L'espectacle «Forever King of Pop» vist a l'Apolo el 2010 s'ha reinstal·lat renovat al Teatre Coliseum

«Forever King of Pop» Homenatge a Michael Jackson. Idea original de Carlos Javier López. Textos de Jesús Sanz-Sebastián. Equip artístic: Samuel Gómez Martínez i Carolina Serrato presentadors). Fran Jackson (Michael Jackson adult), Mampuele (Michael Jackson adolescent), David García / Néstor Luque Pérez (Michael Jackson, nen). Cantants: Samuel Gómez Martínez, Carolina Serrato, Alex Forriols, María Ayo, Irene Risolía, Dariel Ventura, Javier Soleil, Chus Herranz, Geniris. Ballarins: Koldo Mikel López, Alejandro Gutiérrez, Marcos Pérez, Yurena Molina, Carmelo Segura, Mónica Delgado, Amaranta Ausín, Ángel Pardo, Vito Bambú, Tamara Suárez, Chelo Ramírez, Irán Alegría, Lucky Luciano, Alejandra Barella. Acròbata: Chelo Ramírez. Músics: Ángel Crespo (bateria), Adrián Bartol (baixista), Álvaro Peire (teclista), Oliver Martín (guitarrista). Escenografia: Paco Bello i David Bello. Escenografia 'Thriller': Juan José Barahona i Francisco Masedo. Il·luminació: François de la Ossa. Disseny so: Pedro Claver. Monitors: Fernando Garamendi. Estilista, figurinista i patronista: Mercedes Montilla Cano. Ajudant de vestuari: Rocio González Fernández. Máscares i caracterització: Morboria Teatro Álvaro Aguado. Maquillatge i perruqueria: Laura García Canelo. Coreografia: Yolanda Torosio Hernández. Directora cor gospel: Pahola Gutiérrez Vargas. Direcció musical i arranjaments: Miguel Blanco. Direccció musical: Guillermo González. Direcció artística: Jesús Sanz-Sebastián. Producció: Summum Music. Teatre Apolo, Barcelona, 10 novembre 2010. Reposició: Teatre Coliseum, Barcelona, 27 abril 2018.

Mirin, l'espectacle serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es podrien extreure d'aquest macromusical que ret homenatge a l'anomenat rei del pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, el polifacètic cantant, compositor, intèrpret, ballarí i músic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), de trajectòria artística estel·lar i de vida més aviat erràtica, amb un final tràgic que un any després de la seva mort encara porta cua. El muntatge coreogràfic i escenogràfic no s'està de forçar al màxim allò que els seguidors i els fans volen veure, volen escoltar i volen sentir: aparicions sobrenaturals, reproduccions espectaculars en clau de videoclip, els uniformes característics del cantant, els moviments de cos que el van fer popular i singular i les gesticulacions que el van fer fotogènicament carn de càmeres de fotoperiodistes de concerts d'estadis i grans auditoris. Si no fos que Tots Sants i el Dia dels Morts ja han passat, un diria que l'espectacle, en alguns moments, encaixa de ple amb les aparicions per carrerons i cantons foscos d'ànimes en pena tan pròpies del Halloween d'importació. Algunes escenes ratllen el terror, amb la passejada de rigor d'alguns dels monstres de mentida entre les butaques dels soferts espectadors de platea. Aquesta representació espectral —làpides de cementiri, ambient tenebrós, sang i parracs dels vestits—, que tanca la primera part de l'espectacle amb la peça 'Thriller', en recorda una altra, per la similitud del gènere, de l'espectacle 'Psicosis', d'El Circo de los Horrores, de Suso Silva, que es va veure a inicis de la temporada passada al Teatre Victòria, al mateix Paral·lel barceloní... [+ crítica]

Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva reposen l'obra «Art», de Yasmina Reza al Teatre Goya

«Art», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Escenografia: Jon Berrondo. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Nina Pawslowsky. Espai sonor: Toni Ubach. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora: Marta González. Sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jordi Castells. Ajudanta direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus, Mola Produccions, Bitó Produccions i Trasgo Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 3 novembre 2016. Reposició: 18 abril 2018.

 Hi havia una vegada tres Reis d'Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves... o un de consolació. Amb aquesta nova versió catalana de l'obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera, en català, d'Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis. ¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes...? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l'art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l'obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l'amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s'hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l'un o a l'altre en un moment d'incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament?... [+ crítica]

«Èdip», de Sòfocles. Versió de Jeroni Rubió i Rodon. Dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi. Intèrprets: Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon. Escenografia: Roger Orra i Oriol Broggi. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells i Joan Jorba. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Anna Ribera. Confecció vestuari: Època, Godetes, I.T. Agnès Costa i Giulia Grumi. Espai sonor: Damien Bazin. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Ajudant producció: Maria Muntané. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Regidora i sastressa: Sílvia Domingo. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Estudiant en pràctiques direcció: Hugo Cagliari. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Romea, Barcelona, 12 abril 2018.

El director Oriol Broggi (Barcelona, 1971) ha dibuixat el seu «Èdip» —amb el títol escurçat sense el «rei» que ja és un avís per als espectadors— recorrent a les referències que l'han guiat en bona part de la seva trajectòria escènica, sobretot amb La Perla 29. A vegades, però, cal una empenta per llançar-se a la piscina de la tragèdia. I aquesta empenta no li ha vingut des de casa sinó des de fora, a través d'un suggeriment de l'actor Carles Canut, vinculat al Teatre Romea, productor del muntatge. És aleshores quan fa la impressió que Oriol Broggi ha fet una recerca de tot el que portava acumulat per encarar-se al personatge d'Èdip i s'ha trobat amb la memòria de Peter Brook, amb la influència de Wajdi Mouawad (molt relacionat amb Sòfocles) i amb altres personatges del mateix Sòfocles com Antígona i una obra paral·lela com «Èdip a Colonos». I no tenint-ne encara prou amb tot això, pensant que la tragèdia d'Èdip té la ceguesa forçada pel mateix personatge quan es treu els ulls, ha obert l'obra amb unes paraules en off de Jorge Luis Borges, sense traducció, que d'entrada poden desconcertar l'espectador que només esperi les clàssiques de Sòfocles... [+ crítica]

«Medea». A partir d'Eurípides i Sèneca. Versió d'Alberto Conejero i Lluís Pasqual. Revisió textual: Martí Sales. Intèrprets: Andreu Benito, Roger Coma, Joan Sureda, Emma Vilarasau, i els nens Arià Campos / Pau Trujillo i Joan Farssac / Guim Luque. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Arnessos: Accialt. Confecció vestuari: Goretti Puente. Perruqueria: Eva Fernández. Il·luminació: Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Carles Tamayo. Assessor musical: Dani Espasa. Professor de cant: Xavier Mestres. Agraïments: Orfeó Català i IEA Oriol Martorell. Ajudant direcció: Leo Castaldi. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 abril 2018.

Per deformació de “flashback” professional, parlar de «Medea» aquí porta inevitablement a la memòria les successives «Medees» que ha interpretat la veterana actriu Núria Espert. Una de les més recordades és la del 1981, dirigida, com la d'ara, per Lluís Pasqual, en una versió aleshores de Germán Schroeder i escenografia de Fabià Puigserver, a l'Amfiteatre Grec de Montjuïc, el mateix espai on Núria Espert ja l'havia interpretat de carambola el 1954, quan va haver de substituir l'actriu Elvira Noriega, una substitució que la va catapultar com a actriu de primera línia. No cal buscar-hi punts de comparació ni de referència més enllà del record i l'apunt històric. A més de trenta-cinc anys vista d'aquella direcció de joventut de Lluís Pasqual, en el món de la interpretació i del teatre ha plogut molt, i no ho dic per la intensa pluja que ara també cau sobre la plataforma negra en què s'ha convertit l'escenari del Lliure de Montjuïc, sinó per la tendència a extreure tot el que hi ha de contemporani —de radicalment contemporani— en una tragèdia que prové de l'albada de la civilització, fa més de 2.000 anys... [+ crítica]

«El misteri de Fermat», d'Albert Alemany. Intèrprets: Elies Barberà, Jenny Beacraft, Arnau Marín i Andrea Portella. Moviment: Antonella d’Ascenzi. Disseny vídeo: Paula Bosch. Disseny llum: Joan Graner. Escenografia i vestuari: Sarah Bernardy. Producció: Laura Regàs. Direcció: Albert Alemany. Companyia Teatre de l'Enjòlit. Almeria Teatre, Barcelona, 9 abril 2018.

La creació de l'obra «El misteri de Fermat», del Teatre de l'Enjòlit, em porta a la memòria, amb totes les distàncies, que són moltes, un espectacle musical, «El temps de Plank» (Sergi Belbel, Teatre Romea, 2000), que relacionava una història familiar amb la «constant de Plank» i connectava la mort amb la física quàntica, centrant el seu punt de vista en una fracció infinitesimal, el temps mínim en què es pot produir un fenomen físic i que és aquell punt al qual els científics atribueixen la fracció de segon que provoca el Big Bang. L'interès per acostar la ciència al teatre, tot i que no gaire habitual, sempre resulta un repte considerable, tant per a la companyia que s'ho proposa com per a la tipologia d'espectadors als quals s'adreça, en aquesta ocasió sembla que especialment i de manera molt directa als amants de les matemàtiques, als estudiants d'institut i els que s'hi trenquen les banyes cada dia amb fórmules de càlcul a la pissarra —que morin les calculadores!, que diria la revolta— per demostrar que 2 i 2 no sempre fan 4... [+ crítica]

«Escenes d'un matrimoni», d'Ingmar Bergman. Traducció de Carolina Moreno. Intèrprets: Jordi Figueras i Anna Sabaté. Assessorament: Albert Tola. Espai escènic i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Lluís Serra i Natàlia Ramos. Música: Àlex Tenas. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Assessorament caracterització: Txus González. Ajudant direcció (estudiant en pràctiques IdT): Esteve Mulero. Direcció: Marta Gil. Coproducció de la Companyia Les Antonietes i Nexus Europa. Teatre Akadèmia, Barcelona, 8 abril 2018.

Des que Ingmar Bergman (Uppsala, Suècia, 1918 - Fárö, Suècia, 2007) va portar a la pantalla, els anys setanta del segle passat, en clau de sèrie televisiva, i després al cinema, la recreació d'una part de la seva pròpia experiència sentimental amb l'actriu Liv Ullmann (Tòquio, 1938), les diferents versions de l'adaptació teatral s'han anat succeint sense que es noti el pas del temps. Aquí mateix, en els últims divuit anys, se n'han vist dues de ben diferents: la que va dirigir Marta Angelat, amb Francesc Orella i Mònica López, al Teatre Nacional de Catalunya el 2010, i la que el 2017 van presentar al Teatre Tívoli, Ricardo Darín i Andrea Pietra, sota la direcció de Norma Aleandro. Així, doncs, si la majoria dels directors i intèrprets que s'han trobat amb la versió teatral defugen la comparació amb l'original de la sèrie televisiva, també és aconsellable no fer les mateixes comparacions entre les diverses versions escèniques vistes aquí, entre altres coses perquè la manera d'entendre la vida de parella va evolucionant a recer dels aires que corren en cada moment... [+ crítica]

«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta». Creació original a partir de «La Tempesta» de William Shakespeare, a càrrec de Projecte Ingenu. Intèrprets: Toni Guillemat, Cristina López, Neus Pàmies, Martí Salvat, Víctor Rodrigo, Roser Tàpias i Xavier Torra. Música original i arranjaments vocals: Neus Pàmies. Espai sonor: Pol Queralt. Disseny espai i il·luminació: Laura Clos (Closca). Disseny vestuari: Marta Rafa. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Assessoria moviment: Víctor Rodrigo. Ajudant direcció: Jaume Viñas. assistent artística: Rosa Serra. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 abril 2018.

William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món. Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar». Fins aquí el que Shakespeare, després de l'estrena del 1611 a Londres, va deixar amb «La tempesta» per a la posteritat. I vet aquí el que la companyia del Projecte Ingenu ha elaborat, en una mena de trilogia singular, després de «Hamlet» i «Romeu i Julieta»: una proposta que arrenca després del final del duc de Milà, Pròsper, i que amb algunes picades d'ullet a referències de personatges i seqüències de l'obra original, s'endinsa en la memòria i, en un salt simbòlic molt contemporani, més aviat a la pèrdua de la memòria... [+ crítica]

«Que rebentin els actors», de Gabriel Calderón. Text encarregat per Le Théâtre des Quartiers d'Ivry-Paris-France. Traducció de Xavier Pujolràs. Intèrprets: Albert Ausellé, Jordi Banacolocha, Imma Colomer, Bruna Cusí, Francesc Ferrer, Lina Lambert i Sergi Torrecilla. Escenografia: Enric Planas. Ajudant escenografia: Totsafara i Pro-escena. Vestuari: Nidia Tusal i Marta Pell. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Carles Puntí. Caracterització: Pablo Arcusa. Producció executiva: Carmen Álvarez. Ajudant direcció: Xavier Pujolràs. Direcció: Gabriel Calderón. Producció del TNC i Bitó Produccions. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 abril 2018.

Mastegots a pleret i algun «gec d'hòsties». Insults i impromperis a manta. Llengua popular sense concessions en un ambient presumptament familiar que s'empara en la ciència-ficció. Però la ciència-ficció de «Que rebentin els actors» és només un recurs per aprofundir en l'amnèsia del passat, en el silenci de la història dels més grans envers els més joves, en l'oblit de la traïció i en la ignorància de la història com a única sortida per entendre el present i blindar el futur. El dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) ha creat un diorama únic amb embolcall de comèdia —però, en tot cas, de comèdia negra— per on apareixen personatges del present i personatges del passat en una simbòlica reunió familiar de Nadal promoguda per la voluntat de la néta de la família de conèixer els seus orígens. Amb seqüències en flaixbac, deu anys enrere, deu anys endavant, els espectadors entren de ple, sisplau per força, en els misteris d'una família esqueixada que no vol que tractin d'avi a l'avi, d'àvia a l'àvia, de tiet al tiet i de mama o papa, a la mama o el papa. La negació de la realitat és també la negació de la història familiar. I la història familiar acaba sent la història d'una Dictadura —la versió catalana la deixa en clau intemporal— a la qual cada espectador, segons la seva experiència, pot posar nom i data... [+ crítica]

L'espectacle familiar «La Berta i el seu robot» de la companyia Lazzigags es reposa al Sant Andreu Teatre (SaT)

«La Berta i el seu robot». Basat en el conte «En Ricard i el seu robot», d’Esteban Martín. Dramatúrgia i lletres cançons: Lídia Linuesa. Composició musical: Marc Sambola. Intèrprets: Marta Fíguls i Lluís Garrido. Intèrpret de les cançons en off: Anna Extremera. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Eloi Linuesa. Coreografia: Lluís Garrido. Il·luminació: Roger Blasco. Il·lustracions: Purificación Hernández. Animacions: Miquel Teixidor. Tècnic: Daniel Seoane. Cartell: Marta Carbó. Proposta pedagògica: Karmen Montané. Direcció: Lídia Linuesa. Producció de Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 novembre 2015. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 7 abril 2018. A partir de 3 anys.

 La companyia Lazzigags ha elaborat un muntatge que, d'acord amb els interessos actuals dels espectadors als quals s'adreça, combina la interpretació, la música, la coreografia, l'animació, les projeccions i els elements d'atrezzo que —ara que s'acosten novament els Reis— recorden una d'aquelles joguines que qualsevol criatura voldria tenir ni que no l'hagués demanada a la carta. En un moment que els robots, segons diuen, ja gairebé estan a punt de conviure amb tots nosaltres, la fantasia del conte, que el seu autor, Esteban Martín (Barcelona, 1956) va publicar ja fa uns anys a l'Editorial Edebé amb el títol 'En Ricard i el seu robot' i amb il·lustracions de Violeta Monreal, pot semblar que ja no sigui tan fantàstica com les regles del gènere ens han transmès de generació en generació... [+ crítica]

«Mala broma», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Anna Sahun, Òscar Muñoz i Ernest Villegas. Escenografia: Sergi Corbera. Ajudant escenografia: Laura Clos. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció producció: Carles Manrique - Velvet Edicions. Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Ajudant direcció: Artur Rodríguez. Direcció: Marc Angelet. Producció de la Sala Muntaner en col·laboració de l'Atrium de Viladecans. Sala Muntaner, Barcelona, 5 abril 2018.

Potser sí que a vol d'ocell sembla un Yasmina Reza, però, vinga, oblidem-ho: a ras de terra és un Jordi Casanovas en estat pur. Fem una prova: posem l'obra en cartellera sense desvelar el nom de l'autor. Obrim un concurs amb premi inclòs (una cervesa amb l'autor o autora, per exemple). El resultat seria sorprenent amb els noms estrangers contemporanis que arribarien a aparèixer. Vull dir amb això que «Mala broma» és una obra universal d'obligada traducció i d'exportació immediata. Si hi ha un dramaturg català contemporani que experimenta els revolts de tots els gèneres possibles, aquest és Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978). I si bé sempre ha acaronat la comèdia, no sempre ho ha fet amb un rerefons de tragèdia, d'intriga, d'humor i de capacitat d'arrossegar els espectadors en un remolí d'una manera tan evident com ho fa a «Mala broma».  Cal dir també que el triangle actoral respon molt bé a la proposta que fa l'autor Jordi Casanovas i que assumeix amb encert la direcció de Marc Angelet. I no només això: tant Ernest Villegas, com Anna Sahun, com Òscar Muñoz —per cert, els tres personatges mantenen els noms de fonts reals— s'esplaien a fer evolucionar els seus clons en un tobogan de pujades i baixades que són les mateixes pujades i baixades que es veuen obligats a fer els espectadors... [+ crítica]

L'espectacle «El despertar de la primavera» de Frank Wedekind es reposa al Teatre Victòria del Paral·lel amb pràcticament el mateix repartiment de l'estrena el 2016 al TGB

«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets 2016: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Intèrprets 2018: Elisabet Molet, Laura Daza / Clara Altarriba, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Carme Milà, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores / Guido Balzaretti, Marc Udina, Roc Bernadí, Raimon Ferrer i Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols (2016) i Issac Alcayde (2018). Músics 2016: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Músics 2018: Xavier Viader / Berenguer Aina / Nacho López / Glòria Casanovas / Marta Salas / Stéfano Pompilio / Gustavo Llull. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 5 abril 2018.

 Fa trenta anys que Josep Maria Flotats, que acabava de fer el retorn triomfal a Catalunya amb «Cyrano de Bergerac», va formar una companyia jove, vint-i-tants anys de mitjana, per representar al recuperat Teatre Poliorama «El despertar de la primavera», en una versió de Carme Serrallonga. La va estrenar el 27 de febrer del 1986 i va constituir un altre dels èxits de l'època. Aleshores encara no existia la versió musical estrenada a l'Off Broadway el 2006 i després a Broadway on va recollir, entre altres, 8 premis Tony i es va començar a expandir per escenaris de tot el món.  La iniciativa de la producció de l'immens equip que forma part de l'estrena catalana hauria de ser rebuda com un dels esdeveniments de la temporada. I no només pel que representa la importació de l'obra cosina germana de l'original teatral sinó pel resultat que aconsegueix una altra companyia també molt i molt jove —com aquella de Josep Maria Flotats de fa trenta anys—, acompanyada d'una banda de músics en directe de primera línia i amb la presència de tres veterans de pes de l'escena catalana com Roser Batalla (que alterna funcions amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols (Issac Alcayde, el 2018), en el paper de dels diversos personatges adults. ¿Les criatures les porten al món les cigonyes...? Aquesta pregunta innocent avui en dia es pot afirmar que no té sentit, malgrat que els embarassos adolescents i no desitjats continuen creixent estadísticament. Però va ser l'autor Frank Wedekind (Hannover, 1864 - Munic, 1918) qui el 1891 ja s'ho va plantejar i va posar el dit a la nafra de l'aleshores inexistent educació sexual amb una crítica severa al sistema educatiu i familiar, opressor i imperant de l'època, amb l'obra «El despertar de la primavera», que ell mateix va definir com una «tragèdia infantil»... [+ crítica]

Maria Molins i Bárbara Granados reposen l'espectacle «CabaretA» a l'Espai Lliure de Montjuïc

«CabaretA», de Maria Molins i Bárbara Granados. Dramatúrgia: Joan Maria Segura, Bárbara Granados i Maria Molins. Composició i direcció musical: Bárbara Granados. Intèrprets: Maria Molins, Bárbara Granados, Dick Them i Miquel Malirach (2017) / Jordi Morales (2018). Disseny vestuari: Irantzu Ortiz. Disseny il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Marc Santa. Disseny escenografia: Joan Maria Segura. Ajudant vestuari: Silvia Iglesias. Alumna en pràctiques: Magdalena Capellà. Producció executiva: Júlia Simó. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Fotografia: David Ruano. Premsa: Joan Estrada. Distribució: Elena Blanco-Magnetica Management. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció: Grec 2017, Sala Muntaner i Velvet Events S.L. Amb la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Sala Muntaner, Barcelona, 19 juliol 2017. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, 5 abril 2018.

Reivindicar el Paral·lel —no vull dir pas les obres de remodelatge de les rotondes del segle XXI sinó el vell Paral·lel canalla dels anys 20 i 30 del segle passat— és un exercici sa i recurrent en el teatre català que afortunadament reapareix de tant en tant. I és que no hi ha res millor que engrandir els mites per mantenir-los vius i per continuar circulant per aquest món fins a convertir-nos en un esquelet, com l'esquelet, peça de facultat de medicina, que hi ha entre l'utillatge teatral d'aquest espectacle. Per cert, i no és malastrugança, però que consti que ja en són tres o quatre, els esquelets del Grec 2017, si sumem al de «CabaretA» els que també formen part, en os i os, de la banda de música de «Bodas de sangre» de La Perla 29. Aquí, l'esquelet de «CabaretA» és un personatge més que, en clau de titella gegant, tindrà el seu moment de glòria sota la manipulació de l'actor i músic Miquel Malirach: «Que tinguem salut», proclama l'ànima en pena!... [+ crítica]