«Memòria de les oblidades», de Tecla Martorell. Música original de Ferran Barrios. Intèrpret: Rosa Andreu. Acordionista: Ferran Barrios. Cap tècnic: Àlex Manríquez. Direcció: Joan Pascual. Producció: Casino Prado. Sala Versus Glòries, Barcelona, 30 maig 2018.

Fins fa pocs anys, segurament que molta poca gent coneixia la història fosca de l'antic convent de les Oblates de Tarragona que es va convertir en presó de la dictadura franquista després de la guerra civil. Afortunadament, les noves generacions interessades en la Memòria Històrica han anat posant les coses al seu lloc. Dos mesos després de l'acabament de la guerra civil, el 6 de juny del 1939, les dones presoneres que estaven a la presó de Pilats van ser traslladades al convent de les Oblates, que va ser habilitat sense condicions com a presidi en un temps on la presó era el passaport cap a la mort. Moltes d'aquelles dones, realment, hi van morir, presumptament de malaltia, sobretot de la tubercolosi, una de les plagues de la guerra i la postguerra. A la presó de Pilats, però, el règim franquista no hi va destinar només les dones del bàndol republicà català que havia empresonat sota qualsevol excusa o denúncia sinó que hi va traslladar també altres preses provinents de presons de Madrid, Toledo o Saragossa. I amb la saturació de les internes és quan es va convertir en presó el convent de les Oblates... [+ crítica]

«Esmorza amb mi», d'Iván Morales. Intèrprets: Anna Alarcón, Andrés Herrera, Mima Riera i Xavi Sáez. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Música i disseny so: Clara Aguilar. Moviment: David Climent. Construcció escenografia: Óscar Hernández (ou). Fotografia: Sandra Roca i Ona Millà. Disseny gràfic: Marc Rios. Producció: Clara Aguilar. Ajudant direcció i producció: Ona Millà. Assistent direcció i cos: Carla Tovias. Direcció: Iván Morales. Producció: LosMontoya (pantalla&escena). Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 20 maig 2018.

L'esmorzar a quatre, entaulats, al final, sí que arriba. Melmelada, mantega, llet, cafè acabat de fer al fogonet elèctric, torrades... Però allò anecdòtic que donaria justificació al títol de l'obra, «Esmorza amb mi», arriba després d'una hora i tres quarts d'un ping pong dialèctic de parella —o de parelles entrecreuades— i d'alguns solos extraordinaris en primer pla. La influència cinematogràfica, tan conceptual com d'estructura escènica i d'il·luminació del director Iván Morales, és evident en aquesta nova proposta —havia de ser una pel·lícula fa uns quants anys— que encara recorda l'impacte de l'anterior obra de cambra, «Sé de un lugar», aleshores amb Anna Alarcón i Xavi Sáez (molts espectadors la recordaran, si no de La Caldera, de La Seca Espai Brossa o de la recent reposició a la mateixa Sala Beckett). Parlo d'estructura escènica perquè la companyia ha muntat una mena de circ romà amb les grades —els espectadors encerclen l'escenari en una posició alta que obliga a aixecar fins i tot la cama per accedir-hi—, un circ romà on, pel que hi passa, no seria gens estrany que en un moment donat sortissin els lleons. Els gladiadors ja hi són: es diuen: Natàlia, Salva, Carlota i Sergi... [+ crítica]

«Rèquiem for Evita». Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Adaptació lletres de David Pintó. Intèrprets: Ivan Labanda / Anna Moliner, Jordi Vidal i Andreu Gallén. Disseny il·luminació: Lluís Robirola. Disseny escenografia i vestuari: Judith Torres. Coreografia: Aixa Guerra. Producció executiva: Jordi Vidal. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll. Temporda Alta 2016. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa. Barcelona, 19 maig 2018.

Temps era temps, el mes de maig era considerat el «mes de Maria». I les escoles —sota el jou franquista, la vigilància de la Falange i la benedicció de la seva aliada església catòlica— s'omplien d'altars laics improvisats amb imatges de la mare de Déu i poms de flors, sobretot lliris blancs, de fàcil recol·lecció aleshores tenint en compte que moltes famílies de les criatures d'aquella època vivien en masies o casetes amb hortet, costum heretat de la promoció republicana de Macià. Ara, el mes de maig, almenys al carrer Flassaders del Born de Barcelona, ha estat excepcionalment el «mes d'Evita Perón» i l'escenari de La Seca s'ha omplert també d'un altar laic de disseny kistch, amb poms de flors —alguns lliris blancs també!— i tota mena d'atuells i mobiliari religiosos i d'altres de cuina per poder-hi fer bullir un bon grapat de mongetes tendres —"bajoques" o “fesols” per a altres parlars dialectals— de la classe “perona". Feliç relació humorística entre el cognom argentí de Juan Domingo Perón i la D.O. de “perona”, a més de la coincidència amb l'antic barri La Perona, a Sant Martí de Provençals, de la Verneda de Barcelona, un barri de barraques creat el 1947 —en peu fins a finals dels anys vuitanta del segle passat—, quan en plena postguerra, misèria i restricció alimentària, va adoptar el nom d'Eva Duarte de Perón que havia visitat l'Espanya franquista i el matrimoni dictador espanyol com a intercanvi que l'Argentina era un dels pocs països que podien omplir els eixuts graners del país. Amb vestits de Christian Dior com els d'Evita també es pot ajudar els pobres i posar sota les cordes la de renom Collares, “Doña Carmen” Polo de Franco... [+ crítica]

«Ara que ho tenim tot», de Lee Blessing. Títol original: «Riches». Traducció de Pat Aguiló. Intèrprets: Núria Casas i Mingo Ràfols. Música de Quico Pi de la Serra. Espai escènic: Guillem Sànchez-Blanco. Disseny il·luminació: Marta Méndez. Espai sonor: Dani Gener. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Adaptació vestuari: Goretti Puente. Disseny gràfic: Hèctor Salvany. Tècnic muntatge: Ixent Genebat. Comunicació on line: Webunart (Marta Colomer). Amb la col·laboració de l'Hotel Vall de Núria i Casa Antich. Producció: Ivan Foix. TZS Produccions. Direcció: Jordi Coromina. Sala Muntaner, Barcelona, 18 maig 2018.

No és la primera vegada que l'actriu Núria Casas porta aquest projecte a escena. Fa tres anys, el va estrenar al Teatre Regina, després d'una operació financera a través de la plataforma Verkami. En aquest cas, l'actriu ha canviat d'equip artístic, fins i tot de traducció, i també de parella escènica, i comparteix el veterà matrimoni de ficció que retrata l'autor Lee Blessing (Minneanapolis, Minnesota, EUA, 1949) amb l'actor Mingo Ràfols, sota la direcció del també actor Jordi Coromina. Les obres de Lee Blessing no són gaire conegudes aquí. Cal remuntar-se fins al 1991, quan l'actor Enric Majó va posar en escena «Un passeig pel bosc (A Walk in the Woods)», l'obra més celebrada de l'autor nord-americà, publicada a Pagès Editors, en versió d'Abel Folk, representada amb la Companyia de Josep Maria Flotats, al Teatre Poliorama. Des d'aleshores, no se n'havia sentit parlar més, de Lee Blessing, fins a la recuperació d'aquesta obra breu —80 minuts— que dissecciona la doble cara d'un quart de segle d'un matrimoni aparentment benestant i ben avingut, que commemora el 24è aniversari del seu casament al mateix hotel on havia estat 24 anys abans... [+ crítica]

«Enverinades», d'Àngels Aymar. Intèrprets: Àngela Jové, Blanca Pàmpols i Sílvia Sabaté. Disseny il·luminació: Justo Gallego. Espai escènic: Xavi Mateo. Vídeo: Àlex Verdú i Pablo Ferreira - Projecte Fonamentum. Fotografies: David Ruano (cartell) i Inma Quesada (espectacle). Perruqueria: Toni Santos. Assessoria moviment: Anna Martínez. Gravació àudios: El Prat Ràdio. Veu en off: Arnau Puig. Ajudanta direcció i producció: Montse Enguita. Direcció: Àngels Aymar. Teatre Kaddish i Kalamukanas. Sala Versus Glòries, Barcelona, 17 maig 2018.

«La Ventafocs», «La Bella i la Bèstia» i «Blancaneu» són tres de les històries que permanentment han provocat relacions, contradiccions i controvèrsia entre el passat i el present. Madrastres, prínceps blaus, submissions, vides de somni... Adulteracions ensucrades de l'origen més agre dels contes que generalment s'han divulgat a través de la factoria Disney i les versions cinematogràfiques a causa del pas d'aquests contes del lector —o oient— veterà al lector —o oient— primerenc. En un moment que el moviment feminista s'ha revitalitzat a través de noves generacions de dones, moltes de les quals ja són les nétes de les que van obrir el foc els anys seixanta del segle passat, sobretot arran del Maig francès que ara es commemora en el seu cinquantè aniversari, la reflexió que fa la dramaturga i directora Àngels Aymar (Barcelona, 1958) es podria incloure, ni que sigui per atzar, en l'airada d'aquest moviment. L'autora ha creat tres personatges de ficció, tres professores, assagistes i estudioses de les històries clàssiques divulgades en el seu dia pels germans Grimm («Blancaneu»), per Charles Perrault («La Ventafocs») o l'escriptora Jeanne-Marie Leprince de Beaumont («La Bella i la Bèstia») amb ressonàncies internacionals: Madame Le Clerc (l'actriu Sílvia Sabaté), Frau Shummerman (l'actriu Blanca Pàmpols) i Miss Novicova (l'actriu Àngela Jové), les tres d'origen geogràfic francès, alemany i rus per relacionar-les amb algunes de les versions i transmissions originals dels tres contes clàssics... [+ crítica]

La companyia La Calòrica reposa a La Villarroel el seu espectacle «Fairflay», de Joan Yago, estrenat dins El Cicló del Teatre Tantarantana

«Fairfly», de Joan Yago. Intèrprets: Queralt Casasayas, Xavi Francès, Aitor Galistero-Rocher i Vanessa Segura. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual. Cançó «Fairfly»: Ona Pla i José Sánchez-Rico. Veus en off: Jordi Basté, Mònica Terribas i Mariola Dinarés. Disseny productes i marca «Flairflay»: Montse Belda. Alumna pràctiques: Abel Montes (El Timbal). Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Cicle El Cicló. Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 març 2017. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 17 maig 2018.

Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció, estava situada a l'any 2517. Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que per no trencar la sorpresa dels espectadors un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després. Joan Yago (Barcelona, 1987) fa ús del seu refinat i intel·ligent humor dramatúrgic situant quatre empleats (dues parelles) d'una gran empresa en perill de patir un ERO, Expedient de Regulació d'Ocupació —ep!, no pas un ERE, Expediente de Regulación de Empleo, com diuen ells— i que es proposen fer un manifest tot i que somnien arribar més lluny i convertir-se en emprenedors, malgrat les dificultats que l'aventura empresarial comporta... [+ crítica]

«Temps salvatge», de Josep Maria Miró. Intèrprets: Manel Barceló, Carme Elias, Sara Espígul, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Marina Gatell, Alícia González Laá, Míriam Iscla, Laia Manzanares i Malcom McCarthy. Escenografia: Lluc Castells. Assistent escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jorbà-Miró, Taller Escenografia Castells, S.L. i equip TNC. Vestuari: María Araujo. Ajudanta vestuari: Georgina Viñolo. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar. Alumne en pràctiques il·luminació: Víctor Fernández. Alumna en pràctiques direcció: Núria Ramis. Música original: Xavier Albertí. Música enregistrament: Quàrtic String Quartet (Laia Pujolassos, Òscar Vilaprinyó, Laia Capdevila i Nicolàs Cobo). Enregistrament música: Oído Estudio. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 maig 2018.

¿Què li deu passar a aquesta adolescent, Ivana, uns 17 anys, que es presenta amb l'àvia en aquesta urbanització fantasmagòrica i a la comunitat del bloc d'estil pseudoiracionalista que ha construït Lluc Castells a partir del retrat paisatgístic i literari del dramaturg Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) amb l'obra «Temps salvatge»? Aquesta és la pregunta que em sembla que es fan la majoria d'espectadors des del moment que Ivana entra a formar part del veïnat. ¿Quin misteri arrossega...? ¿Quina injustícia la persegueix...? ¿Quin passat la turmenta...? I les hipòtesis es van creant a la vegada que la trama desvela subtils i gairebé imperceptibles relacions entre cadascun dels usuaris dels diversos apartaments. Alguns potser l'encertaran a la primera si es basen en el trenat de les relacions personals. D'altres, s'equivocaran de mig a mig si s'encanterinen en la nit al bosc, el drama dels refugiats i el pes de la por de «l'estranger» —encara l'existencialista Camus!— que ronda pels voltants. I com en un thriller enganxadís, aniran fent conjectures a manera que l'autor els va deixant pessics de pistes, qui sap si per desorientar-los més que per avançar-los l'impacte del desenllaç que qualsevol comentarista farà bé de no desvelar... [+ crítica]

«Barbablava, el musical». Dramatúrgia i lletres de les cançons d'Estanis Aboal. Composició musical: Jesús Horcajo. Intèrprets: Albert López Vivancos, Mar Fernández, Estanis Aboal, Clàudia Abellan, Ferran Mayné, Lola Lao, Mireia Miralles, Joan Sáez, Adrià Ardila i Laura Pons. Músics: Jesús Horcajo (piano), Alba Lleixà (violí) i Arnau Farràs (violoncel). Escenografia i vestuari: Estanis Aboal. Confecció vestuari: Àngels Mimbrero. Disseny il·luminació: Joan Gil i Estanis Aboal. Disseny so: Raimon Segura. Operadors de so: Pol Pujol i Raimon Segura. Direcció musical: Jesús Horcajo. Ajudant de direcció: Aida González. Direcció escènica: Joan Gil. Companyia Pupipia Produccions. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 6 maig 2018.

Davant l'allau de censura que corre a hores d'ara per tot arreu, un es pregunta com ha aconseguit la història de «Barbablava» d'arribar, sense ignorar el passatge més sanguinari, a ser també un conte per a criatures. Esclar que, per demostrar als més petits —i als grans també— que la xafarderia incontinent es pot pagar cara, el relat publicat per Charles Perrault el 1697 ha servit durant anys i anys per advertir del que li pot passar a qui posi una clau prohibida en un pany que no li ha estat autoritzat. És a dir, allò que al segle XXI s'anomena digitalment “hacker” ja té precedents més de tres-cents anys enrere. La “hacker” de «Barbablava» és Ariane, cosina del rei de França, que es casa amb Gilles de Rais —en qui es creu que Perrault es basa per crear el personatge de Barbablava—, un sanguinari guerrer que torna de la Guerra dels Cent Anys fet un pòtol, malferit, que troba les seves terres corcades per la misèria i que refà la seva vida després de vendre la seva ànima al diable amb un pacte que li proporcionarà una posició presumptament noble a canvi d'acceptar el paper d'assassí al qual l'obliga un personatge sinistre i misteriós que el poble de Rais coneixerà només com a “conseller”, ignorant que és ell qui empeny el seu senyor a omplir de la sang dels seus fills els boscos del terme... [+ crítica]

«Aquests cinc anys (The last five years)», de Jason Robert Brown. Adaptació: Daniel Anglès i Joan Vázquez. Intèrprets: Anna Herebia i Marc Flynn. Músics: Gustavo Llull / Gerard Alonso (piano) i Anna Follia / Laura Marín (violí). Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny llums: Dani Gener. Disseny cartell: Fran Granada. Moviment coreogràfic: Tatiana Monells. Vocal coach: Sònia Rodríguez. Xarxes: Oriol Miras. Producció executiva: Rubén Yuste. Direcció musical: Gustavo Llull. Ajudant direcció: Mara Fernández. Direcció: Marc Vilavella. Companyia Orígen Produccions. El Maldà, Barcelona, 5 maig 2018.

Les diverses generacions d'intèrprets es multipliquen quan parlem de teatre musical, un dels sectors escènics que compta amb més possibilitats d'escoles i aspirants. Una mostra és aquest espectacle que el director Marc Vilavella —que acaba de sortir de la seva direcció per primera vegada en espai gran, després del llançament des del Teatre Gaudí Barcelona al Teatre Victòria, de l'espectacle «El despertar de la primavera»— ha recuperat deu anys després que dos veterans fundadors d'El Musical Més Petit, Daniel Anglès i Pili Capellades, el representessin en un espai inusual com és la sala petita del Palau de la Música Catalana. Per espai petit, que ningú s'esveri perquè no es queda curt el d'El Maldà on ara una parella d'intèrprets d'una fornada més nova que l'anterior parella de fa deu anys ha reestrenat partint de l'adaptació que ja n'havien fet Daniel Anglès i Joan Vázquez. El canvi de sala fa que l'ambientació sigui molt més íntima i una posada en escena i una interpretació de naturalesa realista fan que la línia de l'autor Jason Robert Brown (Nova York, 1970), de fusionar gènere musical amb dramatúrgia teatral, guanyi en connexió amb els espectadors... [+ crítica]

«Ni cap ni peus». Lletra: Circ Vermut, Joan Cot, Ivan López i Eduard Cot. Música: Joan Cot (composició, sampleig i producció), Nil Villà (saxo), Jordi Montasell (trombó), Adrià Sivilla (veu) i Jordi Mas (baix). Vermuts (intèrprets): David Candelich i Jordi Mas. Ull extern: Guillermo Aranzana. Difusió: Marina Montserrat. Disseny, vídeo i web: Jordi Aliberas. Vestuari: Fina Pavón Tierno. Creació: Espai de Circ Cronopis, Mataró (Can Fugarolas). Direcció: David Candelich i Jordi Mas. Companyia Circ Vermut. Espai Exterior Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 maig 2018.

Se'ls podria qualificar de clowns, d'actors o d'artistes de circ de diferents especialitats. Però en realitat són una mica de cada cosa. Dos personatges que de seguida interactuen amb els petits espectadors i que, formats des de la seva recent creació com a companyia en espectacle de carrer, utilitzen la sala tancada com si fos també un espai obert, presidit per la perxa xinesa i amb un atrezzo que acaba tenint vida pròpia com l'armari de roba que es converteix en un monstre que camina —només li falta parlar!—, o que es transforma en un encabritat cavall de vaquer, o que serveix per engolir el trapezista que s'hi llança en picat. Hi ha molt d'humor en aquest espectacle familiar que potser vol advertir amb el títol que no té «Ni cap ni peus», però que sap molt bé com tocar de peus a terra i arribar al cap dels espectadors amb una hora de divertimento, sense paraules, i que va introduint com aquell qui no vol la cosa els malabars, la roda Cyr, l'enfilada a la perxa, les peces estrafolàries de vestuari i, sobretot, les quatre cadires i la cinquena metàl·lica sense cul que serveixen per fer d'escala, per jugar a córrer i perdre seient o per fer algun exercici de trapezi aguantant-se només amb la feblesa de les quatre potes... [+ crítica]

«GOLDiLOCKS». Dramatúrgia de Jaume Viñas. Intèrprets: Alba Ribas i Meritxell Termes. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Núria Milà. Ajudant direcció: Jaume Viñas. Direcció: Júlia Barceló. Sala Àtrium, Barcelona, 4 maig 2018.

Amb els contes infantils cal anar-hi amb compte perquè darrere d'una capa tèbia de presumpta innocència s'amaga sovint molta maldat. Prou intents hi ha hagut, en temps moderns, de censurar i fer retirar pel seu contingut, de les mans dels primers lectors, històries clàssiques que fa centenars d'anys omplien el poc lleure, les moltes pors i les múltiples incerteses de la vora del foc i que, després de ser ensucrades per la factoria Disney, han mostrat el que de debò deien quan s'han explicat o publicat en la seva versió ancestral. Aquesta introducció ve a tomb arran de l'estrena de l'espectacle «GOLDiLOCKS», amb dramatúrgia de Jaume Viñas, proposta guanyadora del segon premi del cicle Desperta Lab que promouen conjuntament la Sala Àtrium i la Nau Ivanow. I és així perquè darrere de les dues germanes adolescents, Maira i Louise, la nit de Cap d'Any, pocs minuts —o potser en un espai de tempo aturat— abans que les campanades toquin les dotze, just quan Louise farà 18 anys, s'amaga també una pàtina velada de relat dramàtic... [+ crítica]

«La importància de ser Frank», d'Oscar Wilde. Traducció de Cristina Genebat. Versió de David Selvas i Cristina Genebat. Composició musical: Paula Jornet. Intèrprets: Miki Esparbé, David Verdaguer, Norbert Martínez, Laura Conejero, Paula Malia, Paula Jornet i Mia Esteve. Escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernàndez "Ou". Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Il·luminació: Mingo Albir. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Paula Ayuso. Coreografia i moviment: Pere Faura. Cap tècnic de La Brutal: Arnau Planchart. Direcció musical i arranjaments: Pere Jou i Aurora Bauzà (Telemann Rec.). Ajudanta direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Producció: TNC i La Brutal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 maig 2018.

La, la, la... i més la, la la... I una picada d'ullet a «La La Land», aquella comèdia cinematogràfica del guionista i cineasta Damien Chazelle que, a la vegada, amaga una altra picada d'ullet sota el títol mirant a una expressió angloamericana, “lalaland”, que diuen que es refereix aproximadament a aquell país o a aquells individus que no tenen contacte amb la realitat. Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) ho va tenir clar quan va escriure «The Importance of Being Earnest» (sabuda és l'opció de Frank en les versions catalanes de l'obra per facilitar el joc de paraules entre el nom de fonts i l'adjectiu de franquesa, cosa que en anglès es resol amb Ernest i seriós) i se la va jugar el 1895, a Londres, satiritzant la seva societat victoriana i segellant així la seva carrera dramàtica tres mesos abans de ser empresonat un parell d'anys per la seva tendència homosexual. ¿Però n'hi ha prou amb tirar de veta d'una de les obres més emblemàtiques d'Oscar Wilde? Tal com raja, no. El text —l'autor, de fet, ja ho admetia sorneguerament— sona en alguns moments, avui en dia, a carrincló. I aquí és on entra en joc la mà de la versió que han elaborat de cap i de nou David Selvas i Cristina Genebat, des de la companyia La Brutal i que han reconvertit «La importància de ser Frank» en una comèdia romàntica a l'estil del cinema de tarda de diumenge amb un evident ressò de la popular «La La Land»... [+ crítica]

Anna Alarcón i Xavi Sáez reposen «Sé de un lugar» durant un cap de setmana a la Sala Beckett

«Sé de un lugar», d'Iván Morales. Adaptació al català de Joan Roselló. Intèrprets: Anna Alarcón i Xavi Sàez. Cos: Joana Rañé. Il·lustració cartell: Núria Téllez Bravo. Aplicació 2.0: Juanjo María Tarrasón. Web i suport audiovisual: Marina Raurell. Ajudant de direcció: Lali Àlvarez. Direcció: Iván Morales. Produccions Prisamata (La Caldera, 2011) i LosMontoya. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 febrer 2012. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 4 maig 2018.

En peces de cambra com aquesta no sempre coincideixen un discurs de primer ordre i dos intèrprets que li fan els honors i que estan a la seva alçada. A vegades, un text memorable no troba els actors adients. I aquí, autor, director i intèrprets formen un tot, fins al punt que es crea la sospita sobre què hi ha d'autoria personal i què hi ha d'aportació col·lectiva o personal dels dos intèrprets. En l'espai central, un sofà que, contràriament al que podria semblar, la parella no farà servir gaire perquè la seva acció-reacció es mou en diferents punts de la sala que representen, com deia al principi, el pis on viu i d'on fa temps que no surt ni en forat ni en finestra, ell, Simó, un guionista i autor de còmics que rep de tant en tant la visita d'ella, Bérénice —que ell diu irònicament que és 'very nice'— i que, amb les seves incerteses i les seves empentes cap al futur, manté Simó en l'alè de continuar existint... [+ crítica]