«Que rebentin els actors», de Gabriel Calderón. Text encarregat per Le Théâtre des Quartiers d'Ivry-Paris-France. Traducció de Xavier Pujolràs. Intèrprets: Albert Ausellé, Jordi Banacolocha, Imma Colomer, Bruna Cusí, Francesc Ferrer, Lina Lambert i Sergi Torrecilla. Escenografia: Enric Planas. Ajudant escenografia: Totsafara i Pro-escena. Vestuari: Nidia Tusal i Marta Pell. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Carles Puntí. Caracterització: Pablo Arcusa. Producció executiva: Carmen Álvarez. Ajudant direcció: Xavier Pujolràs. Direcció: Gabriel Calderón. Producció del TNC i Bitó Produccions. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 abril 2018.

Mastegots a pleret i algun «gec d'hòsties». Insults i impromperis a manta. Llengua popular sense concessions en un ambient presumptament familiar que s'empara en la ciència-ficció. Però la ciència-ficció de «Que rebentin els actors» és només un recurs per aprofundir en l'amnèsia del passat, en el silenci de la història dels més grans envers els més joves, en l'oblit de la traïció i en la ignorància de la història com a única sortida per entendre el present i blindar el futur. El dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) ha creat un diorama únic amb embolcall de comèdia —però, en tot cas, de comèdia negra— per on apareixen personatges del present i personatges del passat en una simbòlica reunió familiar de Nadal promoguda per la voluntat de la néta de la família de conèixer els seus orígens. Amb seqüències en flaixbac, deu anys enrere, deu anys endavant, els espectadors entren de ple, sisplau per força, en els misteris d'una família esqueixada que no vol que tractin d'avi a l'avi, d'àvia a l'àvia, de tiet al tiet i de mama o papa, a la mama o el papa. La negació de la realitat és també la negació de la història familiar. I la història familiar acaba sent la història d'una Dictadura —la versió catalana la deixa en clau intemporal— a la qual cada espectador, segons la seva experiència, pot posar nom i data... [+ crítica]