«L'hora blava», de Laura Mihon. Intèrprets: Adrià Olay i Pau Sastre. Assessoria moviment: J. A. Putxades. Espai escènic: Daniel Ruiz i Kaka Gouvea. Construcció d'escenografia: Paco Hernández. Disseny vestuari: Marina Prats. Disseny llums: Laia Garcia i Joan Rey. Disseny espai sonor: Cesc X. Mor. Producció: Mamen Gallego. Ajudant direcció: Dionisio Sánchez. Direcció: Laura Mihon. Coproducció Tantarantana i Col·lectiu La Santa. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 març 2018.

La companyia del Col·lectiu La Santa no ha volgut quedar al marge de la situació social i política que s'està vivint. I ho ha fet amb un llenguatge teatral críptic que exigeix als espectadors que facin la transcripció del llenguatge metafòric a la realitat. Aquest recurs té un avantatge afegit: que l'obra no corri el perill de caducar per la circumstància temporal del moment present i que perduri en el temps perquè la injustícia va implícita amb la condició humana i, malauradament, es repeteix cíclicament. La Santa ambienta «L'hora blava», una obra amb text de l'autora Laura Mihon però que ha estat també molt treballada col·lectivament, en el far d'una illa perduda. L'atmosfera creada és suggerent i teatralment eficaç, per la humitat que es deprèn, per la il·luminació difusa, pel efectes sonors de l'illot, per l'atrezzo de fustots o cordam imprescindibles per sobreviure en un far a l'embat de la fúria marítima... [+ crítica]

«Master Class», de Terrence McNally. Traducció a l'espanyol d'Ignacio García May. Intèrprets: María Bayo, Anna Alborch, Jordi Andújar, Pau Baiges, Júlia Jové i Ezequiel Salman. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Ballbè. Projeccions: Joan Rodón. Caracterització: Toni Santos. Assistent caracterització: Alicia Machín. Assessoria musical: Dani Espasa. Arranjaments musicals: Pau Baiges. Direcció tècnica: Joan Segura. Direcció musical: Pau Baiges. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Montserrat-Drukker. Teatre Borràs, Barcelona, 24 març 2018.

Aquesta exitosa obra del dramaturg nord-americà Terrence McNally (Saint Petersburg, Florida, EUA,1938) és d'aquelles que de tant en tant torna a la cartellera. Aquí la va estrenar en català Núria Espert el 1998 (en va fer més de 200 funcions), sota la direcció de Mario Gas, al Teatre Poliorama. I el 2013 en va presentar una nova versió l'actriu argentina Norma Aleandro, el 2013, precisament al mateix Teatre Borràs on ara s'ha estrenat la versió que té com a protagonista la soprano navarresa María Bayo (Fitero, 1961), en el paper de la mítica soprano grega Maria Callas (Nova York, 1923 - París, 1977). Posats, doncs, a trobar la novetat en una obra prou coneguda, la singularitat d'aquesta versió rau en el fet que sigui una soprano, i no una actriu veterana de l'escena teatral... [+ crítica]

«Basket Beat. Un nosaltres abans que un jo». Creació col·lectiva. Intèrprets: Josep Maria Aragay, Alba Atcher, Berta Baliu, Marina de la Maza, Oumayma El Hichou, Anamí Freitas, María Gómez, Rubén Gómez, David Karim Djilali, Raúl Pérez, Isma Safraoui, David Sitges-Sardà. Assessorament coreogràfic: Nora Sitges-Sardà. Ajudant direcció: Juan Campanadal. Escenografia i il·luminació: Adrià Pinar. Construcció escenografia: Nafka. So: Carles Parra. Vestuari: Rosa Lugo. Fotografia i vídeo: Àlex Rademakers. Disseny gràfic: Clara Gispert. Coordinació projecte: Ginesta Ferrer. Direcció escènica: David Martínez. Direcció musical: David Sitges-Sardà. Direcció Associació Basket Beat: Josep Maria Aragay. Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona, 24 març 2018.

Hi ha espectacles singulars, inclassificables, però no per això menys teatrals. Aquest n'és un. L'aparent senzillesa escènica amaga un treball de fons que va més enllà de la intenció dramatúrgica perquè inclou la possibilitat de donar veu als joves i no només d'una manera paternalista sinó oferint-los una plataforma convencional enmig d'una programació regular. «Basket Beat. Un nosaltres abans que un jo» és un espectacle que, amb base d'orquestra dirigida per David Sitges-Sardà, inclou música, hip hop, moviment, coreografia, humor, cant, percussió, teclats i un moment de tubòfon i, malgrat les fugaces intervencions parlades, també incorpora una dosi de reflexió arran de terra de fets socials que, de tan evidents, no haurien de necessitar les falses promeses que sovint es fan des de les altes jerarquies. La base de l'espectacle són les pilotes. De fet, les dures bimbes de basquet són l'element principal de la percussió, una percussió rítmica, coordinada entre tots els intèrprets, que a vegades sembla que juguin a aquella picaresca improvisada que agradava tant a segons quins músics de jazz, enganyant-se els uns als altres quan, fent veure que s'acabava, tornaven a començar... [+ crítica]

«Totem». Dramatúrgia de Robert Lepage. Música de Bob & Bill. Intèrprets: Umi Miya (home de vidre), Jonathan Buese, Roman Ponomarov, Fabio Luis Santos i Caoliang Wang (barres elevades); Eric Hernandez (cèrcols); Vladimir Novotny, Virginie Canovas i Maciej Labutin (trio d'anelles); Bai Xiangjie, Ju Qianqian, Liu Chen Chen, Wang Jiawen i Wu Yurong (monocicles amb bols); Phillippe Thibodeau (clown); Tyler Block (roda Cyr); Oyun-Erdene Senge (contorsió); Viktor Kocherin (escalada); Nicolas Pires (diàbolo); Louis-David Simoneau i Marie-Christine Fournier (trapezi); Thom Wall (malabarisme); Shandien Larance (cèrcols); Denise Garcia-Sorta i Massimiliano Medini (patins); Anatoli Baravikou, Dzmitry Barsukou, Aliaksei Buiniakou, Veaceslav Cebanu, Tamir Erdenesaikhan, Alexandr Laschenko, Aliaksei Liubezny, Alexandr Mikhaylov, Dzmitry Khvilatsiuk i Eduard Sokal (barra russa); Jon Monastero (clown). Músics: Esi Acquaah-Harrison, Christian Laveau, Elvis Aljus, Alexandre Hudon, Alejandro Romero, Julien Bonvoisin, Annette Bauer i Josh Geisler. Direcció artística: Gilles Ste-Croix. Direcció escènica: Neilson Vignola. Escenografia: Carl Fillion. Il·luminació: Étienne Boucher. So: Jacques Boucher. Caracterització: Nathalie J. Simard. Maquillatge i vestuari: Kym Barrett. Coreografia: Jeff Hall. Producció: Cirque du Soleil. Producció executiva: Guy Laliberté. Direcció: Robert Lepage. Grand Chapiteau, Bellvitge, Districte Cultural de L'Hospitalet de Llobregat / Barcelona, 23 març 2018.

Esperat i celebrat retorn a Barcelona de la companyia del Cirque du Soleil, i aquesta vegada per quedar-s'hi, després de sis anys d'exili, de temporades trencades a Port Aventura World i d'alguna reposició d'espectacles anteriors en espai convencional com el Palau de Sant Jordi de Montjuïc. El retorn coincideix amb el vintè aniversari del debut del Cirque du Soleil a Catalunya amb un espectacle encara avui emblemàtic, «Alegria», que va impactar notablement en els afeccionats al circ i, també cal dir-ho, va promoure el debat sobre quina era l'essència del circ. El seu periple en aquests anys l'ha fet estar per diversos punts perifèrics de la ciutat: la Mar Bella, el Fòrum, el Port Vell... Finalment, l'esplanada del Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat, a tocar del barri de Bellvitge, sobre asfalt, ha vist com creixien de nou les estructures de les carpes blanques tan característiques de la troupe, una companyia nascuda el 1984 al Quebec, convertida en un imperi del circ mundial. Després de vuit espectacles íntegres en carpa vistos a Barcelona en aquests vint anys —«Totem» és el que fa nou—, cada vegada s'ha anat fent més evident que els muntatges del Cirque du Soleil són més "circ" i menys "espectacle". És a dir que, a pesar que mantenen la seva línia de barrejar espectacularitat amb teatralitat, hi ha una intenció evident de donar més èmfasi a l'essència del circ que no pas a l'embolcall... [+ crítica]

«A mí no me escribió Tenessee Williams». Creació de Roberto G. Alonso i Marc Rosich. Dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrpret: Roberto G. Alonso. Vestuari: Roberto G. Alonso. Espai escènic: Víctor Peralta. Il·luminació i so: Arnau Grande. Coreografia: Roberto G. Alonso. Producció executiva: Joan Solé. Producció: Roberto G. Alonso. Coproducció i residència: Fira de Tàrrega. Direcció: Marc Rosich. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 21 març 2018.

El coreògraf Robert G. Alonso ha convertit la sala gran de La Seca Espai Brossa, en una volta de pont imaginari que supleix la volta del pont real de la Fira de Tàrrega on va estrenar, ja fa dues temporades, aquest espectacle que, malgrat que sigui un recurs tòpic, cal definir d'«inclassificable» perquè barreja sense fronteres el teatre, la coreografia, el cabaret, el gest, el travestisme i la música amb la llicència i el permís del playback. ¿Tornem al gènere parateatral? De fons, com a miratge, el dramaturg Tennessee Williams —el que mai li va escriure potser perquè no la coneixia— i els seus mites femenins. A escena, una dona-diva vinguda a menys, gelosa de mantenir la dignitat, enganyada pel seu últim amor i víctima del desnonament i deixada sota el pont —un enginyer de ponts i camins que va optar per fer camí i abandonar-la sota el pont—, envoltada de tot d'estris domèstics abandonats i recollits d'aquí i d'allà i amb un lot de vestuari guardat amb zel, que és la principal clau de tota al interpretació... [+ crítica]

«El sistema solar», de Mariana de Althaus. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Joel Bramona / Jaume Solà, Aina Clotet, Marc Clotet i Guillermo (Willy) Toledo. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Ajudanta vestuari: Mercè Crespo. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Maquillatge: Toni Santos. Il·luminació: Mingo Albir. Retrat: Curra Martín. Alumna en pràctiques direcció IdT: Jaime A. Herrera. Ajudanta direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 20 març 2018.

Quan una obra de teatre s'adapta al cinema, no sempre l'experiència acaba en un bon resultat. A aquesta obra teatral de la dramaturga Mariana de Althaus (Lima, Perú, 1974), la versió cinematogràfica li ha fet molt de mal. Estrenada als cinemes fa pocs mesos, dirigida per Bacha Caravedo i Chinón Higashionna, ha passat sense pena ni glòria, malgrat el petit ganxo de l'actriu Adriana Ugarte, i ha estat considerada unànimament per bona part de la crítica com una pel·lícula "nyonya" de "tarda de diumenge". Els espectadors de l'obra teatral, dirigida aquí per Carol López —que s'ha estrenat en la versió original de l'autora— faran bé doncs, si per atzar han vist la pel·lícula, d'oblidar-se del seu clon cinematogràfic. De fet, les funcions d'«El sistema solar» al Lliure de Gràcia penjaran aviat el cartell de localitats exhaurides. Probablement el cinema no ha sabut copsar el rerefons psicològic de l'obra i s'ha deixat enganyar per una pretesa qualificació de simple comèdia quan, en realitat, darrere de l'obra hi ha una tragicomèdia carregada de dolor pel trencament familiar que retrata —potser sí que carregada de tinta però, en tot cas, volgudament carregada— que no deixa que cap dels personatges en surti sa i estalvi... [+ crítica]

«Pool (no water)», de Mark Ravenhill. Traducció de Pau Gener, Chloe Campbell, Anna Serrano i Elena Martín. Dramatúrgia: Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (col·lectiu VVAA). Intèrprets: Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Esquerda, Sandra Pujol i Xavier Teixidó. Espai escènic i il·luminació: Marc Salicrú. Espai sonor i música: Clara Aguilar. Disseny de vestuari i confecció: Chloe Campbell. Disseny d’audiovisuals: Ventura L. Kalász. Disseny gràfic: Iolanda Monsó. Realització vídeos promoció: Adrià Botella i Zak Ramis. Assistent de dramatúrgia: Xisi Sofia Ye Chen. Assistent de moviment: Alba Sàez. Assistents d’escenografia: Martí Pavia i Paula Catalan. Assistent de producció: Jan Matheu. Coproducció d’Íntims Produccions i FiraTàrrega. Ajudant direcció: Topo. Direcció: Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (col·lectiu VVAA). Companyia Íntims Produccions i col·lectiu VVAA. Sala Beckett, Barcelona, 18 març 2018.

Potser per allò del sentiment de culpa, és més fàcil parlar de crisi d'amistat que no pas de crisi d'enveja, que és el sentiment que realment es desprèn d'aquesta reflexió contemporània que va estrenar ja fa uns anys, el 2006, però sense data de caducitat, l'actor, periodista i dramaturg Mark Ravenhill (West Sussex, Regne Unit, 1966), autor també, entre altres, d'«Unes polaroids explícites», una de les obres que es va representar en català, a principis d'aquest segle, al Teatre Lliure de Gràcia. La troupe que en aquesta nova aventura formen la companyia lleidatana Íntims Produccions i el col·lectiu VVAA fa una mirada molt singular a l'obra de Mark Ravenhill. Diria que a partir del que l'autor els posa a les mans, deconstrueixen tot el que poden del món que els explica per tornar a construir-lo des de la seva experiència col·lectiva i generacional, fidels a la línia escènica i amb intencions trencadores que ja van mostrar en altres muntatges com «El lloc» o «Wasted» (Íntims Produccions) o «Like si lloras» i «Wohnwagen» (col·lectiu VVAA)... [+ crítica]

«Gran Fracaroli». A partir de l'obra de Joan Brossa. Adaptació d'Adrià Aubert. Dramatúrgia: Ariadna Pastor. Intèrprets: David Anguera, Bernat Cot, Jordi Font, Laura Pau i Lluna Pindado. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Adrià Aubert. Vestuari: Maria Albadalejo. Màscares i telons: Júlia Rodon. Assessorament de moviment: Robert González. Producció: Marina Marcos. Regidoria: Emma Masferrer. Tècnic so i llum: Jorge Mur. Ajudants direcció: Laura Aubert i Eduard Autonell. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre, El Maldà, Barcelona, 17 març 2018.

El poeta i dramaturg català Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) va homenatjar l'actor, transformista i cantant italià Leopoldo Frégoli (Roma, 1867 - 1936) amb l'obra «El gran Fracaroli» el 1962. La companyia d'Els Pirates Teatre ja han treballat Brossa en altres ocasions («Teatre de carrer», «El darrer triangle» i «La quarta dimensió»), però aquesta vegada recorren a l'obra fregoliana i a altres propostes brossianes —molt poc interpretades com tota la immensa creació escènica de Brossa— per extreure una sèrie de peces breus —crec que més d'una dotzena llarga— que, en clau de cabaret i teatre de varietats populars, formen una olla barrejada de gèneres d'herència parateatral: màgia, teatre d'ombres, clown, transformisme, música... Per aconseguir una ambientació adequada al teatre brossià, han creat una escenografia de cortinatges i teló, tarima de caixes i telons transparents, que aprofita al màxim la reduïda capacitat d'El Maldà, sense deixar de banda els típics quadres de l'antigor que acostumen a decorar les parets de la sala i recobrint al fons de l'escena el mur de la porta balconera... [+ crítica]

«The Trumps», de Xavi Morató. Música de Joan Olivé. Intèrprets: Sergi Cervera, Mingo Ràfols, Mònica Macfer i Joan Olivé. Amb la col·laboració de Mont Plans, Dafnis Balduz, Lloll Bertran, Txabi Franquesa, Miquel Ripeu i David Guapo. Escenografia: Jordi Rovira (amb la col·laboració d’Astrid Caballero). Il·luminació: Dani Gener. Caracterització i maquillatge: Marta Ferrer (amb la col·laboració d’Helena Fenoy). Vestuari: Noemí Ramírez (amb la col·laboració d’Angela Cassillas i Catou Verdier). Coreografies: Bea Ortiz i Joan Olivé. Coach vocal Trump: Elia Corral. Producció: Sergi Cervera. Direcció: Xavi Morató i Joan Olivé. Teatre del Raval, Barcelona, 16 març 2018.

Segurament que quan Xavi Morató, autor d'aquesta comèdia gairebé musical, es va plantejar posar cara a cara en clau satírica els dos líders polítics més perillosos del món des que ha començat el segle XXI: Donald Trump, president dels EUA, i Kim Jong-Un, capitost de Corea del Nord, no devia comptar que, precisament coincidint amb l'estrena de l'espectacle, els dos personatges en la vida real concertarien una futura trobada per debatre els seus afanys de poder. Aquesta trobada s'ha pactat després dels Jocs Olímpics d'Hivern a Corea del Nord i, tenint en compte el caràcter inestable de l'un i de l'altre, no seria estrany que mai no es portés a terme i que la ficció de Xavi Morató tingui més sentit que mai. «The Trumps» és una comèdia volgudament esperpèntica i esbojarrada i per tant no admet matisos que suavitzin aquests qualificatius. Els quatre intèrprets imitadors estan obligats a estrafer els seus personatges imitats tot i que qualsevol semblança amb la realitat no és tan casual i pot arribar a semblar, en segons quins moments, més encertada del que aparenta... [+ crítica]

«Sol solet», d'Àngel Guimerà. Versió de Carlota Subirós. Dramaturgista: Ferran Dordal i Lalueza. Música original: Roger Casamajor. Intèrprets: Mercè Arànega, Laura Aubert, Javier Beltrán, Roger Casamajor, Laia Duran, Oriol Genís, Antònia Jaume / Alba Pujol i Ramon Pujol. Escenografia: Max Glaenzel. Construcció escenografia: Jorba-Miró estudi taller escenografia i Pascualín. Vestuari: Marta Rafa. Ajudanta vestuari: Giulia Grumi. Il·luminació: Carlos Marquerie. Ajudant il·luminació: Guillem Gelabert. So: Damien Bazin. Violí: Laura Aubert. Moviment: Laia Duran. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudanta direcció: Clara Manyós. Direcció: Carlota Subirós. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 març 2018.

Si bé en les obres més conegudes d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) es troben rastres de la seva accidentada infància, amb uns anys d'incertesa d'identitat i no reconegut com a fill biològic fins al cap d'uns anys, en aquesta obra, «Sol solet», del 1905 —posterior a les més celebrades com «Mar i cel», «Terra baixa» o «La filla del mar»—, aquest rastre encara és més evident. «Sol solet» s'escriu quan Guimerà ja tenia un extens catàleg d'altres obres, menys populars i al costat de les tres esmentades abans. Però en aquest cas, «Sol solet» va ser injustament rebutjada quan tocava i, posteriorment, oblidada i per això mateix, gairebé desconeguda fins ara. A «Sol solet» hi ha la presència de dos germans, un més estimat que un altre per la mare, més viatger i seductor. L'altre, més arrelat a l'hostal, de caràcter aspre, gelós i tocat per la fatalitat del vici. Àngel Guimerà va tenir un germà que de seguida, i no com ell, va ser reconegut pel matrimoni. A «Sol solet» hi ha també l'amic mariner del germà viatger a qui ha salvat d'un naufragi. El nouvingut confessa que no se sent d'enlloc, es deleix per obtenir una abraçada o un petó de la mare de l'hostal i acaba guanyant la partida i emportant-se el fill petit que ha tingut amb la jove neboda de l'hostal, com un trofeu... [+ crítica]

«Bull», de Mike Bartlett. Traducció d'Adriana Nadal. Intèrprets: Joan Carreras, David Bagés, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins. Disseny escenografia: Paula Bosch. Ajudant escenografia: Sebas Brossa. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró. Col·laboració màquina d'aigua: Aquajet. Disseny il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny vestuari: Laura García. Disseny so: Txume Viader. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudant producció: Jan Vilanova i Gerard Balenes. Coreografia moviment: Isaac Morera. Ajudant direcció: Victòria Pagès. Direcció: Pau Roca. Producció: La Villarroel i Sixto Paz. La Villarroel, Barcelona, 14 març 2018.

Ser cornut (parlant de bous) i pagar el beure. Això és el que se li pot aplicar, al personatge perdedor, dels quatre que té l'obra «Bull», que es convertirà en la víctima de la presumpta i simbòlica «cursa de braus» que mantenen tres empleats d'un equip comercial en competència personal i el director de l'empresa en un temps de crisi —és a dir, parlant en clau empresarial: sempre— que obliga a reajustar despeses i fer fora algú del personal. La companyia Sixto Paz converteix el que es podria haver presentat com un típic cas d'assetjament laboral o buylling per a adults —conseqüència generacional del buylling escolar— en una agra comèdia on es posen al descobert les males arts sense escrúpols d'uns sobre els altres i de tots contra un de sol. Si els de Sixto Paz haguessin optat per ambientar «Bull» en un clima de western —amb duel, soga i linxament inclòs— el simbolisme crec que hauria funcionat igualment. Portat, però, a la plaça de toros —de fet un quadrilàter de sorra amb venedors d'aigües abans de començar i repartiment de clavells entre alguns espectadors— el caràcter teatral s'engrandeix i ben aviat s'entén qui està disposat a agafar la capa i torejar i qui serà torejat... [+ crítica]

La Lloll reposa el seu espectacle «El secret de la Lloll» al Club Capitol, estrenat a la sala El Maldà

«El secret de la Lloll» (Títol estrena: «La Lloll i el secret d'El Maldà». Idea i dramatúrgia de Lloll Bertran. Actriu: Lloll Bertran. Actor: Eduard Autonell. Pianista: Ariadna Cabiró. Disseny de llums: Adrià Aubert. Tècnic de llums i so: Jorge Mur. Ajudant direcció: Bernat Cot. Direcció: Lloll Bertran. El Maldà, Barcelona, 16 juny 2017. Teatre Club Capitol, Barcelona, 15 març 2018. [Crítica de l'estrena a la sala El Maldà]

De segur que la majoria d'espectadors habituals d'El Maldà, quan enfilen el ram d'escales de la Casa Cortada (àlies Palau de Maldà) que porta a la petita sala teatral, pensen quins secrets deu amagar la història de la residència de l'antic baró que —si ell ho sabés es feriria!—, és més conegut per la decadència actual de les velles galeries reciclades en basar paquistanès que per la seva feina literària i periodística, precedent del costumisme i la crònica urbana. Amb aquest espectacle de la multifacètica actriu Lloll Bertran, potser ara els espectadors pensaran que, per fi, algú els explicarà els autèntics secrets del personatge i del casal del barri del Pi de Barcelona. Que s'ho treguin del cap, doncs. La Lloll és capaç d'anar més enllà del mateix baró i empescar-se una història de ficció que, si ella hi insisteix, pot passar a l'antologia de llegendes urbanes del passat com aquelles que, de tant explicar-les, acaben convertint-se en veritat... [+ crítica]

Savina Figueras i Frank Capdet reposen novament la seva versió de l'obra «¡Ay, Carmela!» a l'Almeria Teatre

«¡Ay, Carmela!», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Savina Figueras i Frank Capdet. Espai escènic, vestuari i il·luminació: Victor AIGo. Coreografies: Bealia Guerra. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament flamenc: Marta Robelló. Intèrpret música indicental: Júlia Bonjoch. Ajudant de direcció: Helena Font. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 3 desembre 2011. Reposició: 16 octubre 2012. Reposició: 14 octubre 2015. Reposició: 14 març 2018.

Pronuncieu Belchite i sembla com si pronunciéssiu una paraula màgica. De seguida es dispara el mite. Un mite que el cinema i el teatre han fet seu. De la població aragonesa de Belchite n'era, per naixença, la mare de Joan Manuel Serrat, immigrada després al Poble Sec de Barcelona. I a Belchite és on es va rodar als anys vuitanta la sèrie televisiva basada en la novel·la 'El mecanoscrit del segon origen', de Manuel de Pedrolo, època en què el director Terry Gilliam hi va ambientar també la pel·lícula 'Les aventures del baró de Munchausen'; o el 2005, Guillermo del Toro hi va fer 'El laberint del faune'. Gent de teatre que ha passat per Belchite també n'hi ha. Albert Boadella i els Joglars hi van rodar el 2003, 'Buen viaje, excelencia'. I José Sanchis Sinisterra crea el 1987 un Belchite imaginari en plena Guerra Civil, quan el 1937 el poble ja havia estat fet runes per la pressió tant del bàndol republicà com del bàndol feixista... [+ crítica]

El musical «Aladdin #ThePopMusical» de Dani Cherta i Keko Pujol es reposa al Jove Teatre Regina

«Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 març 2018. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys.

Tothom coneix el conte que forma part del recull de 'Les mil i una nits' dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica. El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca... [+ crítica]

«La maternitat d'Elna» protagonitzada per Rosa Galindo es reposa en tres úniques funcions al Teatre Poliorama

«La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 6, 13 i 20 de març 2018.

 ¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola? Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà... [+ crítica]

L'espectacle de petit format «Cinemamúsica», de Gisela Juanet i Berta Ros es reposa dins el programa familiar del Teatre Romea

«Cinemúsica». Idea original i coautora: Gisela Juanet. Composició musical i coautora: Berta Ros. Intèrprets: Marta Muñoz i Estela Córcoles. Disseny escenografia: Cris Vidal i Toni Montero. Construcció escenografia: German Laforé. Disseny vestuari: Cris Vidal. Confecció vestuari: Gemma Malé. Audiovisual: Rosa Cardús. Disseny il·luminació: Lluís Juanet. Assessorament pedagògic: Lorena Lliró. Assessorament Body Percussion: Anna Llombart. Coordinador Tècnic: Carles Merodio. Direcció: Dani Coma. Babies al CCCB. Viu el Teatre, Teatre CCCB, Barcelona, 21 gener 2017. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 3 març 2018. Espectacle recomanat entre 1 i 3 anys.

 I un dia va arribar el cinema! I al cinema, tot era bonic! Les dues protagonistes d'aquesta sessió de «Cinemúsica» apareixen des del més enllà i del temps del Modernisme, del cancan i dels anys feliços. El cinema era mut, era blanc i era negre, i el pianista hi posava música. Fa cent anys llargs i ben llargs de tot plegat. Els acabats d'arribar al món —l'espectacle està adreçat especialment a ells— tenen l'oportunitat de descobrir que abans de les coloraines de les actuals pantalles HD, les joguines dinàmiques de la pantalleta del mòbil i tot l'equipament digital amb què s'han trobat sota el braç, només arribar, com si fos un pa, hi va haver un fenomen anomenat cinema que no havia passat encara per l'Arc de San Martí dels llapis Alpino. Em pregunto què hi deuen veure en aquell entranyable Charlot sense colors i els fragments de pel·lícules amb criatures principalment desvalgudes —en va fer unes quantes— o en Charlot i la pel·lícula de la cambra de dormir i el llit, o en Charlot amb les boles del món de la pel·lícula «El gran dictador»... Probablement un pare amb el seu fill petit, un pare que vol dormir i no pot o un senyor amb bigoti a qui agrada jugar amb pilotes inflables... [+ crítica]

«Fuga de conills». Dramatúrgia de Martina Cabanas Collell. Intèrprets: Pau Zabaleta, Maria Cirici i Artur Rodríguez. Escenografia: Josep Sarsanedas. Disseny il·luminació: Bernat Jansà. Espai sonor: Guillermo Mugular. Disseny de vestuari i atrezzo: Berta Cabanas. Direcció: Martina Cabanas Collell. Companyia Zero10 Teatre. Sala Atrium, Barcelona, 1 març 2018.

«Fuga de conills» té el perill de caure en l'etiqueta de "teatre generacional". I sí que té alguna cosa de "generacional", però en el fons sobrepassa la pròpia generació retratada per entrar en conceptes d'un temps ple d'incerteses i sense la visió d'un futur clar al final del túnel que té en estat d'expectació i de xoc tothom, sigui quina sigui la seva generació. De reflexions còmiques, dramàtiques o de comèdia agredolça, com qualifica la pròpia companyia «Fuga de conills», ambientades amb personatges de darrere l'escenari n'hi ha unes quantes en el catàleg de muntatges teatrals. La majoria, però, miren enrere i s'inscriuen en la nostàlgia d'un temps que no tornarà. La diferència de «Fuga de conills» és que s'inscriu en la realitat artística i social d'avui mateix. Una parella d'actors sense feina fixa —ell (Pau Zabaleta), un "xenòfob" d'Spiderman o l'Home aranya, i ella (Maria Cirici), a la recerca de la maternitat que no arriba— es guanyen la vida com poden, fent animació infantil en festes particulars o col·lectives, recordant els càstings d'alguns anuncis i amb l'esperança d'haver estat de tant en tant "opcionats". El trio el completa un discjòquei (Artur Rodríguez) que odia el món que l'envolta i que punxa de tot, des de Johann Sebastian Bach fins a David Bowie, una opció musical que reflecteix també l'estat anímic dels personatges... [+ crítica]

«La nit de la Molly Bloom». Versió escènica de José Sanchis Sinisterra, a partir de l'últim capítol de la novel·la «Ulisses», de James Joyce. Traducció d'Artur Trias. Intèrprets: Àngels Bassas i Jep Barceló. Coach vocal: Muntsa Rius. Disseny espai: Artur Trias. Disseny atrezzo i vestuari: Mariela Sernagoras. Caracterització: Àngels Salinas. Disseny de llum: Ignasi Camprodon. Disseny de so: Daniel Seoane. Cap tècnic: Rafael Ruiz. Producció executiva: Cristina Raventós. Ajudant de direcció: Lídia Linuesa. Direcció: Artur Trias. Producció: Sala Muntaner, Jeloudoli i Bohèmia's. Sala Muntaner, Barcelona, 28 febrer 2018.

Fa gairebé quaranta anys, el 1979, José Sanchis Sinisterra va saber extreure de la immensitat de la novel·la «Ulisses», de James Joyce, la riquesa teatral que va detectar en el personatge de Molly Bloom en les últimes cinquanta pàgines del relat de l'autor dublinès i va reconvertir el monòleg literari en un monòleg interior teatral a càrrec d'aquest personatge femení que respira infelicitat pels porus, una cantant lírica, fidel i infidel al mateix temps al seu marit, Leopold Bloom, que en una nit sense poder dormir, al llit, fa un repàs dels seus pensaments, dels seus desitjos amagats, de les seves frustracions i també de les seves il·lusions i les seves esperances quan és a punt d'arribar a la franja dels quaranta anys. Aquella versió en espanyol, la malaguanyada actriu Rosa Novell la va portar a escena l'any 2000, sota la direcció de Lourdes Barba, a la ja tancada Sala Artenbrut, espai de Gràcia que aleshores dirigia la també malaguanyada actriu Mercè Anglès. La complexitat literària de l'«Ulisses» de James Joyce pot ser tan angoixant per a un lector corrent del segle XXI que la versió de Sanchis Sinisterra, que va coincidir dos anys després amb la publicació de la primera traducció catalana de la novel·la a càrrec de Joaquim Mallafrè, va obrir la porta a conèixer els personatges retratats per Joyce i, en especial el de Molly Bloom... [+ crítica]