«La niña gorda», de Santiago Rusiñol. Adaptació de Jordi Oriol. Intèrpret: Jordi Oriol. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Joaquin Guirado. Restauració i adaptació de la pianola: Xavier Garcia. Ajudant de direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Producció TNC i Teatres en Xarxa. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 27 desembre 2018.

Sembla que el teatre de barraca demana precisament això, una “barraca”. A «La niña gorda», de Santiago Rusiñol, li ha tocat la convencionalitat clàssica a la italiana de la Sala Tallers del TNC i l'esperit i l'atmosfera de la “barraca” queda molt lluny del que la novel·la, conte o relat en qüestió demana. És a dir, fa la impressió que, continuant amb l'acarament que els estudiosos fan entre «La niña gorda» de Santiago Rusiñol i «La Ben Plantada» d'Eugeni d'Ors “Xènius”, a la grotesca peça rusiñolesca se li hagi volgut concedir la finor i estètica noucentista de “Xènius”. I no perquè l'actor i també adaptador, Jordi Oriol, no carregui les tintes sobre el retrat que Rusiñol fa d'aquesta mossa de considerable tossa i creixença, de tanta tossa i tanta creixença, que finalment els seus pares la van endossar a un domador perquè l'exhibís a les barraques de fira amb les feres i altres fenòmens humans de l'època... [+ crítica]

«Artaban, la llegenda del quart rei mag». Una idea original de Marc Sambola, inspirada en la novel·la curta de Henry van Dyke, «The Other Wise Man». Dramatúrgia de Marc Rosich. Lletres de Yasmina Rincón. Lletres adicionals: Marc Rosich. Música de Marc Sambola. Intèrprets: Iris Di Cassi, Laura Manchón, Laura G. Ballbé, Laura Bacaria, Ana Extremera, Júlia Diaz, Raimon Ferrer, Francesc Abril, Joan Mas. Disseny de llums: Dani Gener. Disseny de so: Ton Mentruit. Escenografia: Anna Tantull. Coreografies: Bealia Guerra. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Disseny de complement: Mar Grañena. Imatge: Laura Bacaria i Joan Carreras. Cap tècnic: Pau Segura. Maquinista: Guillem Recuero. Producció executiva: Cristina Cazorla i Patricia Santos. Premsa: Dídac Atzet i Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Amb la col·laboració de Orfeó Badaloní i Arnau Palà. Ajudant de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Coproducció: A grup vocal i Puça Espectacles. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de freelance, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998. Convertir el relat en musical per a tots els públics ha estat una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i pica d'ullet romàntica amb un final que intenta posar pau i glòria allà on hi havia desavinenca, entre dos pobles separats per un riu, el poble de la Llum i el poble de la Foscor... [+ crítica]

«La néta del senyor Linh». A partir de la novel·la de Philippe Claudel. Dramatúrgia d'Erwin Jans i Jérôme Kircher. Traducció del francès: Sergi Belbel. Intèrpret: Lluís Homar. Vídeo: Klaas Verpoest. So: Diederik De Cock. Vestuari: Tim Van Steenbergen. Producció tècnica i tècnic llums: Jordi Thomàs. Tècnic vídeo: Francesc Isern. Tècnic so: Marcel Ferrer. Cap producció: Macarena García. Director producció: Josep Domènech. Ajudanta direcció producció: Clàudia Flores. Ajudanta direcció: Ester Nadal. Direcció: Guy Cassiers. Coproducció Teatre Lliure i Festival Temporada Alta, a partir de la producció original de Toneelhuis en coproducció amb Espaces Malraux -Chambéry Espaces Pluriels - Pau MC93 - Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis La Rose des Vents Villeneuve d'Ascq Le Phénix i Scéne Nationale de Valenciennes. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 19 desembre 2018.

Convencionalment podríem dir que aquesta adaptació, forçosament breu però fidel de la novel·la de l'escriptor Philippe Claudel (Dombasle-sur-Meurthe, França, 1962) és un monòleg. Però sí i no. És molt més que un monòleg perquè l'actor Lluís Homar es fusiona a través de la paraula amb altres elements de la dramatúrgia: les imatges, el so, la música, la projecció de vídeo en directe, la doble personalitat dels personatges... La novel·la «La néta del senyor Linh» es va publicar en català el 2005, traduïda per Lourdes Bigorra, a Les Ales Esteses, de l'Editorial La Magrana - RBA. Serà també, doncs, la versió teatral catalana de l'obra, traduïda per Sergi Belbel del francès i interpretada per Lluís Homar, la que formarà part del projecte europeu que porta pel cap el director flamenc Guy Cassiers amb la intenció d'aplegar els diversos intèrprets en diferents llengües que han portat a l'escenari aquesta obra. Lluís Homar s'enfronta sol a representar els dos principals personatges del relat amb una afabilitat dialèctica passant de l'un a l'altre, amb la senzillesa com aquell qui explica una conversa amb un conegut. Així, la presència del senyor Linh i la del seu amic, el senyor Bark, es resolen amb un joc audiovisual, sempre en blanc i negre, en el qual el senyor Bark (el mateix Homar) apareix en pantalla i el senyor Linh (el mateix Homar) interpreta el seu paper davant de càmeres en diverses posicions —collage cinematogràfic de doble imatge— i amb alguna trapelleria del realitzador del vídeo Francesc Isern que congela la imatge quan la veu de l'actor torna a l'escenari... [+ crítica]

L'actor Roger Pera reposa a la Sala Versus Glòries «Quina feinada!» de Becky Mode sota la direcció de Ventura Pons

«Quina feinada!». Text original de Becky Mode. Versió de Ventura Pons. Intèrpret: Roger Pera. Escenografia: Jordi Bulbena. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Vestuari: Top Hat Produccions. Ajudant direcció: Mingo Ràfols. Direcció: Ventura Pons. Producció: Blai Pera i Versus Glòries. Sala Versus Glòries, Barcelona, 15 setembre 2018. Reposició: 20 desembre 2018.

Hi ha actors i hi ha bèsties actorals. Roger Pera és actor, bon actor. Però també és una bèstia actoral. Potser no havia tingut ocasió de demostrar-ho tan plenament com ho fa ara en solitari en aquest espectacle importat de Broadway i que —llàstima que no es puguin fer servir els mòbils!— t'agafen ganes de fer-ne un enregistrament complet perquè, potser per influència de la direcció del cineasta Ventura Pons, als espectadors els farà l'efecte que es troben en un plató des d'on s'està emetent en directe el programa d'un xòuman popular. I no és estrany que sigui així perquè Roger Pera ha manllevat d'un actor televisiu aquest guió, extret de l'espectacle «Fully Committed», de Becky Mode, interpretat per Jesse Tyler Ferguson, conegut per ser el pèl-roig de la sèrie «Modern Family», i l'ha portat al seu terreny, amb algunes lleugeres llicències d'adaptació que, malgrat que originalment passen a Manhattan, sembla que passin aquí mateix gràcies a les picades d'ullet, entremig de les trucades, a referències locals i d'alguna mirada a la pròpia realitat personal de Roger Pera, convertit en la ficció en un encarregat de prendre nota telefònicament de les reserves d'un restaurant d'alta volada i de distribuir les trucades internes de la casa, però sempre pendent d'un càsting com a actor al Teatre Nacional de Catalunya... [+ crítica]

Marilia Samper reposa la seva obra «L'alegria» a la Sala Beckett amb la incorporació de l'actriu Marta Millà que substitueix Montse Guallar

«L'alegria», de Marilia Samper. Intèrprets: Lluïsa Castell, Montse Guallar (estrena) / Marta Millà (reposició), Andrés Herrera i Alejandro Bordanove. Escenografia: Enric Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Noemí Jiménez i Coral Peña. Ajudant direcció: Roger Torns. Assessorament argot: Marc Rosich. Direcció: Marilia Samper. Sala Beckett, Barcelona, 22 octubre 2017. Reposició: 19 desembre 2018.

Teatre social i realisme brut semblen termes que han passat a la història. Però no. Ara tornen a ser més vius que mai com a reacció a l'estesa de pobresa que ha deixat la crisi i que s'ha encrostonat en moltes capes socials que abans havien aconseguit un mínim de benestar. «L'alegria» de Marilia Samper (Brasil, 1974), dramaturga establerta a Catalunya amb una trajectòria ja força notable, es podria inscriure en aquests corrents. Teatre social perquè té la sensibilitat de crear un personatge de vint anys amb paràlisi cerebral, en cadira de rodes, amb una mare amb una feina precària que amb prou feines arriba a final de mes i en un barri de tercer ordre, en un edifici amb barreres arquitectòniques i amb un veïnat angoixat per les pròpies dificultats econòmiques. Realisme brut perquè perfila un ambient degradat a través del personatge de la veïna que abans malvivia de traduir rus i que acaba practicant el rus al carrer com a dona de la vida. Denúncia social perquè les dificultats, per falta d'una rampa, per sortir de casa amb la cadira de rodes del fill amb paràlisi cerebral no troben cap porta oberta tret de la del propietari del pis on viuen llogats, que li transmet l'alegria de fora quan el ve a veure... [+ crítica]

«Troia, una veritable odissea!». Guió: David Costa. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Intèrprets: Gerard Capdevila, Mariona Callís, Maria Casellas, Ofir Chinchilla, Lali Figueras, Laia Frigolé, Joan Garcia, Glòria Garcés, Sussi Geli, Mariona Ginès, Llorenç Gómez, Sara Gómez, Marçal Gratacós, Nuri Hernàndez, Jordi Homs, Arcadi Juncosa, Enric López, Alícia Lorente, Albert Mora, Nasi Marco, Natàlia Menció, Edu Paredes, Llum Pérez, Laura Pla, Adriana Planagumà, Ànnia Pons de Ciurana, Pere Quintana, Joan Rigat, Rosa Rigau, Laura Ruhí, Eloi Tomàs i Joan Vila. Arranjaments musicals: Pere-Mateu Xiberta. Escenografia: Xavier Erra. Vestuari i caracterització: Marta Rafa. Il·luminació: David Bofarull. So: Marc Paneque i Joan Carles Ros “Rosky”. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Construcció de l’escenografia: Josu González, Pilar Albaladejo, Carles Garcia i Jan Erra. Ajudant de vestuari: Giulia Grumi. Confecció del vestuari: Goretti Puente, Duna Bagués, Núria Tresserras i Rosa Bordas. Assessorament percussió: Raúl Pérez. Fotografia: David Ruano. Comunicació i grafisme: Estudi Oliver Gràfic. Distribució: Somfònics. Direcció musical: David Costa. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Companyia Cor de Teatre. Producció: Somfònics i Temporada Alta. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 desembre 2018.

Els espectacles de la companyia Cor de Teatre són sempre una sorpresa per als espectadors. Reunir més de trenta intèrprets en un escenari, avui en dia, és gairebé un fet excepcional. Però Cor de Teatre resisteix l'embat i aconsegueix cada vegada obrir una nova porta a la imaginació dels espectadors. Els que els coneixen des del primer dia recordaran dos espectacles que van representar un abans i un després a l'hora de tractar el registre coral a “cappella” fusionat amb el teatre. Els anteriors «Operetta» i «Allegro» endevinaven des del primer moment la possibilitat d'engendrar espectacles de llarga durada i de llenguatge universal. Això volia dir, fàcilment exportables. Mai s'havia suggerit tant amb només la veu, el moviment i una certa intenció de fons descarada i desinhibida. Darrere de Cor de Teatre hi ha una treballada conjunció teatral que sense una esmerada preparació musical i vocal seria impossible que arribés a bon port. Això és el que els ha permès ara fer el salt des dels anteriors espectacles lúdics i humorístics a un espectacle que explora les possibilitats escèniques de clàssics com la «Ilíada» i l'«Odissea», presumptament d'Homer (s. VIII a.c.) aprofundint amb delicadesa i voluntat divulgadora en la mitologia grega... [+ crítica]

La Ruta 40 reposa per 6a i última temporada (diuen) la celebrada obra «El llarg dinar de Nadal», de Tohrnton Wilder, a la sala El Maldà

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets 2018: Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled. Intèrprets anteriors: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018.

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort... [+ crítica]

L'obra «Adossats» de Ramon Madaula es reposa al Teatre Romea amb l'actor Camilo Garcia que substitueix el malaguanyat Carles Canut

«Adossats», de Ramon Madaula. Intèrprets 2018: Jordi Bosch, Guillem Balart, Camilo Garcia, Ramon Madaula, Rosa Renom i Marieta Sánchez. Intèrprets 2017: Jordi Bosch, Guillem Balart, Carles Canut, Ramon Madaula, Rosa Renom i Marieta Sánchez. Escenografia: Joan Sabaté. Ajudant escenografia: Gemma Morató. Construcció escenografia: Taller escenografia Sant Cugat. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Jordi Agut. Caracterització: Toni Santos. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Regidoria: Jana Morey. Caps tècnics teatre: Raúl Martínez i Sergio Lobaco. Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Teatre Romea, Barcelona, 21 desembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018.

Com el Vallès no hi ha res! Ja ho va dir Pere Quart: «En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res.» El que no sabia Pere Quart és que, al cap dels anys, el Vallès de la seva corranda d'exili, com tantes altres comarques catalanes, es convertiria en un farcit d'urbanitzacions i de cases adossades, separades les unes de les altres per una tanca de bruc, amb algunes heures i amb veïns a vegades no volguts, un «pepero» que fa escàndol quan talla la gespa i fa anar el motocultor, o una veïna que té una dotzena de gats al jardí.
A la casa adossada que retrata l'ara ja dramaturg consolidat Ramon Madaula (Sabadell, 1962) —que això no vol dir que hagi penjat el hàbits de bon actor— no hi ha tallagespa ni motocultor, però hi ha una caseta del gos, de la gossa més aviat, una gossa que els espectadors escoltaran bordar algunes vegades, però que no veuran mai, i que pels indicis evidents des del primer moment, només sap escampar la quisca per tota la gespa... [+ crítica]

La companyia Els Pirates recupera al Teatre Akadèmia la seva versió de «Nit de reis (o el que vulgueu)», de William Shakespeare, dirigida per Adrià Aubert

«Nit de reis», de William Shakespeare. Títol original: 'Twelfth Night, or What You Will'. Dramatúrgia d'Adrià Aubert. Música de Llorenç González. Intèrprets 2018: Eduard Autonell, Mònica Barrio, Ricard Farré, Xavi Frau, Carles Gilabert, Ariadna Pastor, Lluna Pindado, Mònica Portillo, Vanessa Segura i Josep Sobrevals. Intèrprets 2014: Laura Aubert, Mònica Barrio, Queralt Casasayas, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Xavi Frau, Oscar Jarque, Lluna Pindado i Arnau Puig. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Adrià Aubert (2018) / Jorge Mur(2014). Construcció: Guim Roselló i Enric Romaní. Lluita d'espases: Anna Carner. Assistent musical i de moviment: Núria Cuyàs. Premsa: Ester Cànovas. Comunicació i màrqueting: Paula Arbós. Producció: Marina Marcos. Assistent direcció en pràctiques (2018): Sara Membrives. Direcció: Adrià Aubert. Círcol Maldà, Barcelona, 14 desembre 2014. Teatre Akadèmia, Barcelona, 12 desembre 2018.


* [Crítica corresponent a l'estrena del 2014 a la sala El Maldà]


    I tots contents i feliços es van fer un tip de menjar anissos! Aquesta és la impressió que devia pretendre donar William Shakespeare quan, per festejar la nit de reis, l'Epifania, va escriure aquesta obra (el 1602) que, mirada amb ulls contemporanis, té un registre evident de comèdia d'embolics, amb alguna porta i tot i amb final feliç per a la majoria de personatges tret d'un. La companyia Els Pirates en va fer una representació exclusiva el mes d'octubre a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya dins de l'últim Festival Shakespeare. Per això el pas ara a un espai íntim i reduït com el Círcol Maldà [2018: Teatre Akadèmia], per a una obra que compta en aquesta versió amb una desena d'intèrprets, requeria un procés d'adaptació física perquè hi ha molt de moviment, una certa gresca col·lectiva, una fugaç batalla d'espases i un afegit, marca de la casa, amb diverses peces musicals. La primera versió en català de l'obra prové del 1907 i el seu traductor i també actor, Carles Capdevila i Recasens (1879-1937), la va enregistrar amb el títol complet: 'La Festa dels Reis o lo que vulgueu', un afegit que, en l'obertura de l'obra, l'actriu Laura Aubert —que aquí fa el paper del Bufó— també recorda, convidant els espectadors a acompanyar-los durant una estona... més o menys llarga, diu. Se'l calla, el temps, però diguem que són dues hores que els espectadors ni notaran que han passat. De la primera versió fins a l'actualitat, el teatre català compta amb altres traduccions: la de Carme Montoriol (1935), la de Josep Maria de Sagarra (1945), la de Salvador Oliva (1986) i la de Joan Sellent (2010), representada al TNC. L'estiu de l'any passat, el 2013, la companyia Parking Shakespeare, la va representar també a l'aire lliure de l'Estació del Nord... [+ crítica]

«Alba (o “El jardí de les delícies”)», de Marc Artigau. Intèrprets: Montse Guallar, Lluís Marco i Clàudia Riera. Escenografia: Emilio Valenzuela. Vestuari: Glòria Viguer. Il·luminació: David Bofarull. Audiovisuals: Joan Rodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Núria Llunell. Disseny gràfic: Artimaña. Assessorament moviment: Claudia Manini. Comunicació i programació: Patricia Mendoza. Producció executiva: Júlia Simó Puyo. Cap tècnic: Rubén Taltavull. Ajudanta de producció: Claudia Montes. Actors col·laboradors: Marc Rosich, Zúbel Arana, Júlia Cruz, Xènia Company, Iker Montero, Eduard Serra i Guillem Font. Ajudant direcció: Alfons Casal. Direcció: Raimon Molins. Coproducció Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Atrium Produccions, ENA (Escena Nacional d'Andorra) i Temporada Alta 2018. Premi Quim Masó 2017. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 desembre 2018.

Semblava impossible fa uns anys però ha arribat. Google s'ha apoderat del coneixement només a un clic vista. Viquipèdia ha deixat amb un pam de nas els pesadíssims volums d'enciclopèdies de paper amb els seus suplements impossibles de consultar sense moure'n mitja dotzena alhora. Els telèfons i rellotges intel·ligents ja són una realitat. I els robots submissos són a punt de formar part de la vida de la societat moderna. ¿Per què no imaginar que en un futur no gaire llunyà un clon amb intel·ligència artificial podria cobrir la solitud que amenaça les pròximes generacions i acompanyar un modest i senzill humà fent-li de majordom i de servidor de memòria absoluta de tota la seva vida? D'aquí parteix el dramaturg Marc Artigau (Barcelona, 1984) a l'hora de construir la seva obra «Alba» que subtitula «El jardí de les delícies» en referència a la pintura a l'oli sobre taula del pintor neerlandès Hieronymus Bosch, el Bosch, obra simbolista i d'anàlisi inacabada fins ara, creada aproximadament, segons alguns experts, entre el 1480 i el 1490, tot i que podria ser més tardana, en clau de tríptic, una estructura que el muntatge teatral manté: Creació, Paradís, Infern... [+ crítica]

El musical «El Petit Príncep» es reposa per cinquena temporada amb més de 200.000 espectadors acumulats

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015. Reposició: 2 desembre 2016. Reposició: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018.

Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica de la primera estrena]

«Poe, el cabaret macabre». Musical de Dagoll Dagom basat en els contes d'Edgar Allan Poe. Música d'Òscar Roig. Llibret de Joan Lluís Bozzo. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Intèrprets: Aina Vallès, Pau Oliver, Miguel Àngel Sànchez, Adrià Ardila i Patrícia Paisal. Coreografies: Anna Rosell. Espai escènic i il·luminació: Victor AIGo. Sastreria: Elsa Álvaro. Disseny so: Juantxi Fernández. Fotografia: Ferran Palou. Il·lustracions: Víctor AIGo. Estudiant en pràctiques: Enric Molina Barberà. Producció executiva: Andrea Rodoreda. Producció de Gataro. Direcció musical: Miquel González. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 1 desembre 2018.

La companyia Gataro commemora vint anys i ho fa tirant una altra vegada de l'ham d'un dels musicals més celebrats del repertori de Dagoll Dagom. Primer va ser «Flor de nit» i ara és «Poe» que Joan Lluís Bozzo com a lletrista i Òscar Roig com a compositor van estrenar la tardor del 2002 al Teatre Poliorama. El risc de Víctor Álvaro, dramaturg i director —ànima de l'Almeria Teatre i d'aquests vint anys de Gataro— és el de convertir un musical de gran format i carregat d'efectes de «casa de la por» en un musical pràcticament de cambra. I com ja va passar amb «Flor de nit» se'n surt igualment bé perquè aconsegueix que d'una proposta que va néixer amb un embolcall escenogràfic considerable i amb un repartiment prou garantit (Rosa Galindo, Roger Pera, Carlos Gramaje, Teresa Vallicrosa...) es passi a una altra proposta minimalista, bàsicament musical, molt propera a l'auditori, però sense obviar un perfil dramatúrgic bàsic —plantejament, nus i desenllaç— amb una escenografia prou suggerent, un pianista a l'estil cafè-concert i cinc intèrprets que regalen cadascuna de les peces de l'antic «Poe» amb un nivell musical de primer grau, amb algunes llicències humorístiques de la dramatúrgia que sembla que vulguin alleugerir el pes terrorífic que arrossega el max mix dels relats de por d'Edgar Allan Poe com «La caiguda de la casa Usher» o «El pèndol de la mort», entre altres... [+ crítica]

«My Low Cost Revolution (Justificaciones del porqué soy una radical de mierda)». Text i dramatúrgia de Francesc Cuéllar. Creació de FAC en col·laboració amb les actrius. Intèrprets: Glòria Ribera, Agnès Jabbour i Nikole Portell. Espai: Sergi Cerdan. Disseny il·luminació: Alejandro Bordanove. Vídeo: FAC. Fotografia cartell: Dos Puntos Fotografía. Teaser: FAC. Disseny gràfic: Maria Ramon. Producció: Anna Maruny. Ajudant direcció: Gala Bautista. Direcció: Francesc Cuéllar. Companyia FAC / Fundación Agrupación Col·lectiva. Sala Àtrium. Barcelona, 30 novembre 2018.

El pa Bimbo està fet d'una barreja d'ingredients per fer més fàcil la vida gastronòmica dels que tenen pressa: farina de blat, aigua, llevat, sal, oli vegetal, farina de fava, farina de sègol, alguns microorganismes naturals secrets de fàbrica, vinagre de vi, midó de blat, gluten de blat i, en alguns casos, llavors de sèsam. Doncs bé, una de les tres actrius d'aquest espectacle multidisciplinar i en clau de performance, Agnès Jaboour, n'endrapa almenys quatre llesques tal com raja en cada funció amb el perill d'ennuegar-se i només amb l'ajut d'uns rajolins d'aigua. Aigua i pa, menjar de pobre. És una de les accions que durant setanta minuts s'inclouen en un “muntatge protesta” —com aquelles recitals del segle passat que s'anomenaven de “cançó protesta”— i que deixen amb el cul a l'aire —mai més ben dit!— el sistema capitalista, les convencions socials, el patriarcat i tots els ismes que la societat del nou segle intenta combatre farta de sentir-se enganyada... [+ crítica]

El Mag Lari torna amb el seu últim espectacle «25 il·lusions» al Teatre Condal on el va estrenar fa un any

«25 il·lusions». Creació de Josep Maria Lari. Guió: Josep Maria Lari. Intèrprets: Mag Lari, Roger Molist, Juan Carballido, Josep Ramon, Albert Obach, Estanis Farré. Coreografia: Roger Molist. Veu en off: Pere Arquillué. Escenografia: Josep Maria Lari. Il·luminació: Oriol Rufach. Banda sonora: Marcel Botella (Bcntracks). Construcció escenografia: Teatrerya i Jordi López. Vestuari: Josep Massagué, Míriam Compte, Jordi Dalmau. Maquillatge i perruqueria: Toni Santos i Nil de Niló. Vídeos: Daniel Pérez, Apm. Producció solucions Camiral: Oriol Rufach. Cap producció Focus: Maite Pijuan. Producció executiva Focus: Marina Vilardell. Responsable tècnic Focus: Moi Cuenca. Operador so i il·luminació: Oriol Rufach. Sastreria: Marta Pell. Regidoria: Estanis Farré. Responsable tècnic teatre: Sergio Gracia. Producció de Focus i Solucions Camiral. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2017. Reposició: 30 novembre 2018.

El Mag Lari tanca una etapa... o un cicle. Una etapa que s'explica al llarg de 25 anys de trajectòria i que, per molt mag que un sigui, comença a fer respecte. L'espectacle «25 il·lusions», cap al tram final, marca aquesta intenció: les llufes de paper retallades amb què ha obsequiat els espectadors voluntaris sisplau per força o les que mostra com una icona, com si demanés disculpes als milers i milers d'espectadors que el mag ha tingut fins ara per si algú s'havia sentit molest per les seves bromes, la copa de xampany brindant amb cendres, les cametes i el decorat de l'escenari que s'abaixen com si darrere les moguessin quatre menestrals amb gorra estirant les gruixudes cordes de corriolla des de dins... Sí, s'acaba una etapa, un cicle. I el mateix Mag Lari no ho amaga. Vol reconvertir la seva capacitat de barrejar màgia i espectacle teatral —també amb la paraula irònica com fa ell— en un art de la màgia més modern i contemporani, diu. I això és el que sorprèn perquè l'espectacularitat i la singularitat amb què el Mag Lari ha captivat els espectadors en directe o a la televisió no crec que els hagi fet plantejar en cap moment que faci una màgia “caducada en el temps”... [+ crítica]

«4D òptic», de Javier Daulte. Traducció de Toni Casares. Intèrprets: Antònia Jaume, Nuria Legarda, Sandra Monclús, Nora Navas, Carme Poll, Jordi Rico, Albert Triola i David Vert. Vestuari: Marian Coromina. Escenografia, llum i so: Javier Daulte. Col·laboració en el so: Damien Bazin. Perruqueria i maquillatge: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Marc Serra i Marta Garolera. Tècnic: Juan Boné. Construcció escenografia: Xarli. Equip de muntatge: Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Emili Vallejo. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Ailin Migliora. Fotografia: Pep Daudé i Bito Cels. Disseny: Andrea Gusi. Cançó: «Harta de ti». Música: Carles Torregrossa. Lletra: Carles Torregrossa i Javier Daulte. Veu: Sandra Monclús. Assistent de direcció: Jordi Cid. Ajudant de direcció: Víctor Muñoz Calafell. Direcció: Javier Daulte. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya. Barcelona, 29 novembre 2018.

He de confessar d'entrada que em feia una certa por retrobar una obra vista fa exactament quinze anys, el novembre del 2003, i amb els mateixos intèrprets d'aleshores... però una mica més crescudets —la companyia dedica un record al malaguanyat Quim Dalmau, que va morir el 2014, als 42 anys—. I també he de confessar que aquella versió —crec que, en el meu cas, a l'Espai Lliure, tot i que va néixer a la Sala Beckett— va ser un risc per part de l'autor, que es va avançar agosaradament al seu temps. «4D òptic» especula amb un joc de doble vida, la real i la virtual, un fet molt de ciència-ficció pura fa quinze anys, però que actualment ha entrat a formar part de la fantasia quotidiana a través de la ficció romàntica —cal tornar a esmentar la sèrie «Si no t'hagués conegut», de Sergi Belbel, a TV3—; amb els canvis de personalitat a través dels múltiples videojocs; amb les aventures en clau d''«Scape room» —per cert, també en una recreació en cartellera al Teatre Goya—; o amb l'organització de congressos i fires com la «Barcelona Games World» on no només s'hi munta una «Scape room» sinó que també hi ha la possibilitat d'experimentar jocs de diferents àrees temàtiques de realitat virtual i augmentada... [+ crítica]

El Teatre Tantarantana reposa l'espectacle «There was a fiesta! at Carnegie Hall»

«There was a fiesta! at Carnegie Hall». Idea original de Cinta Moreno i Salvador S. Sánchez. Dramatúrgia: Salvador S. Sánchez. Intèrprets: Toni Vallès (2018) / Aitor Galisteo-Rocher, Cinta Moreno, Santi Colomer (bateria), Joel Moreno Codinachs (guitarra) i Oriol Roca (contrabaix). Arranjaments i direcció musical: Joel Moreno Codinachs. Escenografia: Albert Merino. Vestuari: Núria Fàbregas i Rosa Lugo. Disseny il·luminació: Roger Arjona. Disseny so: Ernest Rosselló. Perruqueria masculina: Barberia Vicenç Moretó. Estructura de la palmera: Albert Carreño. Assistència direcció: Giandomenico Corvelli. Assistència producció: Sierra Espinar. Direcció: Salvador S. Sánchez, Companyia La Copla de Wisconsin. Teatre Tantarantana, Barcelona, 26 novembre 2016. Reposició: 29 novembre 2018.

Quan en un moment donat de l'espectacle es llegeix el breu decret franquista dels anys quaranta en el qual es prohibia la interpretació del jazz, els somriures d'incredulitat s'instal·len en els espectadors més joves... i en els no tan joves també, esclar. Hi ha coses que vuitanta anys després costen encara de creure. Una situació com aquesta és la que van patir, entre altres, dos artistes de l'època que van formar parella a Barcelona després de coneixe's en una sala de concerts. Ella, una «cantaora», Francisca (o Paquita) Pichardo Limón, i ell, Josep Martí Benet, cantant melòdic. Una andalusa nascuda a Aracena (Sierra de Huelva) el 1924 i un català nascut a La Pobla de Lillet (Berguedà) el 1918. Una barreja explosiva. Els dos es coneixeran després amb els noms artístics de Patty Lemon i Martin Bennet –vegi's els macarrònics anglicismes extrets dels noms de fonts reals!— a causa d'haver de fugir de la repressió i persecució del règim de la Dictadura, embarcant-se en un vaixell Atlàntic enllà i desembarcant al port de Nova York el 1950 on, després de diverses peripècies, visats i picaresques, i gràcies a la mà esquerra de Xavier Cugat —present virtual, per cert, a la platea del Tantarantana— van poder complir el seu somni d'actuar, ni que fos per una única vegada, al Carnegie Hall de Manhattan... [+ crítica]

Rosa Galindo reposa l'obra «La maternitat d'Elna» al Teatre Eòlia

La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Teatre Eòlia, 4 març 2016. Reposició: 29 novembre 2018.

¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola? Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà. Per compensar la passivitat de l’ajuda social francesa envers els refugiats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra la creació d’una maternitat on assistir les dones embarassades recloses als camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit nazi la va clausurar... [+ crítica]

«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018

El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska. Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres... Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa. Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge... [+ crítica]

«Amour». Dramatúrgia de Jokin Oregi. Intèrprets: Javier Renobales, Ana Martínez, Ana Meabe, Pablo Ibarluzea i Anduriña Zurutuza. Música: Pascal Gaigne. Disseny d'iI·luminació: Xabier Lozano. Espai sonor: Edu Zalio. Màscares i atrezzo: Javier Tirado. Realització vestuari: Nati Ortiz de Zárate i Edurne Ballesteros. Pintura i acabats de vestuari: María Calderón. Il·lustració cartell: Ane Pikaza. Tècnics de gira: Javier Kandela i Unai Barrio. Fotografia: Guillermo Casas. Producció: Teatro Arriaga Antzokia i Tartean Teatroa. Direcció artística, escenografia i vestuari: Elisa Sanz (AAPEE). Direcció: Jokin Oregi. Companyia Marie de Jongh. Sala Ovidi Montllor, Mercat de les Flors, MiniGrec, Barcelona, 16 juliol 2016. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 novembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

¿Es poden recórrer tants anys de la vida en només cincuanta-cinc minuts? Això és el que fa aquest espectacle de la companyia basca Marie de Jongh que ja fa més de tres anys, des que va arrencar al Teatre Arriaga de Bilbao, que passeja pels escenaris la seva mirada oberta sobre l'amor, una proposta per a tots els públics que ja va passar fugaçment pel MiniGrec del 2016 i que ha rebut premis com el Feten d'aquell mateix any. «Amour» és un espectacle sense paraules, altament poètic, que entendran millor els primers espectadors a partir d'uns 7 o 8 anys, però que també deixa embadalits els més petits i, per descomptat, els grans. La clau és una posada en escena càlida, amable, rigorosa, respectuosa amb la intel·ligència dels infants i molt subtil a l'hora de fer entendre amb lletra menuda els diferents camins de l'amor... [+ crítica]

«L'habitació del costat / L'obra del vibrador (In the next room / The vibrator play)», de Sarah Ruhl. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Ivan Benet, Carlota Olcina, Pol López, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Adeline Flaun i Alba Florejachs. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Damien Bazin. Composició musical: Carles Pedragosa. Confecció de vestuari: Maribel Rodríguez i Irene Fernández “Nené”. Construcció escenografia: Pascualín Estructures, Pro-escènic (Pilar Albadalejo) i Benoît Duchesne. Ajudant escenografia: Mercè Luchetti. Regidoria: Raúl Gallegos. Sastreria: Irene Fernández “Nené”. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Cap tècnic de la companyia La Brutal: Arnau Planchart. Disseny gràfic: Joan Aguadé. Fotografia: Felipe Mena. Premsa: Anna Casassayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i comunicació: Publiespec. Direcció: Julio Manrique. Coproducció La Villarroel i La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 23 novembre 2018.

Thomas Alva Edison no va inventar la bombeta elèctrica, però sí que la va dotar de vida de consum fins almenys 1.200 hores. I així hem arribat als Led i el baix consum. Una revolució tecnològica a la segona meitat del segle XIX que és la mateixa revolució social i sexual que es reflecteix simbòlicament en aquesta obra de l'autora nord-americana Sarah Bruhl (Wilmette, Illinois, EUA, 1974) i que darrera d'una pàtina de presumpta comèdia amaga una situació agredolça que deixa tocats tots els seus personatges. El fet que l'obra tingui dos títols, o títol i subtítol, fa pensar en la indecisió o el joc incògnita del que es vol transmetre: ¿el que passa a la consulta del doctor Givings (Ivan Benet) o el que experimenten les seves pacients —i un pacient!— amb l'invent del que a finals del segle XX i principis del segle XXI es coneixeria com a “vibrador” i seria un dels articles estrella dels ara ja decadents Sex Shop? El doctor Givings, un entusiasta dels invents relacionats amb l'energia elèctrica que proliferen a partir de la segona meitat del segle XIX, ha descobert la manera de recuperar les seves pacients —repeteixo, i algun pacient— que pateixen el que es podria anomenar “disfunció sexual” o situació “d'hivernacle sexual”. Però allò que ell considera que és vàlid per a les pacients, no ho troba ni ètic ni vàlid per a la seva esposa, Catherine Givings (Carlota Olcina), una jove mare sense suficient llet per criar la seva filla però plena de vida, parladora i somniadora amb un món que vagi més enllà del consultori del seu marit i que s'emmiralla en el jardí, el jardí d'hivern, que al final de la trama serveix de desenllaç sota la neu. ... [+ crítica]

«Cuculand Souvenir«. Concepte, creació i coreografia de Roberto Olivan. Intèrprets: Manuel Tiger / Héctor Plaza “Buba”, Della Cerutti, Luis García Fruta”, Dunya Narli, Chey Jurado, Akira Yoshida, Tina Afiyan Brelova. Disseny, creació i direcció musical: Laurent Delforge. Artista visual: Romain Tardy. Assessorament a la dramatúrgia: Piero Steiner. Direcció tècnica i disseny de llums: Oriol Ibáñez. Vestuari: Adriana Parra. Concepte realització escenogràfica i producció: R.O.P.A. - Roberto Olivan Performing Arts. Fotografia, vídeo i comunicació: Vértex Comunicació. Producció executiva: Carmina Escardó - DROM. Coproducció: TNC, Grec 2018, Festival Sismògraf d'Olot, ICEC Departament Cultura Generalitat Catalunya i Kalamata International Dance Festival. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 novembre 2018.

Quan Roberto Olivan va presentar el seu «Cuculand Souvenir» a l'amfiteatre Grec de Montjuïc, dins el Festival d'Estiu, el desconcert es va escampar entre el sector. Al costat de la trajectòria del coreògraf arrelat a la pista de circ hi havia la sensació que la traïdoria de l'aire lliure de Montjuïc en tenia la culpa. La segona oportunitat ha arribat en sala tancada, per la porta gran del Teatre Nacional de Catalunya, que n'és coproductor. I diria que, si bé ha millorat la percepció visual detallista de cadascuna de les accions, el desconcert continua planant sobre l'espectacle. Partint d'una simbologia de revolució-imposició digital que assota les generacions actuals, Roberto Olivan utilitza els seus personatges com éssers diminuts a l'abast de la voluntat d'un ésser superior que els dirigeix frenèticament i a distància. A això es deu gairebé el primer quart d'hora de l'espectacle amb una repassada a la coreografia mecànico-física a la qual acudeixen com a recurs la majoria de companyies de dansa quan prescindeixen de la poètica per explicar una història... [+ crítica]

«Pel davant... i pel darrera (Noises Off)», de Michael Frayn. Versió de Paco Mir. Intèrprets 2018: Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina. Equip artístic 2018: Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Susana Abella. Disseny gràfic: Quim Boix/bbcr – 20cm, Fotografia: Daniel Escalé. Ajudant de producció: Virginia Fernández. Producció: ANEXA. Premsa: Sandra Araquistain / Betina Pons. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Alexander Herold. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 16 març 2011. Reposició: 14 desembre 2011. Reposició: 22 novembre 2018.

Per setena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-sis, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic. L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure. I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: “¿Me enseñas la sardina?” i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere. En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en cada nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància de trenta-cinc anys, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa... [+ crítica]

«Carrie». Basat en la novel·la homònima d'Stephen King. Llibret de Lawrence D. Cohen. Lletres de Dean Pitchford. Música de Michael Gore. Adaptació de Marc Gómez Domènech. Coreografia de Xaro Campo. Intèrprets: Georgia Stewart / Raquel Jezequel, Muntsa Rius / Anna Valldeneu, Elisabet Molet, Mikel Herzog, Laura Miquel, Ferran Enfedaque, Marta Capel, Lluís Barrera, Sara López, Laura Dorca, Elisabet Paulet, Bittor Fernández, Pol Sanuy, Albert Artigas, Alexandre Ars i Ana Extremera. Músics: Joel Signes / Joan Comaposada, Kiko Valín / Marc Sambola, Jordi Sánchez / Cristina Aguilella, Berenguer Aina / “Pinyu” Martí. Disseny de so: Rai Segura. Disseny d'il·luminació: Daniel Gener. Tècnic de so: Marc Urrutia. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Disseny del cartell: Zuhaitz San Buenaventura. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Eleven O'Clock Produccions, d'acord amb R&H Theatricals Europe. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 18 novembre 2018.

Des que Stephen King va publicar «Carrie» el 1974, la seva quarta novel·la, però la primera que va veure la llum, ha estat un dels relats de ficció més censurats als centres educatius dels EUA. Això ja és un bon senyal! Vol dir que darrera de «Carrie» hi ha un material literari que només pot neguitejar els qui volen un món fet a la seva pròpia imatge i única voluntat. Cada temporada, el sector espera un musical que remogui el panorama teatral. L'any ha estat força prolífic pel que fa al gènere, però potser faltava la “perla negra” que brillés per mèrits propis. Ha trigat una mica, però ha arribat. Es diu «Carrie», és l'adaptació de la novel·la de l'escriptor Stephen King, que ha brillat a la cartellera de Londres i Broadway i que ha temptat en diverses ocasions el cinema i que ara arriba al teatre català amb una adaptació del muntatge del segell Eleven O'Clock Produccions, dirigit per Ferran Guiu —per cert, nou codirector artístic del Teatre Gaudí Barcelona (TGB) juntament amb el fundador Ever Blanchet— i que es perfila com un altre dels èxits del TGB, espai que, amb una revisió de la seva línia de deu anys, es vol convertir des d'ara en la Fàbrica de Creació Municipal de Musicals. «Carrie» demostra que és possible trobar la bellesa del terror. La companyia poleix la perla negra a la qual feia referència abans i ho fa amb un repartiment de primera línia, en alguns casos doblat, que reuneix divuit intèrprets —professionalment molt joves— per a setze personatges, acompanyats de vuit músics... [+ crítica]

«Castle School. El Musical». Idea original: Joan Llonch i Cristina Allande. Text: Roc Oliver. Lletres cançons: Diana Torné. Roc Olivé i Toni Ten. Música original i arranjaments: Toni Ten. Intèrprets alumnes primària i secundària de Castle School: Bernat Borràs, Èric Alés, Anna Pallarès. Estefania Granados, Daniel Berbel, Marc Pont, Martí Alsina, Sergi González, Marc Cañadell, Paula Martínez, Mireia Pancorbo, Anna Zapata, Cristina Fabero, Laura Fàbregues, Valèria Núñez. Mariona Grau, Estefania Granados, Alèxia Sanz, Laura Gutiérrez, Albert Enrique, Blai Loncan, Maria Bibiloni, Anna Canyadell, Marta Alcántara, Leire Pérez, Nuria Nadina Hoyos, Judith Mérida, Roger Sorribas, Mar Sellés, Adam Olivares, Laura Vidal, Ona Brugada, Cristina Lao, Martina Abad, Júlia Andreu, Raquel Trull, Marta Gubern, Laia Mas, Laura Moncusí, Laia Folch, Berta Mengíbar, Berta Canyadell, Luo Min Hutchinson, Anna Dinarès, Laia Fabregó, Cecília Garcia, Laia Mariotti, Júlia Pastor, Roger Albors, Adrià Gómez, Marc Berbel, Pau Bernaus, Yaiza Zapata, Jana Pascual, Mariona Montes, Mariona Boix, Ariadna Codinach, Judith Rovira, Laia Estrada, Laia Mérida, Clàudia Bello, Marta Ruiz, Martina Riera, Araceli Pendón, Carla España, Carla Vidal, Alba Delgado, Elsa Robles, Deepika Soler, Laia Mayoral, Carla Playà, Carla Romero, Clara Garcia, Marta Castells, Èlia López, Ares Ferrer, Nerea Cobos i Cristina Coll. Esperits: Núria Rigat, Berta Borràs i Nerea Cobos. Professorat de Castle School: Eli Gutés, Enric López, Òscar Masllovet, Bruna Feliciano, Jèssica Martín, Ariadna Clapés, Noèlia Mateus, Jordi Cantó, Roc Olivé, Anna Valdivieso i Judit Bordas. Càsting: Ritme Dansa. Coreografia: Cristina Allande i Cristina Martín. Ajudant coreografia: Sofia Martínez. Coaching: Isabel Gutiérrez. Acabats decoratius i pintura: Gerard Enrique i Albert Garriga. Construcció pupitres: Albert Borràs. Disseny i animació projeccions: Creueta 119. Disseny de vestuari: Cristina Allande i Jordi Brunet, La Capsa de Trons i Teatre del Sol. Vestuari: Teatre del Sol i Divari. Uniformes escolars: Corvex, Romeu Sendrós i Confeccions Prat. Maquillatge: Antonia Gala. Perruqueria: Anabel Córdoba. Utillatge: Jenny Granados i Roc Olivé. Mescles: Xasqui Ten. Gravacions: Ten Produccions. Disseny marxandatge: Raúl Cañadas. Fotografia: Carles Porta. Impremta: Litogràfiques Alp. Coordinació tècnica: Joan Llonch. Muntatge i operadors de llums: Ramon Ramiro, Carles Campoy, Marc Cañadell i Sergi González. Canó de seguiment: Raúl Corman. Microfonista: Eduard Gil. Operador so i vídeo: Oriol Llistar i Arnau Pardo. Regidoria: Erika Magem i Isabel Gómez. Coordinació tècnica: Joan Llonch. Disseny d'escenografia: Teatre del Sol. Cap d'escenografia: Joan Llonch. Construcció escenografia: Tomasz Marek Jacek, Joan Llonch, José Granados, Marc Brugada i Òscar Pino. Disseny de so: La Capsa de Trons. Disseny de llum: Creueta 119. Producció executiva i gerència: Joan Llonch. Comunicació i xarxes socials: Noemí Prous, Eli Gutés i Mariona Grau. Màrqueting: Joan Llonch i Cristina Allande. Auxiliar producció: Jenny Granados. Making of i vídeos: Daniel Albors i Eva González. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció vocal: Anna Aparicio i Montse Saurí. Direcció musical: Toni Ten. Direcció escènica: Cristina Allande i Diana Torné. Companyia: Ritme Dansa. Teatre Victòria, Barcelona, 18 novembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

Els promotors d'aquest macroespectacle musical, Ritme Dansa i Ten Produccions, ja van apamar les dimensions del Teatre Victòria de Barcelona amb la col·laboració que van fer amb la companyia Dagoll Dagom i el musical «Cop de Rock». El salt des del Teatre del Sol de Sabadell, de dimensions més reduïdes, al teatre del Paral·lel barceloní compta, doncs, amb aquesta experiència anterior. A Sabadell s'han fet més de 50 funcions i, fins al final de temporada, es preveu que només en aquest teatre amfitrió l'hagin vist uns 9.000 espectadors. Les funcions més reduïdes del Teatre Victòria, pensades per a un públic familiar ampli de cap de setmana, sense fronteres d'edat, i especialment recomanable per a espectadors d'entre 8 i 12 anys, també per a centres educatius, s'afegeixen a l'extensa oferta familiar dels teatres de Barcelona amb la característica que aquest compta amb una immensa capacitat d'energia humana que ha treballat en la preparació de l'espectacle i la que hi intervé en cada representació, una capacitat que, evidentment, tot fa pensar que no seria possible sense l'aportació generosa i entusiasta de bona part dels tècnics, equip directiu i intèrprets, uns troupe que abasta des de les edats més joves a les més pre i postadolescents amb un equilibri de forces semblant al de les pinyes castelleres... [+ crítica]

«La benvinguda», de Marc Guevara Vilardell. Intèrprets: Marta Bayarri i Santi Ricart. Escenografia, il·luminació i figurinisme: Roger Orra. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Construcció escenografia: Xevi Oró, Oriol Corral, Art català i Laforjadelvallès. Fotografia: Creueta 119. Producció executiva: Nuri Santaló. Producció d'Obskené amb el suport de la Sala Beckett. Direcció: Mònica Bofill. Sala Dalt. Sala Beckett, Barcelona, 17 novembre 2018.

Hi ha personatges absents d'una obra que són en realitat els que mouen tots els fils. En aquest cas, el personatge absent de «La benvinguda» és el de la Tahiya, una jove immigrant que ha entrat a Barcelona amagada sota una manta per sortejar el control fronterer en el cotxe de l'Anna, una voluntària d'una oenagé que torna dels camps de refugiats, en un dels seus molts viatges solidaris. L'Anna és la parella del Xavi, un periodista cronista d'esports que viu en la contradicció del pragmatisme del dia a dia i la difícil comprensió de les activitats solidàries de la seva parella. ¿Què passaria si qualsevol ciutadà català acollís de manera il·legal un refugiat mentre espera que aquest pugui trobar una sortida a la seva situació...? L'entrada de segle i el fenòmen de la tragèdia dels refugiats ha portat molts governs d'Europa a endurir les mesures de control. A França, per exemple, a Calais, on molts immigrats aspiren a passar clandestinament cap a Anglaterra pel túnel sota el mar, els ciutadans que fan un acolliment solidari fora del regulat per la llei poden ser sancionats amb penes rigoroses de multes o presó... [+ crítica]

«Una lluita constant». Dramatúrgia de Carlota Subirós. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Carlos Marquerie. Disseny de so: Pau Matas Nogué. Edició de vídeo: Raquel Cors. Suport d'il·luminació: Sergi Torrecilla. Ajudant d'espai escènic: Llorenç Balaguer. Fotografia: Kiku Piñol. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Alumna en pràctiques IdT direcció: Raquel Cors. Alumna en pràctiques El Timbal interpretació: Laura Rovira. Ajudanta direcció: Raquel Cors. Direcció: Carlota Subirós. Coproducció Festival Temporada Alta i La Ruta 40. Sala Beckett, Barcelona, 16 novembre 2018.

D'entrada hi ha el temor que aquest espectacle d'investigació i recerca documental pugui caure en la trampa de la nostàlgia d'una generació que ja ha afegit més de cinquanta anys a la seva joventut. Però no, no és això. En realitat la companyia de La Ruta 40 i la directora Carlota Subirós —tota una generació que, sense cap excepció, el 1968 encara no eren en aquest món— em sembla que el que fan és parlar d'ells mateixos, d'avui mateix i de l'herència enverinada que han rebut per continuar lluitant per no abandonar la utopia de voler canviar el món. De fet, goso dir en veu baixa que em sembla que, a manera que tots ells vagin acumulant dècades, s'adonaran també que inevitablement... [+ crítica]

«La dona de negre». Versió de Stephen Mallatratt, a partir de la novel·la «The Woman in Black» de Susan Hill. Traducció al català i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Carlos Vicente i Gerard Clavell. La dona Jennet Humfrye: Marina Duran. Veus en off: Jordi Coromina, Ariadna de Guzmán i Empar López. Disseny de llums: Xavier Costas. Disseny de so: Jordi Ballbé. Espai escènic i vestuari: Estanis Aboal. Coreografia: Valentina Calandriello. Tècnic de llums i so: Víctor Cárdenas. Vídeo: Rafa Jiménez. Comunicació: Xtrategium. Producció: Muntsa Tur. Ajudant de direcció: Àngel Amazares. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona, 15 novembre 2018.

De «La dona de negre» s'han fet versions en teatre, cinema, televisió i ràdio. L'escriptora Susan Hill (Scarborough, North Yorkshire, Anglaterra, 1942) va publicar la novel·la «The Woman in Black», de caire gòtic tradicional, el 1983, i des d'aleshores no ha parat. A Londres, és des del 1987, un dels clàssics teatrals encara en cartellera que beu de la versió de Stephen Mallatratt. El director valencià Rafael Calatayud l'ha adaptada un parell de vegades, la primera en castellà, el 1998, i la segona en català, el 1992. Es dóna el cas que un dels dos intèrprets de l'actual versió catalana del Teatre del Raval, l'actor Carlos Vicente, que ara es posa en la pell de l'advocat jubilat Arthur Kipps, va fer aleshores el paper del jove “actor” que ara ha passat a mans de Gerard Clavell. L'obra, només per a dos actors, juga amb la imaginació dels espectadors i també amb la dels dos intèrprets. Sortir de la novel·la i anar al teatre sempre ha estat una missió difícil i a vegades impossible... [+ crítica]

«Bollywood, Bombay, Barcelona». Idea original de Juanjo Cuesta-Dueñas, Marc Tarrida Aribau, Albert Reyes Alabart i Francesc Marginet Sensada. Dramatúrgia de Marc Rosich. Intèrprets: Marc Tarrida Aribau, Abel Reyes Alabart i Francesc Marginet Sensada. Escenografia: Jairo Fuentes i Violeta Ollauri. Vestuari: Fran de Benito. Vídeo espectacle: Wasp Studio. Coreògraf: Palwinder Nijar i Esther Sabaté. Ajudant de so: Guillem Fernández. Disseny de llums: Antoni Font. Fotografia: Jordi Parera. Producció: Líquido Teatro en col·laboració amb Caja de Burgos. Producció i distribució: Blanca Pascual Arànega. Direcció: Juanjo Cuesta-Dueñas. Companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 14 novembre 2018.

En Rajú, Vikram i Karan són tres immigrants joves com els que es poden trobar en supermercats de barris i poblacions catalanes o en festes i platges de nit venent cervesa i que han acabat petant a Barcelona. La companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro, en aquest seu segon projecte després de l'anterior «Y me morí», toquen un tema social fràgil i ho fan sensiblement i tant de puntetes com amb tant d'humor, que és el que caracteritza la mirada endins que sempre ha sabut fer el teatre català, amb ell mateix i, de rebot, amb els altres. Però allò que pot semblar només ficció i divertimento parteix d'una experiència immigrant d'un dels membres de l'espectacle, el coreògraf Palwinder Nijar, especialista en dansa “bhangra”, que en la seva aventura europea es va establir a Barcelona des del Punjab passant abans per Budapest. Hi ha, doncs, com coincideix amb altres espectacles d'aquesta temporada, un rerefons testimonial d'una realitat d'ara mateix. Ho han explicat les actrius del Cor de Maguey, amb «Mexicatas», per exemple, des de la seva barreja entre Mèxic i Catalunya. I ells mateixos van acostar-se també a Mèxic en el primer espectacle... [+ crítica]

«Rastres_Argelers / O com s'esborra la història dels vençuts». Idea original i dramatúrgia: Aina Huguet. Intèrprets: Ariadna Fígols i Aina Huguet. Veus en off: Berta Giraut, Bàrbara Roig, Ignasi Guasch, Ricard Serra, Sergi Torrecilla i Jaume Ulled. Composició musical i espai sonor: Daniel Pitarch. Espai escènic i vestuari: Elisenda Pérez. Il·luminació: Adrià Aubert. Fotografia cartell: Núria Gàmiz. Creació audiovisual: Taller Estampa. Producció executiva: El Maldà. Direcció moviment: Andreu Martínez. Direcció: Aina Huguet. El Maldà, Barcelona, 13 novembre 2018.

Hi ha tragèdies que per moltes vegades que s'expliquin no s'esgoten mai perquè sempre hi ha racons inèdits per descobrir. És el que passa amb l'Holocaust nazi. I també amb la fugida dels vençuts després de la victòria del feixisme a la guerra civil espanyola. La literatura de postguerra n'ha deixat múltiples testimonis. I, físicament, entre tots aquests testimonis hi ha un espai de sorra muda que, bressolada per les ones, ha enfonsat entre el seus milions de grans les morts de molts del refugiats, la desesperació de moltes mares i la pèrdua de molts nadons. Argelers és un nom que vol dir moltes coses a la vegada i que s'ha convertit en un mite del drama de l'exili del 1939. Al costat de la població d'Elna —¿qui havia de dir que gairebé vuitanta anys després també seria el punt de recepció, amagatall i distribució de les urnes de l'1-O?— i la cara positiva de la Maternitat que, fundada per la jove infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, va salvar moltes vides —en va recrear un muntatge teatral encara viu avui i també testimonial l'actriu Rosa Galindo— hi ha la cara fosca d'Argelers i de la vergonya mai admesa del govern francès en conxorxa amb el feixisme espanyol que va abandonar darrere el filferrat dels camps de refugiats —o més aviat de concentració— aquells que no tenien la possibilitat de sortir-ne, ja sigui perquè els reclamava un familiar establert a França o perquè formaven part de l'elit cultural o política amb visat d'embarcament cap a països d'Amèrica del Sud... [+ crítica]

«Ossos», de Sergi Pompermayer. A partir d’una idea de Pilar Montoliu. Música original d'Antonio Santoyo. Intèrprets: Fermí Fernàndez i Toni Albà. Disseny d’escenografia, vestuari i il·luminació: Laura Clos “Closca”. Produïda per: Pilar Montoliu i Toni Albà SL. Producció executiva: Xavier Granada. Producció artística i ajudanta vestuari: Montsant Ciuran. Assessor de producció: Raül Perales. Construcció d’escenografia: Companyia Toni Albà. Tècnic de so: Albert Vadell. Tècnic d’il·luminació: Antonio Santoyo. Veu en off: Xavier Serrano. Fotografies: David Ruano. Disseny Gràfic: Sagarzazu. Direcció: Sergi Pompermayer. Teatre Victòria, Barcelona, 12 novembre 2018.

Com que la broma va de Miquel de Cervantes, o millor dit, dels presumptes ossos de les despulles de Miguel de Cervantes, és gairebé imprescindible parlar de la novel·la «El coloquio de los perros», que en realitat l'escriptor del Quixot va titular, seguint els cànons de l'època i sense presses: «Novela y coloquio que pasó entre Cipión y Berganza, perros del Hospital de la Resurrección, que está en la ciudad de Valladolid, fuera de la puerta del Campo, a quien comúnmente llaman “Los perros de Mahudes”». Si allà, quan es fa fosc, el parell de gossos, Cipión i Berganza, parlen i s'expliquen les seves misèries, aquí, entre altres coses i necessitats fisiològiques pròpies de l'espècie, també. L'autor Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967) ha ampliat la comèdia amb dos científics de bata blanca que contrastren amb els dos quissos. I amb aquests quatre personatges —doblet dels dos intèrprets— es dóna pas a una comèdia que transcorre sota el ritme de l'efluvi musical amb aires del XVII —original d'Antonio Santoyo, col·laborador d'altres espectacles de la companyia— i que fa un salt des de la remembrança del Segle d'Or a l'actualitat més punyent... [+ crítica]

«24 hores de la vida d'una dona». Basat en la novel·la homònima de Stefan Zweig. Text i lletres: Christine Khandjian i Stéphane Ly-Cuong. Adaptació al català: Roser Batalla. Música de Sergei Dreznin. Intèrprets: Silvia Marsó, Marc Parejo i Germán Torres. Músics: Josep Ferré / Carlos Calvo (piano), Edurne Vila / Esther Vila (violoncel). Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Ana Garay. Il·luminació: Juanjo Llorens. Direcció tècnica i il·luminació: Armar i Íñigo Benítez. So: Albert Ballbé i Jordi Ballbé. Espai sonor: Nacho García. Coreografia: Helena Martín. Entrenadora vocal: Maribel Per. Foto cartell: Gonzalo Trujillo. Fotografia: Nacho Sweet, Javier Camporbín i Jordi Oset. Realitzador audiovisal: David Cortazar / Fluyers Productions. Edició de vídeo: Ado Felipe, Silvia Marsó i Felipe Ansola. Estudi de gravació: Kaelo del Rio / Sonomedia. Producció executiva: Silvia Marsó i Esther Bravo. Producció externa: Ana Belén Santiago. Administració: Armando Cartanyá. Assistent de producció: Nazan L. Bamio. Assistent de producció i comunicació: Iván Foix. Direcció i disseny de producció: Silvia Marsó. Distribució a Catalunya: Bitò. Direcció musical: Josep Ferré. Adjunta direcció: Amparo Pascual. Direcció: Ignacio García. Producció: La Marsó Produce. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 11 novembre 2018.

Després d'una llarga gira per escenaris espanyols, l'actriu Silvia Marsó —ella mateixa ha recordat que és filla del Poble Sec de Barcelona on ara ha fet temporada al nou Onyric Condal del Paral·lel— ha volgut adaptar també al català l'espectacle musical basat en el relat de l'austríac Stefan Zweig (Viena, Imperi Austrohongarès, 1881 - Petròpolis, Brasil, 1942) i ho ha fet amb una versió de l'actriu i adaptadora Roser Batalla que fa honor a la qualitat literària que caracteritza Stefan Zweig, un autor que el malaguanyat editor Jaume Vallcorba va difondre àmpliament entre els lectors catalans dins de Quaderns Crema. Precisament, el relat «24 hores en la vida d'una dona» va ser traduït per ell mateix el 1996 i publicat a la col·lecció Biblioteca Mínima. Tothom sap que de la literatura narrativa al teatre hi ha un salt, a vegades mortal. Són dos registres diferents. I si l'adaptació teatral és en clau musical, aquest salt encara és doblement mortal. L'espectador, doncs, si és lector de l'obra en qüestió, farà bé de posar-se davant d'una història com si fos nova, explicada d'una altra manera, tot i que l'adaptació ambiental i escenogràfica no defuig l'aura austríaca ni l'època daurada de l'autor, abans que fos rebutjat i prohibit pel règim nazi... [+ crítica]

«Libèl·lula». Idea de Toti Toronell. Intèrpret: Toti Toronell. Veu en off: Pere Hosta. Escenografia, il·luminació i autòmats i construcció: Toti Toronell. Música: Joan Bramon. Vídeo: Norbe Fernández. Coreografia: Paula Toronell. El Lliure dels Nens. Direcció: Toti Toronell. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 novembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

El pallasso és implícitament poètic. Doncs, Toti Toronell porta la poesia del clown a l'extrem dels orígens del teatre de barraca, al cinema mut, a la màgia dels autòmats, a la complicitat amb els que ja han deixat la infantesa per arribar millor als que encara hi estan en plena bombolla. «Libèl·lula» és, com el nom de l'insecte, un espectacle que sembla volàtil, imperceptible, d'ales finíssimes i polsoses. Es podria dir “espiadimonis” o “cavallet del dimoni”, que són dues maneres més d'anomenar l'insecte, però l'efecte, tant sonor com poètic, no seria el mateix. Toti Toronell fa, en aquest espectacle, de pallasso-orquestra. Els espectadors —no més de seixanta a tot estirar— es troben amb una estructura d'un petit circ que Toronell ha instal·lat en aquest cas en una sala tancada, cosa que fa que la il·luminació i el so formin part essencial del muntatge... [+ crítica]

«Mexicatas». Dramatúrgia de Sergi Belbel. Intèrprets: Merlene Avendaño, Lupe Cano, Esmeralda Elizalde, Ariadna Ferreira, Mónica Mar, Thania Paulinni, Marisol Salcedo i Nàdia Zúñiga. Disseny so: Jordi Bonet. Disseny llums: Kiko Planas. Construcció estructura de l'altar: Miquel Ruiz. Tècnic en gira: Guillem Rodríguez. Producció i distribució: Arnau Vinós. Direcció: Antonio Calvo. Companyia Cor de Maguey. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 10 novembre 2018.

D'un treball col·lectiu a partir de l'enyorança dels orígens i de l'amor a primera vista del lloc d'acollida sorgeix un espectacle ple d'humor i de tendresa que, potser sense proposar-s'ho, enllaça amb l'antiga relació d'amistat que Mèxic i Catalunya han tingut des de sempre, però d'una manera especial des de després de la guerra civil i l'exili forçat de personatges catalans que han estimat Mèxic i s'han deixat influir culturalment pel seu solatge com per exemple Pere Calders o Avel·lí Artís “Tísner” i la seva literatura amarada de l'esperit mexicà arran del seu llarg exili de més de vint-i-cinc anys. Amb les vuit integrants de la companyia Cor de Maguey passa una cosa semblant però a la inversa. Elles vuit són actrius formades a l'escola artística mexicana que han buscat una nova manera de viure i d'exercir la seva professió a Catalunya. S'han trobat i s'han retrobat amb casa seva. Això els dóna una visió que ni es compra ni es ven i que es té a dins implícitament per la condició de trobar-se en terra de ningú, amb el cor a una banda i l'altra... [+ crítica]

«Cronología de las bestias», de Lautaro Perotti. Versió castellana de Jorge Muriel. Intèrprets: Pilar Castro, Patrick Criado, Álvaro Lavín, Carmen Machi i Santi Martín. Escenografia: Mónica Borromello. Construcció escenografia: Mambo Decorados. Vestuari: Sara S. de la Morena. Il·luminació: Carmen Martínez. Espai sonor: Sandra Vicente. Assistent direcció: Paola Camargo. Ajudanta escenografia: Paola de Diego. Ajudanta producció: Raquel Valencia. Cap de producció: Nadia Corral. Director de producció: Josep Domènech. Ajudant direcció: José Luis Huertas. Direcció: Lautaro Perotti. Coproducció: Teatre Lliure, Octubre Produccions i Teatro Español. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 novembre 2018.

Dins de l'onada de misteri i intriga que caracteritza una bona part de les estrenes teatrals d'aquesta tardor, la d'aquesta obra de Lautaro Perotti (Buenos Aires, Argentina, 1974) és la que reuneix els ingredients de gènere negre més acusats. Tot i que sigui per despistar els espectadors, l'aparició del personatge onze anys després, presumptament desaparegut quan només en tenia dotze, amagat darrera una butaca i ensenyant un revòlver, presagia l'acostament al crim. Però el revòlver en qüestió desapareix d'escena tan discretament com hi ha entrat i acaba amagat en un calaix amb pany i clau sense que mai més se'n canti ni gall ni gallina, segrestat per una de les dues germanes protagonistes de la família que ha viscut i viu immersa en la mentida per oblidar el que va ser la realitat anys enrere. L'autor va desgranant el misteri de la desaparició de la criatura a poc a poc, fent alguns flaixbacs que repeteixen moments escènics ja vistos per donar un punt de vista diferent. I potser perquè vol teixir —com el jersei fet a mà que apareixerà al final— un lligam de l'interior de la família amb l'exterior, inclou un mediador, un sacerdot, entre la família i la brama popular que teòricament s'ha concentrat davant de la casa aïllada de la població quan ha corregut la notícia de l'aparició de la criatura desapareguda, ara ja fet tot un home... [+ crítica]

«Eli», de Roc Esquius. Intèrprets: Pep Anton Muñoz i Jaume Casals. Disseny llums: Kiko Planas. Disseny espai sonor: Jordi Bonet. Disseny multimèdia: Xavier Pijuan. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny ELI: Mag Ramó. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Fotografia: Guillem Medina. Premsa i comunicació: Mar Pérez-Portabella. Ajudant direcció: Adrià Núñez. Direcció: Antonio Calvo. Producció: Apunta Teatre. Sala Versus Glòries, Barcelona, 9 novembre 2018.

Fa uns deu anys, els germans Albert i Allen Hugues van dirigir en cinema el film postapocalíptic —i no gaire aconseguit— «El llibre d'Eli (The Book of Eli», amb l'actor i productor Denzel Washington. Eli era un viatger que caminava per un paisatge devastador dels EUA buscant un lloc etern com una mena de messies a la recerca d'un món nou. La realitat virtual té alguna cosa de semblant a aquest Eli de Denzel Washington. Qui es posa les ulleres gegants, aquest aparell que sembla una còpia de disseny d'ulleres de bussejar i que ja es troba a hores d'ara en algunes exposicions o instal·lacions artístiques, pot aconseguir viure una realitat diferent, una vida nova que li permeti buscar un lloc on tot sigui nou i a gust propi, com si disposés de la força d'un Creador modern. No sé si l'autor d'«Eli», el dramaturg Roc Esquius (Súria, Bages,1982) utilitza precisament aquest nom pensant en aquesta aplicació virtual pseudocreadora. En tot cas, el que fa és portar els espectadors cap al moll de l'os d'un conflicte familiar que anys enrere —sense la tecnologia virtual a l'abast— s'hauria presentat sota un registre clàssic d'amor i odi familiar, més en la línia sangant d'Ingmar Bergman, i que ara, per la influència postcinematogràfica, recorre a una ambientació d'enginyeria informàtica amb dos personatges del gremi: un pare, enginyer (Pep Anton Muñoz), i el seu fill (Joan Casals), amb una relació inestable, gairebé destructiva del fill cap al pare i gairebé assetjadora del pare cap al fill... [+ crítica]

La companyia Les Antonietes reposa el seu «Othello» a La Villarroel, estrenat anteriorment a La Seca Espai Brossa

«Othello», de William Shakespeare. Adaptació d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan / Aida Oset, Òscar Intente i Arnau Puig. Disseny il·luminació: Iñaki Garz. Disseny d'espai i vestuari: I.T. Construcció mobiliari: Óscar Fernández. Caracterització: Txus González. Fotografia: David Tarrasón. Vídeo: Joan Gastó. Producció executiva: Raül Perales. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 1 juny 2018. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 31 octubre 2018.

Quan Iago, interpretat per l'actor Arnau Puig, es posa davant el faristol, equipat amb micro i botó de càmera, i pronuncia diverses vegades l'insult «Odio el moro!», adreçant-se a un hipotètic senat que són els espectadors, la imatge no està gaire lluny del que podria ser avui un parlament abocat al populisme i dominat per diputats xenòfobs, però xenòfobs practicants, no virtuals com alguns polítics d'avui en dia pretenen assenyalar cínicament a partir de presumptes estirabots en tuits a cop calent o en articles d'un temps i un país. Quan Desdèmona, interpretada per l'actriu Annabel Castan, entra a la pista lliscant feliçment amb patinets —les bodes ja tenen aquestes vel·leïtats—, un intueix que la cosa potser anirà metafòricament de patinatge sobre gel i, en conseqüència, de relliscades i patacades que acabaran esmicolant l'ànima dels personatges. I quan Othello, interpretat per l'actor Òscar Intente, entra en joc, un es convenç que, per l'estètica contemporània amb què s'ha caracteritzat, en Iago potser l'hauria encertat encara més de ple si en comptes d'odiar hagués optat per insultar el seu manaire aconsellat dient-li: «De moro i de senyor se n'ha de venir de mena!»... [+ crítica]

«L'omissió de la família Coleman», de Claudio Tolcachir. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñón, Vanessa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla, Biel Duran / Marc Rodríguez. Il·luminació: Albert Faura (aai). Mobiliari i utilleria: Joana Martí. So: Carles Puntí. Vestuari: Nídia Tusal. Fotografia: Felipe Mena. Cap tècnic: Joan Segura. Tècnic de llums: Joel Peroy. Regidoria: Anna Pey. Ajudanta de direcció: Estel Solé. Direcció de producció: Josep Domènech. Ajudanta direcció producció: Clàudia Flores. Producció executiva: Carmen Álvarez. Premsa: Bitò, Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Distribució: Bitò. Producció Festival Temporada Alta en coproducció amb la companyia Timbre 4. Direcció: Claudio Tolcachir. Teatre Romea, Barcelona, 29 octubre 2018.

Com deia aquell, la família Coleman de Claudio Tolcachir (Buenos Aires, 1975) gira i gira i no deixa de girar. Camí dels quinze anys des de la seva primera estrena en un menjador de casa particular el 2005 i d'un recorregut per més d'una vintena de països i escenaris de tot el món, ja s'havia presentat a Catalunya en versió original i dialecte argentí, primer a l'Espai Lliure de Montjuïc, el 2009, i després al Teatre Borràs, el 2011, amb la companyia argentina Timbre 4. La seva reposició actual, sota el paraigua del Festival Temporada Alta, i ara al Teatre Romea de Barcelona, és una bona notícia i encara més perquè l'obra s'ha retreballat amb la traducció catalana de tall impecable del dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964), que flueix amb una insuperable familiaritat. El mateix autor ha volgut que la versió catalana respirés aires locals catalans i es desempallegués dels tics de l'original argentí. I així és. Claudio Tolcachir té la mà trencada com a director de la seva obra i s'ha trobat amb un repartiment que l'hi ha posat fàcil. El conjunt és una capsa de bombons de licor... [+ crítica]

«InFAUST». Versió lliure d'Anna Maria Ricart a partir de «Faust», de J. W. Goethe. Adaptació i dramatúrgia: Anna Maria Ricart. Música original i arranjaments: Neus Pàmies. Intèrprets: Toni Guillemat, Neus Pàmies, Martí Salvat, Roser Tapias i Cristina Arenas. Escenografia: Laura Clos "Closca" (Set Up Design). Il·luminació: David Bofarull. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Vestuari: Marta Rafa. Espai sonor: Pol Queralt. Ajudant escenografia: Sergi Corbera (Set Up Design). Fotografia: David Ruano. Vídeo: OMEN. Producció executiva: Pol Cornudella. Coproducció Teatre Akadèmia i Projecte Ingenu. Direcció: Marc Chornet Artells. Teatre Akadèmia, Barcelona, 28 octubre 2018.

Ser afortunat o no ser-ho. Faust o Infaust. Viure dins de la realitat terrenal o sobreviure dins de la realitat virtual. La companyia Projecte Ingenu capgira l'ordre dels valors del mite de «Faust» de Goethe sense alterar-ne el resultat. Tal com està el pati, avui en dia, ja no n'hi ha prou de vendre's l'ànima al diable. Hi ha múltiples opcions per rellogar, malvendre, empenyorar o malbaratar el poc que un té a canvi de posseir tot el que ofereix un món anegat fins al coll de materialisme. Això és, més o menys, el que proposa que s'entengui Projecte Ingenu de la seva singular mirada al mite, apta per a espectadors sense prejudicis i sempre oberts a noves experiències teatrals. I la companyia que ja ha marcat una línia molt peculiar en la seva manera d'interpretar ho fa donant un relleu important als personatges centrals de Mefistòfil i Faust, però sense prescindir dels altres personatges que els envolten, amb un èmfasi especial pel de Margarida, que és plorada amb una adaptació de la cançó infantil «Margarideta lleva't de matí»... [+ crítica]

L'espectacle «Molsa» de la companyia Thomas Noone basat en la novel·la de David Cirici es reposa dinc el cicle de dansa del Sant Andreu Teatre (SaT) en una única funció

«Molsa». A partir de la novel·la homònima de David Cirici. Text de David Cirici. Coreografia de Thomas Noone. Titelles de Martí Doy. Música original de Jim Pinchen. Il·lustracions i animacions en vídeo d'Ana Aranda i Marina Fernández. Intèrprets: Blai Rodríguez (actor), Joel Mesa, Paula Tato / Pierfrancesco Porrelli i Eleonora Tirabassi. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Horne Horneman. Cartell: Eusebio López. Imatge il·lustració novel·la Edebé: Esther Burgueño. Producció executiva: Sara Esteller. Ajudant direcció: Núria Martínez. Direcció: Thomas Noone. Companyia Thomas Noone Dance. Coproducció Teatre Lliure i ICUB Món Llibre. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 desembre 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 28 octubre 2018. A partir de 5 anys.

Els qui hagin llegit la novel·la per a infants «Molsa», de David Cirici, premi Edebé del 2013, i també reconeguda pel Premi del Públic de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya d'aquest any on la cultura catalana va tenir una excepcional representació, retrobaran en aquest espectacle dos dels seus principals personatges: el gos Molsa i la petita Janinka. La companyia Thomas Noone Dance ha sabut condensar en un espectacle familiar de durada breu (45 minuts) allò més essencial de la sensible història de David Cirici (Barcelona, 1954) i n'ha resultat un espectacle altament narratiu que s'explica amb molt poques paraules i que deixa que siguin els moviments coreogràfics de cada escena i els titelles gegants de Martí Doy, manipulats pels mateixos ballarins, els que complementin el relat. Però encara no en té prou amb això i hi afegeix una banda sonora musical original de Jim Pinchen i un audiovisual, a vegades en clau de pel·lícula animada i a vegades en documental dibuixat en blanc i negre que situa els espectadors en una atmosfera bèl·lica indefinida, intemporal, però per això mateix, de caràcter universal i absolutament comprensible per totes les generacions i cultures... [+ crítica]

* Crítica literària de la novel·la «Molsa», de David Cirici (Andreu Sotorra, 2013) [descarregueu el PDF]

«Àngels a Amèrica (S'acosta el mil·lenni, 1 / Perestroika, 2», de Tony Kushner. Traducció de l'anglès i adaptació: Albert Arribas. Intèrprets: Joan Amargós, Pere Arquillué, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé i Júlia Truyol. Intèrprets vídeo: Clàudia Benito, Joel Bramona, Lua Gatell, Eduardo Lloveras, Alfons Nieto, Jaume Solà i Joan Solé. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Maria Armengol i Clara Peluffo. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Mingo Albir. So: Damien Bazin. Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro). Coreografia: Pere Faura. Direcció de cant: Pere Jou. Assessor de judaisme: David Stolen. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Ajudant vestuari: Marta Pell. Ajudanta vídeo: Esterina Zarrillo. Ajudanta coreografia: Clàudia SolWat. Ajudanta cant: Aurora Bauzà. Construcció escenografia: Pascualín i Taller d'escenografia Castells. Confecció vestuari: Goretti Puente i Joan Baseiria. Amb La Kompanyia Lliure. Ajudantia de direcció: Anna Serrano i Norbert Martínez. Direcció: David Selvas. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 25 / 26 octubre 2018.

Ha plogut molt, i a vegades malament, des d'aquell 12 de novembre del 1996 quan el director Josep Maria Flotats va preinaugurar el Teatre Nacional de Catalunya, a la Sala Tallers, amb la primera part d'«Àngels a Amèrica», «(S'acosta el mil·lenni)», amb la intenció de reprendre la segona part («Perestroika») més endavant, un projecte que no va poder completar a causa de les circumstàncies prou conegudes del seu defenestrament polític. Feia cinc anys, el 1991 i el 1992, que l'obra de Tony Kushner (Manhattan, Nova York, 1956) s'havia estrenat als EUA, a San Francisco la primera part i a Los Angeles la segona, amb el ressò que un quart de segle després encara no s'ha apagat. Per això, l'efemèride dels 25 anys va fer que en les dues últimes temporades l'obra s'hagi remuntat tant a Londres com a Madrid. Faltava la represa de la versió catalana que completés el projecte frustrat de Josep Maria Flotats. I ho ha fet amb una nova adaptació de «S'acosta el mil·lenni» i una adaptació fins ara inèdita aquí de «Perestroika», peces de dues hores i quart cadascuna, aproximadament, deixant encara la integral d'unes vuit hores totals per a una millor ocasió, tot i que fa quinze anys, el 2003, ja hi va haver el precedent d'una minisèrie televisiva semiintegral de sis episodis, dirigida per Mike Nichols, molt fidel amb l'original i tan impactant com ho va ser l'estrena teatral... [+ crítica]

«Kassandra», de Sergio Blanco. Intèrpret: Elisabet Casanovas. Assessorament de l'espai escènic: Max Glaenzel. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització i perruqueria: Toni Santos. Producció executiva: Carmen Álvarez. Ajudanta producció en cap: Clàudia Flores. Productor en cap: Josep Domènech. Producció: TNC i Temporada Alta. Assistent direcció en pràctiques: Héctor Mellinas. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 octubre 2018.

Els espectadors d'aquesta «Kassandra» no trigaran gaire a adonar-se que els dos Sergis, tant Sergio Blanco (Montevideo, Uruguai, 1971), establert a París i autor del text de «Kassandra», com Sergi Belbel (Terrassa, 1963), el director de l'espectacle, els han parat una trampa, en complicitat, esclar, amb l'actriu —¿només actriu...?—, l'actriuassa Elisabet Casanovas! (Barcelona, 1994), una Cassandra roig encès que posa el teatre de panxa enlaire amb un muntatge que fuig de tots els registres que fins ara s'havien vist protagonitzat per un únic personatge i, a més, sorgit de la literatura més clàssica d'entre les clàssiques. ¿I quina és la trampa parada per l'autor, el director i l'actriu de «Kassandra»? Doncs que de les entranyes de la mitologia grega d'on prové Cassandra, la filla d'Hècuba i Príam, rei de Troia..., si hem de ser sincers... res de res. O ben poca cosa. Que aviat qui domina el pati és la Kassandra contemporània, transsexual, exiliada, víctima de la guerra moderna, fantasiosa, esclava sexual, tiradora de cartes, mostra de carn humana d'un temps convuls, dura i tendra a la vegada, de llengua desconeguda trasplantada a un anglès iniciàtic universal, plena d'energia per sobreviure al llast de la tragèdia que arrossega sobre el cos... [+ crítica]

«Johnny & Vienna». Dramatúrgia de Llàtzer Garcia. Traduccions: Llàtzer Garcia, Marc Rosich i Toni Terrades. Intèrprets i arranjaments: Maria Casellas i Guillem Rodríguez. Espai sonor: Guillem Rodríguez i Oriol Romaní. Disseny de llums: Xavi Gardés. Fotografia: Paco Amate. Vídeo i grafisme: Clàudia Portús. Estepi: Elisenda Pérez. Direcció: Llàtzer Garcia. El Maldà, Barcelona, 23 octubre 2018.

Deien que la mort tenia un preu. I amb això es justificava qualsevol matança en ple carrer. És una de les sentències convertida en títol macarrònic d'una de les pel·lícules mítiques del gènere del “western”, víctimes de la política del doblatge espanyol i l'adulteració dels títols originals. A «La muerte tenía un precio» li correspon en realitat «Per qualche dollaro in più». L'espectacle musical de petit format «Johnny & Vienna» refà en part aquest tort hereditari i, en clau de cabaret poètic, recupera algunes de les cançons i tonades que han quedat en la memòria musical de molts generacions crescudes durant la segona meitat del segle passat que només tenien l'oportunitat de donar sortida a les seves fantasies primerenques a través del cinema, ja sigui en blanc o negre de la televisió o en color de baixa qualitat, on vaquers, genets i cavalls, grangers, els soldats del setè de cavalleria, indis i colons, eren anomenats en argot “pells roges”, “cares pàl·lides” o “casaques blaves”... [+ crítica]

«Només una vegada», de Marta Buchaca. Intèrprets: Anna Alarcón, Maria Pau Pigem i Bernat Quintana. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte. Vestuari d’Anna Alarcón: Txell Miras. Il·luminació David Bofarull. Composició musical: Clara Peya. Ajudanta de vestuari: Beatriz González. Assessorament en violència masclista: Marta Mariñas López, Carol Palau Oltra i Sonia Muñoz Serrano. Assessorament terapèutic: Juan Carlos Jiménez. Col·laboració al vestuari de Bernat Quintana: Josep Abril. Comunicació: Anna Aurich. Producció executiva: Xavi Buxeda. Producció: La Pocket i Grec 2018 Festival de Barcelona. Ajudant de direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Marta Buchaca. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 octubre 2018.

En literatura narrativa hi ha una sèrie de relats d'última fornada que s'han qualificat sovint d'«autoajuda». En literatura teatral, el terme no és tan habitual. Però l'obra «Només una vegada», de Marta Buchaca (Barcelona, 1979) —que ha recuperat en temporada el TNC després d'haver-se estrenat fugaçment a l'Espai Francesca Bonnemaison dins del Festival Grec 2018— es podria considerar que aspira a ser qualificada d'«autoajuda». Si més no, perquè la trama té el do de neguitejar els espectadors i fa la sana funció de promoure la reflexió a la sortida del teatre sobre la manera de fer i de reaccionar de cadascun dels tres personatges. Una altra cosa és que després de noranta minuts i tres actes d'aproximadament mitja hora cadascun, es tingui la sensació d'haver assistit, més que al desenvolupament d'una obra teatral convencional... [+ crítica]

«Bianco». Idea original d'Anna Ros. Creació i interpretació: Andreu Sans i Anna Ros. Cover: Amaya Mínguez. Escenografia: Teatre LaBú. Titelles i objectes: Martí Doy. Vestuari: Iztok Hgra. Música i sons: Marcel Fabregat i Joel Condal. Ajudant producció: Joan Ros. Producció tècnica: Joan Grané. Tècnic en gira: Dídac Prat. Disseny gràfic: kApptivet. Fotografia: Oskar Alvarado. Direcció: Andreu Sans i Anna Ros. Companyia Teatre LaBú. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 21 octubre 2018. Espectacle recomanat a partir de 6 anys.

«Bianco» és un espectacle de factura internacional. Si un no sabés que els seus creadors i intèrprets són dos catalans com Andreu Sans i Anna Ros, formats primer a l'Institut del Teatre, col·laboradors de companyies catalanes com la del Príncep Titolau o el Centre de Titelles de Lleida, i després pel seu pas per diverses escoles internacionals com les franceses d'Ètinenne Decroux o la de Philippe Genty, es podria pensar que el primer espectacle que han creat plegats —ara ja fa un any— és una importació amb aquesta flaire internacional. No és estrany, doncs, que a Romania, en el Festival FITC de Bucarest, hagi estat reconegut amb el premi al millor espectacle. També cal advertir d'entrada que «Bianco», un passeig vinsual sense paraules, és una proposta que s'inclou principalment en programacions per a públic familiar, però que té tots els ingredients per superar qualsevol frontera d'edat. Pel que fa a la meva funció, es constata que s'hi mantenen tan activats primeríssims espectadors i per sota de l'edat recomanada com veterans espectadors adults... [+ crítica]

«Una Ilíada», de Lisa Peterson i Denis O'Hare, a partir de «La Ilíada», d'Homer. Traducció anglesa de Robert Fangles. Traducció catalana de Neus Bonilla. Revisió del text: Marc Artigau. Intèrpret: Eduard Farelo. Músic: Juan Pablo Balcázar (contrabaix). Espai i vestuari: Xesca Salvà. Llums: Marc Lleixà. So: Clara Aguilar. Assessora moviment: Carlotta Bruni. Tècnic de llums: Jordi Baldo. Tècnic del teatre: Emili Vallejo. Cap de sala: Marta Garolera. Atenció al públic: Núria Ubiergo. Fotografia: David Ruano. Disseny: Andrea Gusi. Producció executiva: Saarah Zebede. Premsa: Neus Masferrer. Ajudant direcció i regidor: Marc de Lanuza. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Coproducció de Martel Produccions i Temporada Alta. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2018.

Hi ha monòlegs més complexos que uns altres. Aquells que, malgrat que l'intèrpret s'hi trobi sol, s'autoreplica ell mateix amb una història més o menys viscuda o més o menys real són més fàcils de superar. «Una Ilíada» és una de les interpretacions més complexes, més difícils d'autoreplicar, més delicades pel seu contingut de nivell toponímic, patronímic i lingüístic. Homer era Homer. I els anys, per als lectors de clàssics de les generacions modernes avesades a la informació sintetitzada i fugaç, no passen en va. L'actor Eduard Farelo s'hi enfronta en un arriscat salt al buit que només es pot rebre amb admiració. Dels més de 15.000 versos de la «Ilíada», el poema èpic grec del qual té l'autoria Homer des del segle VIII aC., els autors Lisa Peterson i Denis O'Hare en van fer una versió lliure narrativa que s'acosta a l'hora i mitja i que en la versió catalana ha comptat també amb una traducció que no podia trontollar per enlloc —i sona molt bé!— i una revisió textual dramatúrgica de Marc Artigau. Eduard Farelo arriba a l'escena com si vingués d'una missió guerrera —la guerra de Troia, esclar, queda molt lluny—, amb posat de pòtol, amb un “petate” a coll, com en diuen del sac d'equipatge els que exerceixen l'ofici militar, disposat a contar tot el que ha passat, qui ho ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat i per què ha passat. Allò que en periodisme contemporani en diuen les sis W... [+ crítica]

«Ofici de tenebres», de Joan Rusiñol. Intèrprets: Paula Blanco, Pep Ferrer, Albert Prat i Fina Rius. Col·laboració especial: Ivan Benet. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Paula Font. Espai sonor: Bárbara Granados. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Núria Llunell. Disseny de so i mescles: Tomi Pérez. Construcció escenografia: Xarli i Taller Jorba-Miró. Projeccions de vídeo: Jordi Crusats. Estudiants en pràctiques: Raquel Gonta, Beatriz González i Paula González. Col·laboració en el procés de creació: Victòria Pagès. Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Anguera. Cicle Terrors de la Ciutat / Escenaris de conflicte i de por. Sala Beckett, Barcelona, 17 octubre 2018.

Els quatre intèrprets d'aquesta obra del periodista i dramaturg Joan Rusiñol (Tona, Osona, 1979), no debutant però poc conegut fins ara en teatres convencionals, trepitgen a l'escenari un gegantí mirall trencat, que podria ser el mateix mirall trencat de la nissaga que esberla Mercè Rodoreda, però que en aquest cas és sobretot el mirall trencat de cadascú d'ells i, per extensió, el mirall trencat d'una generació que ha conviscut amb el terrorisme —com a víctima o com a executor—, la frustració i la impossibilitat del penediment i el perdó. Hi ha alguna cosa de místic en el rerefons d'aquest «Ofici de tenebres», títol que es manlleva de l'antic ofici litúrgic d'orígens medievals i vigent fins ben bé a finals del segle passat quan se celebrava en la majoria de temples coincidint amb els divendres de Setmana Santa, quan la foscor, el silenci i el penediment sisplau per força —abans que imperés el pont de vacances!— es barrejaven amb l'opressió d'un règim de Dictadura en connivència amb els estaments religiosos. No és estranya aquesta relació religiosa que fa l'autor perquè un dels protagonistes —el terrorista que recupera la llibertat després de complir una llarga pena de presó— va ser capellà abans que pengés els hàbits i s'enrolés en el moviment de resistència a través dels atemptats —ell parla només d'«accions»— portats a l'extrem d'eliminar una mare i els seus fills, precisament una venjança contra una exmembre del comando... [+ crítica]

«Blues», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Gemma Brió, Eduard Buch, Esmeralda Colette i Xicu Masó. Escenografia: Cesc Calafell. Il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Disseny so i vídeo: Mar Orfila. Assessorament caracterització: Alícia Robles. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernández "Ou". Cap tècnic: Arnau Planchart. Image cartell i funcions: Felipe Mena. Fotografia Sergi Pompermayer i Norbert Martínez: Kiku Piñol. Regidoria: Irene Fernández. Direcció: Norbert Martínez. Cicle Terrors de la Ciutat / Escenaris de conflicte i de por. Coproducció Sala Beckett i Companyia La Brutal. Sala Beckett, Barcelona, 7 octubre 2018.

El “blues” porta al color fred blau de les escenes de por de les pel·lícules de terror. Però també porta al concepte d'angoixa. I això és el que hi ha en aquesta obra de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), una mica de blau de por i una bona dosi d'angoixa impregnada en cadascun dels seus quatre personatges, o cinc, si en comptem un que és absent, però que desencadena una de les claus del conflicte de relació familiar que hi ha entre un pare que pateix una crisi de creativitat literària a causa d'un accident domèstic que el fa anar amb crosses, una mare encara jove i separada que viu sotmesa a l'estrès de la seva feina de cap de la policia i una filla de quinze anys que té el pare a Nova York i que no troba el seu lloc al món. Entre ells, l'actual company de la mare, un dentista de bona posició, amant dels plaers del presumpte benestar de la societat moderna i nostàlgic de festes casolanes com el Nadal. L'autor ha fet una obra que hauria pogut tenir la temptació de situar en una ambientació de gran ciutat nord-americana, però té l'encert d'ambientar-la a Barcelona. I va més enllà del terror de l'atemptat de la Rambla del 17-A, amb un atemptat frustrat al metro, amb un presumpte jove terrorista abatut pels mossos en una acció fora del protocol directa a matar, i amb un intent de tràfic d'influències utilitzant un immigrant àrab sense papers que lliga el conflicte familiar dels protagonistes amb el conflicte polític per la polèmica actuació policial... [+ informació]

«Travy». Dramatúrgia de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla, Quimet Pla i Núria Solina. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Raimon Rius. So: Pau Matas. Mobiliari: Pascualín i Tallers Jorba-Miró. Confecció cortines: Les Godets. Assessora lingüística: Neus Nogué Serrano. Asessora moviment: Laia Duran. Col·laboració en la dramatúrgia: Jordi Oriol. Ajudant escenografia i vestuari: Oriol Nogués. Ajudant direcció: Jordi Samper. Direcció: Oriol Pla Solina. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 octubre 2018.

És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. «Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur. «Travy» és un espectacle al qual se li podrien atribuir, entre d'altres, les fonts del circ, de la Commedia dell'Arte, de la tragèdia de Shakespeare, del teatre de canya i cordill, de la pitarrada a la vora del foc..., sempre passat pel filtre de la família, la família dels Pla, que havent caigut en una certa letargia artística es revifa amb la il·lusió de crear un nou espectacle quan torna de córrer món el fill pròdig, l'Oriol, i ve amb idees noves i tots entren en un remolí creatiu on suren les velles històries i els vells costums escènics dels progenitors (Quimet i Núria) i on irromp el trencament de la filla (Diana) que s'aferra al concepte contemporani amb una vàlvula d'escapament contestatària i llibertària... [+ crítica]

«Els Jocs Florals de Canprosa», de Santiago Rusiñol. Adaptació de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Clara Altarriba, David Aguilera, Albert Ausellé, Rosa Boladeras, Jordi Coll, Ana Domínguez, Francesc Ferrer, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Oriol Guinart, Jordi Llordella, Anna Moliner, Albert Mora, Albert Pérez, Mireia Piferrer, Kathy Sey i Yolanda Sey. Músics: Joan Aguilar (violí i guitarres), Dani Espasa (piano i acordió), Gregori Ferrer (piano i acordió), Martí Hosta (bateria i percussions), Xavier Lozano (instruments vent), Dick Them (baix i contrabaix). Cor: Lorena García, Oriol Guimerà, Mariona Llobera, Alba Quinquillà, Queralt Sales i Víctor Vilca. Coreografia: Montse Colomé. Ajudanta coreografia: Ana Domínguez. Escenografia: Laura Clos "Closca" (Set Up Design). Ajudant escenografia: Sergi Corbera Gaju (Set Up Design). Vestuari: Montse Amenós. Ajudanta vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: David Bofarull. Disseny so: Lucas Ariel Vallejos. So: Santi López. Repetidor: Gregori Ferrer. Caracterització: Ignasi Ruiz. Oient: Ryan Francis. Fotografia muntanyes Montserrat: Oriol Alemany. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jorba-Miró Scp, Zero4atre (detall 04SL) i equips tècnics i gestió del TNC. Confecció vestuari: Taller Goretti. Alumna pràctiques vestuari: Patricia Albizu. Alumna pràctiques caracterització: Sonia Marqueño. Alumne pràctiques direcció: Josep Maria Parcerisa. Ajudant direcció: Ester Vilamor. Direcció musical: Dani Espasa. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 octubre 2018.

Quan, encara amb la sala a mig llum, apareixen davant de teló la majoria dels intèrprets de la companyia, en fila índia, com si fossin alumnes avantatjats d'una escola de casa bona, per recitar uns inicis rusiñolescos... es crea el primer desconcert en l'auditori. «¿No ens havien dit que era un musical?», sembla que es pregunti tothom. El segon desconcert col·lectiu arriba —acompanyat d'un sospir d'alleujament— quan s'obre el teló i esclata el primer quadre escenogràfic, ple de llum i de color, en el que representa un envelat de festa on l'orquestrina i una parella de cantants arrenquen amb un popurri de peces populars de l'últim quart de segle passat, quan el que manava era la «canción del verano», passant per d'altres de més antigues com «Si yo tuviera una escoba», «Muñequita linda» o «Me gustas mucho»... i canta que fa fort! La picada d'ullet, doncs, està servida. La història passa justament l'any 1902, quan el dramaturg Santiago Rusiñol va parodiar —amb el corresponent rebuig del respectable de l'època—la florida literària jocfloralesca —arran de la recuperació dels Jocs Florals medievals a partir del 1859— enmig d'un clima social i polític enrarit i repressiu a causa de la ressaca dels atemptats anarquistes de finals del segle XIX, com la bomba del Liceu del 1893, i la tensió obrera de principis del segle XX, que reclamava la jornada de nou hores amb una vaga sufocada “manu militari”, amb estat de guerra, repressió violenta, una dotzena de morts i alguns ferits, i la detenció de centenars d'obrers, o del mateix Prat de la Riba per un article a La Veu de Catalunya, a més de l'anul·lació de les garanties constitucionals o el boicot de l'Ajuntament de Barcelona a les festes de coronació del rei borbó Alfons XIII o la xiulada a la imposició de la bandera espanyola en els mateixos Jocs d'aquell any que va acabar amb la suspensió de la florida cerimònia poètica... [+ crítica]

«Isabella's room». Fitxa artística 2018: Text i dramatúrgia de Jan Lauwers (excepte el monòleg «The Liar», escrit per Anneke Bonnema). Intèrprets: Viviane De Muynck (Isabella), Anneke Bonnema (Anna), Benoît Gob (Arthur), Hans Petter Dahl (Alexander), Maarten Seghers (Frank), Julien Faure (The Desert Prince), Louise Peterhoff (Sister Joy), Tijen Lawton (Sister Bad), Ludde Hagberg (narrador). Música: Hans Petter Dahl i Maarten Seghers. Lletres: Jan Lauwers i Anneke Bonnema. Dansa: Julien Faure, Ludde Hagberg, Sarah Lutz i Sung-Im Her. Vestuari: Lemm&Barkey. Disseny d’espai: Jan Lauwers. Disseny de llums: Jan Lauwers i Marjolein Demey. Disseny de so: Dré Schneider. Tècnica i producció: Marjolein Demey. Subtítols: Elke Janssens. Producció de la creació: Luc Galle i Lieven de Meyere. Fotografia: Eveline Vanassche i Maarten Vanden Abeele. French Translation: Monique Nagielkopf, Olivier Taymans English Translation: Gregory Ball. Producció: Needcompany. Coproducció: Festival d’Avignon, Théâtre de la Ville (París), Théâtre Garonne (Toulouse), La Rose des Vents (Scène Nationale de Villeneuve d’Ascq), Brooklyn Academy of Music (Nova York), welt in basel theaterfestival. Amb la col·laboració de Kaaitheater (Brussel·les) i les autoritats flamenques. Direcció: Jan Lauwers. Fitxa artística 2005: Textos de Jan Lauwers. Concepte i escenografia de Needcompany i Jan Lauwers. Monòleg del mentider d'Anneke Bonnema. Vestuari: Lemm&Barkey. Il·luminació: Jan Lauwers i Krispin Schuyesmans. Música: Hans Petter Dahl i Maarten Seghers. So: Dré Schneider. Intèrprets: Viviane De Muynck, Anneke Bonnema, Benoît Gob, Hans Petter Dahl, Maarten Seghers, Julien Faure, Louise Peterhoff, Tijen Lawton i Ludde Hagberg. Direcció: Jan Lauwers. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, Teatre Lliure, 19 octubre 2005. Festival Tardor Catalunya - Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, 6 octubre 2018.

[Aquesta crítica correspon a la presentació del mateix espectacle al Teatre Lliure de Montjuïc la tardor del 2005. La versió presentada la tardor del 2018 a Temporada Alta manté alguns dels mateixos intèrprets, com la protagonista Viviane De Muynck]

La Needcompany parla de coreografia. Però si tota coreografia amaga una història, en aquest cas, la del muntatge «Isabella's room» és de les més narratives, fins a l'extrem que la interpretació té més caràcter específicament dramàtic que no pas coreogràfic. El fet és que Jan Lauwers s'hi esplaia a l'ample i, sense abús d'elements multidisciplinars —tret d'una minicàmera de vídeo per ampliar segons quines imatges en directe—, aconsegueix un espectacle de dues hores d'una gran força, que posa també la majoria d'intèrprets en el punt frontererer entre l'expressivitat corporal, la música i la dramatúrgia textual. Esclar que no tothom disposa d'una col.lecció de peces antropològiques i etnològiques heretada del pare —mor el 2002 i a qui el director belga dedica l'espectacle—, i per tant la presència a l'escenari, a tall d'escenografia, d'una exposició de màscares, fetitxes, escultures i altres objectes propis d'un museu o d'una sala de subhastes, que doten el muntatge d'una originalitat difícil d'igualar... [+ crítica]

Els Pirates Teatre reposen la seva versió de «Somni d'una nit d'estiu» a l'Escenari Joan Brossa on la van estrenar la temporada passada

«Somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació d'Adrià Aubert i Ariadna Pastor. Música original de Llorenç González i Guillem Roma. Arranjaments musicals: Ariadna Cabiró. Intèrprets 2017: Laura Aubert, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay. Intèrprets 2018: Laura Aubert, Andrea Portella, Ricard Farré / Bernat Cot, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay. Il·luminació: Adrià Aubert. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Maria Albadalejo. Postissos: David Chapanoff. Moviment: Robert González i Anna Romaní. Ajudants direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre, Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 27 maig 2017. Reposició: 3 octubre 2018.

 Diferent, alegre, juganera, jovial, juvenil, festiva, acolorida, descarada i fins i tot “piratejada”. Tot això és aquesta versió semimusical de l'obra «Somni d'una nit d'estiu», que la companyia Els Pirates —la gestora d'El Maldà— ha aixecat sobre una tarima d'antics comediants de barraca a la sala gran de La Seca Espai Brossa, on la companyia ja ha estat en altres ocasions, abans de la seva aventura emprenedora a la casa del baró de les decadents galeries comercials. ¿N'hi haurà prou amb un mes de representacions? Tot fa pensar que l'elixir de “fer seguir” —els espectadors en poden tastar un glopet a l'entrada de la sala i sembla que no té regust de l'aigua de Canaletes— farà el seu efecte i el boca-orella correrà com la pólvora trabucaire fins a esgotar localitats ben aviat, cosa que si es compleix, malgrat la calor estiuenca, hauria de fer pensar en una segona temporada perquè l'espectacle ha acabat sortint tan rodó que no hi ha frontera d'edat per als espectadors i, sobretot, és un espectacle altament recomanable per a pre i postadolescents... [+ crítica]

«La jaula de las locas (La Cage aux Folles)». Basada en l'obra teatral «La Cage aux Folles», del dramaturg Jean Poiret. Música i lletres de Jerry Herman. Llibret de Harvey Fierstein. Traducció i adaptació de Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Àngel Llàcer, Ivan Labanda, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Ricky Mata, Oriol Burés, Roc Bernadí, Lucía Madrigal Cuadra, Anna Lagares, Antonio del Valle, Víctor Gómez, Clàudia Bravo, Jordi Diaz, Empar Esteve, Evangelina Esteves, Alejandro Fernández, Jordi García, Enric Marimon, Pedro Martell, Ana Micó, Joan Salas, Sergi Terns i Danel Xabier. Músics: Andreu Gallén / Gerard Alonso (direcció i pianista), Marc García / Gerard Alonso (teclats), Miguel Royo / Jordi Santanach (vent fusta 1), Marcel·lí Bayer / Jordi Cornudella (vent fusta 2), Ivó Oller / Josep Gomariz (trompeta), Vicent Pérez / Darío García (trombó), Pere Foved / Eloi López Oltra (bateria), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Míriam Compte. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Roc Mateu. Disseny caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Ajudant coreografia i dance captain: Ana Micó. Ajudant disseny escenografia: Alejandra Lorenzo. Ajudant disseny vestuari: Laura García. Ajudant disseny il·luminació: Ganecha Gil. Ajudant disseny so: Oscar Villar. Direcció tècnica: Titín Custey. Primer Regidor: Ariadna Castedo. Segon regidor i utillatge: Enric Boixadera. Cap d'il·luminació: Ganecha Gil. Cap de so: Oscar Villar. Maquinistes: Quim Molina, Gonzalo López. Sastres: Irene “Nené” Fernández, Montse Ricart, Imma Porta Casado. Perruqueria i maquillatge: Aileen Layos, Noemí Jiménez. Microfonistes: Carla Casanovas, Iker Rañé. Canoners: Miquel García, Brendam Villagordo. Coach vocal d'Àngel Llàcer: Xavi Duch. Professora claqué: Estefanía Porqueras. Veu en off soprano: Mireia Dolç. Model cartell: Gerard Mínguez. Assistentes vestuari: Rafael Lorente, Joan Prats, Cristina Rodriguez. Assistents caracterització: Jordi Castillo, Lidia Chacón, City, Ada Ferreiro, Sonia Marqueño, Laura Martinez, Patricia Sánchez. Producció: Oriol Guitart. Construcció escenografia: Pascualin Estructures, Jorba-Miró Estudi-Taller d’Escenografia, Pilar Albaladejo PRO-ESCENA. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí, Goretti Puente, Sastrería Señor. Confecció perruques: Lupe Montero. Fotografia: David Ruano. Disseny Gràfic: Minsk. Tecnics Teatre: David Buxo, Dani Sánchez, Alfons Mas. Equip Nostromo: Dani Gaya, Lola Pozo, Iván Pérez, Isolda Barba, Natalia Peña i Meritxell Abad. Direcció producció: Lola Davó. Ajudant producció: Gal·la Sabaté. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Coreografia: Aixa Guerra. Adjunt direcció: Marc Montserrat-Drukker. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix i Andreu Gallén. Direcció: Àngel Llàcer. Producció de Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona, 27 setembre 2018.

Mentre que, al carrer Casp de Barcelona, ha caigut sota les urpes d'una vulgar porta de pàrquing el veterà Bracafé, l'antiga Ràdio Barcelona hi aguanta com pot al seu costat a recer de l'embat de les ones hertzianes i un gran forat que xafardeja galeries de l'Eixample davant del Teatre Tívoli recorda que allà hi va morir enderrocat fa poc el que va ser el Teatre Novedades sota les grapes d'un nou clon de centre comercial, a dins del venerable Teatre Tívoli, un centenar llarg d'artistes, tècnics, actors, ballarins i músics omplen l'antic teatre d'arquitecte noucentista, d'estil neorococó i imitació postmodernista amb aires de la burgesia decadent de principis del segle XX, amb un musical considerat dels clàssics de Broadway, estrenat el 1983 —després de l'original teatral del 1973 i una de les primeres pel·lícules el 1978— i recuperat novament a Broadway i a tot el món, sobretot arran del crac del 2008, amb l'avantatge que la producció d'ara de Nostromo Live no és una franquícia i l'equip ha tingut la llibertat de fer i desfer al gust i capritx dels adaptadors i directors sota la batuta d'un inesgotable Àngel Llàcer que protagonitza l'espectacle, el dirigeix i es pot dir que hi deixa la pell, tant, que sembla que fins i tot ha decidit que serà probablement l'últim paper que faci com a actor. «La Cage aux Folles» (o la «Jaula de las locas» per als seguidors de la cartellera en aquesta versió) és un castell de focs d'artifici farcit de color, llum, música, vestuari, ball i molta picaresca passada durant el primer acte pel sedàs del registre i el llenguatge del cabaret —en argot aquí s'anomena hereu d'«El Molino»— i que fa un gir radical durant el segon acte convertint-se en una comèdia amb moralitat inclosa perquè pretén amagar amb les falses aparences la realitat quotidiana d'una família no tradicional, formada per Georges, l'animador i presentador del local La Cage aux Folles, de Saint-Tropez (en occità en diuen Sant Tropetz), i el popular transformista i estrella de la nit, Albin ZaZa, parella de fet amb un fill de Georges d'una relació anterior que acaba desencadenant un conflicte quan anuncia el seu prometatge i immiment casament amb la filla d'un polític ultraconservador, un tal Edouard Dindon, catòlic radical, homòfob i disposat a netejar la France de la depravació de locals de mala vida com La Cage aux Folles... [+ crítica]

«Maremar». Adaptació de l'obra «Pèricles, príncep de Tir», de William Shakespeare. A partir de la traducció de Salvador Oliva. Inspirat en la música i lletres de Lluís Llach. Dramatúrgia de Jofre Borràs, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Miquel Periel i Ariadna Peya. Intèrprets: Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats i Marc Vilajuana. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Disseny il·luminació: David Bofarull A.A.I. Disseny so i efectes sonors: Roger Ábalos. Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (deLux.pro). Disseny gràfic: Jordi Rins. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Direcció producció i cap adminstració: Natàlia Obiols. Comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Auxiliar producció: José Luis Segador. Director tècnic: Arnau Recio. Operador so i aavv: Cristian Nadal. Assistent disseny il·luminació: Jordi González. Operadora llums: Elena Acerete. Regidoria i vestuari: Teresa Navarro. Cap de maquinària: Joan Bonany. Auxiliar de so: Jaume Vergé. Elèctric: Sergio Santafé. Vídeos promocionals: Mar Orfila. Xarxes socials: Albert Martí. Fotografia: David Ruano. Il·lustració: Marc Sardà. Ajudant escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Assessoria percussions: Toni Pagès. Confecció vestuari: Maribel Rodríguez, María Calderón. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells, Pascualín, Pro-escena. Posticeria i perruqueria: Fent i Desfent. Premsa: Comedianet. Disseny web: Eventis. Operadors càmera: Oriol Roig, Anna Molins, David Cañadell. Operador vídeo assajos: Martín Elena. Ballarines càsting: Tatiana Monells i Anna Sagrera. Guia didàctica: Xavier Blanch, Laura Espot. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Arranjaments, noves creacions i direcció musical: Andreu Gallén. Ajudantia direcció: Jofre Borràs. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 setembre 2018.

«Maremar» és una troballa. La companyia Dagoll Dagom —44 anys al peu del timó, 40 d'«Antaviana» i 30 de «Mar i cel»— ha optat per deixar de banda el que havia fet fins ara i ha experimentat amb una troballa d'aquelles que es poden fer només una vegada i que no es poden repetir. Per això «Maremar» és un espectacle únic, singular, inclassificable, interdisciplinar, amb salabror mediterrània... i fortament compromès per testimoniar una de les vergonyes de la societat del primer quart de segle XXI: el drama dels refugiats. Mare, mar... maremar... un joc de paraules que té el seu origen en el títol de la cançó del 1985 de Lluís Llach i que simbolitza la presència del mar Mediterrani i la mare absent que el cantant havia perdut un any abans. I això és el que passa també dins del muntatge «Maremar» de Dagoll Dagom. Fa la impressió que William Shakespeare amb el seu «Pèricles, príncep de Tir», una obra popular a l'època però poc repescada posteriorment, i Lluís Llach amb el seu «Maremar» haguessin estat esperant el moment que algú descobrís que es complementaven. I la descoberta ha estat de l'equip de dramatúrgia de l'espectacle, encapçalat per Joan Lluís Bozzo, que també el dirigeix, en un treball que s'endevina d'equip amb la conjunció de la vena musical d'Andreu Gallén i la vena coreogràfica d'Ariadna Peya. Dansa, música, teatre dins el teatre, conte clàssic, drama... Una barreja que transporta imaginativament els espectadors —per cert, tota mena d'espectadors a partir dels dotze anys— des de la ficció teatral a la crueltat de la realitat d'avui mateix, des de les terres de la Mediterrània clàssica: Antioquia, Tarsi, Pentàpolis... a la Grècia del segle XXI tacada de mort. Del naufragi de Pèricles i la seva odissea èpica al naufragi anònim de pasteres i la seva odissea fugitiva de les guerres i la fam... [+ crítica]

El Teatre Lliure ha obert la temporada amb la reposició de l'espectacle «Là», de la companyia Baró d'Evel, vist dins el programa del Grec

«Là». Autoria: Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias. Interpretació: Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias, l'ocell Gus. Col·laboració en la posada en escena: Maria Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo. Col·laboració en la dramatúrgia: Barbara Métais-Chastanier. Escenografia: Lluc Castells. Assistent d'escenografia: Mercè Lucchetti. Col·laboració musical / Concepció sonora: Fanny Thollot. Disseny de la il·luminació: Adèle Grépinet. Disseny del vestuari: Céline Sathal. Construcció dels decorats: Jaume Grau, Pere Camp. Direcció tècnica: Cyril Monteil. Regidoria: Flavien Renaudon. So: Brice Martin. Producció i difusió: Marie Bataillon / Laurent Ballay. Fotografía: François Passerini. Una producció del Grec 2018 Festival de Barcelona la companyia Baró d’Evel, el Teatre Lliure de Barcelona, el festival Montpellier Danse 2018, el Théâtre Garonne, scène européenne, l'Espace Malraux, scène nationale de Chambéry, el TheâtredelaCité - CDN T oulouse Occitanie, Pronomade(s) en Haute- Garonne, CNAR, L’Archipel, scène nationale de Perpignan, CIRCa, pôle national cirque, Auch Gers Occitanie, Les Halles de Schaerbeek - Bruxelles, le Prato, théâtre international de quartier, pôle national cirque de Lille, L’Estive, scène nationale de Foix et de l’Ariège, Festival BAD en Bilbao (en curs). Aquest espectacle es beneficia del projecte de cooperació transfronterera PYRENART, en el marc del programa Interreg V-A Espagne-France-Andorre POCTEFA 2014-2020 - Fons Europeus de Desenvolupament Regional (FEDER). Amb l'ajuda de la MC93, scène nationale de Seine-Saint-Denis à Bobigny i de l’Animal a l’esquena a Celrà. Amb l’ajuda a la creació de DGCA, Ministeri de la Cultura i la Comunicació i del Conseil départemental de la Haute-Garonne. La companyia està subvencionada pel Ministeri de la Cultura i la Comunicació - Direcció Regional d'Afers Culturals d’Occitanie / Pyrénées-Méditerranée i la Région Occitanie / Pyrénées – Méditerranée. Companyia Baró d'Evel. Teatre Lliure de Gràcia. Del 8 al 10 de juliol. Reposició: 27 setembre 2018... [+ recull crítiques]

L'espectacle familiar «Hansel i Gretel» de La Roda sota la direcció de Dani Cherta es reposa al Sant Andreu Teatre (SaT)

«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Equip artístic 2018: Direcció i text: Dani Cherta, Intèrprets: Jan Buxaderas, Anna Cartoixà, Ariadna Suñé, Jordi González i Anna Ferran. Música: Ramsès Moraleda. Lletres: Jordi González. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Vinyolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Banda sonora: Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 29 setembre 2018. A partir 3 anys.

Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials. I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies. Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical... [+ crítica]

«Ningú és un zombi!». Basat en la novel·la homònina de Jordi Folck. Dramatúrgia i llibret de Jordi Folck. Composició musical: Havard Enstad i Guillem Galofré. Intèrprets: Adriano Ardilla, Mariona Ginès, Enric López, Malcom McCarthy, Eleazar Masdeu. Veus en off: Lloll Bertran, Mercè Comes i Mont Plans. Escenografia i vestuari: Ana Chwalissewska. Disseny titelles: Iñaki Ojinaga. Construcció escenografia i titelles: Miquel Rigat. Il·luminació: Bernat Jansà. Coreografia: Laura Pla. Il·lustració cinematogràfica: Laura Ginés, Pepón Meneses i Sílvia Martínez. Direcció audiovisual: Marc Barceló. Disseny gràfic: Juan Francisco García. Mapping: André Cruz. Direcció Teatre Bartrina de Reus: Núria Moragues. Cap tècnic teatre: Albert López. Assessoria direcció: Laura Pla. Direcció: Joan Rigat. Companyia Teatro Calámine. Producció: GR210 Produccions i HolaCreador! Amb el suport de Reus Capital de la Cultura Catalana 2017 i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 setembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

No és la primera vegada, però sí que no és gaire habitual que una companyia de teatre adapti una novel·la adreçada als lectors joves d'un autor contemporani... i viu! Per tant, cal celebrar d'entrada que «Ningú és un zombi!», de Jordi Folck (Reus, Baix Camp, 1961) que fa cinc anys va obtenir el Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil, hagi tingut aquesta oportunitat de pujar a l'escenari. I encara es pot celebrar més perquè qui se n'ha encarregat és la companyia Teatro Calámine que els espectadors recordaran, entre altres, per un espectacle singular, «Cuentos cruentos», que va néixer a la Nau Ivanow —té casualment la mateixa edat que la novel·la de Jordi Folck— i que després es va presentar al Teatre Gaudí Barcelona (TGB), i que precisament aquesta temporada, el mes de gener del 2019, es reposarà al mateix Jove Teatre Regina dins de la programació per a adolescents i joves adults. Quan una adaptació teatral o cinematogràfica prové d'una novel·la, els que n'hagin estat prèviament lectors s'han de preparar per veure'n només una aproximació, un tast, diguem-ne una mena de tràiler llarg, que per raons òbvies ha de deixar «el text» com a font d'adaptació, però mai literal... [+ crítica]

«Fun Home». Música de Jeanine Tesori. Llibret i lletres de Lisa Kron. Basat en la novel·la gràfica d'Alison Bechdel. Adaptació al català de Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets: Mariona Castillo, Daniel Anglès, Pilar Capellades, Clara Solé, Júlia Jové, Marc Andurell. Nens i nenes: Lara Kate Albertos / Noa Flores / Mariona Lleonart; Ferran Alegre / Aleix Colomer / Daniel Pérez; Miquel Camps / Jan Gavilan / Stel·la Tarradellas. Músics: Miquel Tejada / Gustavo Llull (piano i teclats), Betel M. Daura / Berenguer Aina (bateria i percussió), Adri Mena (guitarres), Jon Unanua / Ignacio Sabadell (contrabaix i baix elèctric), Àuria Iglesias (violí i viola) i Albert Abad (clarinet, corn anglès, saxos i flauta). Coreografia: Óscar Reyes. Escenografia i vestuari: Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Assistent coreografia: Helena Jara. Escola Fun Home: Jordi Taixés. Alison nena assajos: Anna Pomar. Coach vocal: Susanna Domènech. Director tècnic: Xavi Costas. Adjunt direcció tècnica: Adrià Rico. Gerència: Meritxell Bonet. Directora producció: Sol Blasi. Producció executiva: Toni Luque. Assistent producció: Yolanda Cobb. Cap tècnic teatre: Jordi Ballbé. Operador llums: Jordi Farràs. Microfonista: Víctor Bartolomé. Regidora: Helena Gimeno. Sastressa: Maria Gil i Laura Taus. Productor: Javier Pérez-Tenessa. Adjuntes direcció: Àgata Casanovas i Mireia Sanmartín. Adjunt direcció musical: Gustavo Llull. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Producció No Day But Today. Onyric Teatre Condal. Barcelona, 20 setembre 2018.

Daniel Anglès (Barcelona, 1975) ha encetat la nova etapa com a director artístic del Teatre Condal —un dels teatres del circuit de Focus—, des d'ara anomenat Onyric Teatre Condal, ventilant d'una bufada de còmic, fffiiuuu!, la regeneració imprescindible del musical català per a tots els públics, amb un rejoveniment que aposta per una excel·lent adaptació catalana d'un dels espectacles més ben valorats a Broadway dels últims cinc anys, amb uns quants premis Tony a la butxaca, i amb l'afegit de dos elements essencials que l'enriqueixen dramatúrgicament: 1. «Fun Home» està basat en una novel·la gràfica, fet inhabitual; 2. Relata la història personal de la infància i adolescència de la seva autora, Alison Bechdel (Lock Haven, Pennsilvània, EUA, 1960), davant la incertesa de la seva tendència sexual. Feia deu anys que Daniel Anglès no es posava damunt l'escenari també com a intèrpret. I ho fa, impulsat per l'impacte de «Fun Home», en una temporada que té previstos altres compromisos de direcció de petit format (El Maldà, Versus...), reunint un equip de confiança que el porta als orígens d'El Musical Més Petit, amb Pilar Capellades en un dels papers, però també amb noms consolidats com el de Mariona Castillo i noves promeses que surten d'espectacles anteriors com Clara Solé, Júlia Jové o Marc Andurell, a més d'un triplet de novíssima generació —per normativa laboral— format per sis nens i tres nenes que representen el seus papers —entre ells, l'essencial de la protagonista d'infància— en diferents funcions alternes... [+ crítica]

«IF-FI». Laboratori Peripècies Sala Beckett. Dramatúrgia: Sergi Belbel, Marián de la Chica, Lara Díez, Roc Esquius, Martí Gallén, Joan Martínez, Kevin Martos i Rosa Molina. Intèrprets IF: Òscar Jarque, Rafaela Rivas, Roc Esquius, Míriam Monlleó, Mar Esteban, Martí Gallén, Joan Martínez, Maria Victòria Llena i Lara Díez. Intèrprets FI: Lourdes Noguera, Núria Sanmartí, Maria Eugènia Casanova, Rosa Molina Salvador, Daniel Ventosa, Eloi Sánchez, Agnès Busquets, Cesca Vadell, Carlos Solsona, Kevin Martos, Laura Porta i Nan Vidal. Vestuari: Agnès Busquets. Utilleria: Maria Eugènia Casanova. Comunicació: Rafaela Rivas, Núria Sanmartí i Laura Porta. Comissió tècnica: Carlos Solsona i Nan Vidal. Disseny audiovisuals: Jim Sorribas. Espai sonor: Martí Gallén. Disseny gràfic: Òscar Jarque. Producció: Mar Esteban, Martí Gallén, Joan Martínez i Sergi Belbel. Direcció: Sergi Belbel, Marián de la Chica, Lara Díez, Roc Esquius, Martí Gallén, Maria Victòria Llena, Joan Martínez, Rosa Molina, Rafaela Rivas, Eloi Sánchez, Núria Sanmartí, Carlos Solsona i Nan Vidal. Sala Beckett, Barcelona, 19 setembre 2018.

Seductor joc teatral de cadires i d'espirals en circumferència a l'empara del nombre FI —lletra grega—, anomenat també nombre d'or... com l'or del rellotge de butxaca que un cèlebre artesà rellotger de la Barcelona antiga —nissaga Fontanals— es compromet a construir durant uns quants anys per a un prohom de la ciutat —nissaga Isern—, un rellotge amb cadeneta, únic al món, que dissenyarà seguint la proporció àuria que s'atribueix precisament al nombre FI. Una de les maneres d'arribar a aconseguir l'esmentat nombre FI és fent una filera de números en la qual el que va darrera és la suma dels dos anteriors. I aquest és també el recurs dramatúrgic d'aquest experiment del Laboratori Peripècies de la Sala Beckett que ha dirigit per segon any el dramaturg Sergi Belbel: enllaçar diferents situacions sumant algunes de les desvelades en accions anteriors... [+ crítica]

«Shirley Valentine», de Willy Russell. Versió de Joan Sellent i Ferran Toutain. Intèrpret: Mercè Aránega. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: César Olivar. Il·luminació: Jaume Ventura. Música: Miquel Gorriz. Caracterització: Toni Santos. Construcció escenografia: Arts-Cenics, S.L.U. Confecció vestuari: Brain&Beast. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidora: Elisabet Siles. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus i Mola Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2018.

Ai, ai, ai! Que «Shirley Valentine» ja té trenta-dos anys des que es va estrenar el 1986 a l'Everyman Theatre de Liverpool, amb l'actriu Noreen Kershaw, dirigida per Glen Walford. Ai, ai, ai!, que la generació femenina esclava de la línia blanca d'electrodomèstics s'acaba i que la denúncia o reflexió sobre el paper de la dona de l'últim quart de segle passat es pot convertir avui en un testimoni d'un temps que, per a joves generacions, ni existeix ni tornarà. Aquest és el temor quan s'anuncia la represa de «Shirley Valentine» de Willy Russell (Whiston, Regne Unit, 1947). Un temor equivocat que es fon com un bolado perquè els temps sembla que no han canviat tant i que la síndrome «Shirley Valentine» diuen si encara té corda per temps. Sí, però, que ara es mira l'heroïna de l'obra com una caricatura d'allò que potser encara és i ningú no vol veure... [+ crítica]

La temporada teatral 2017-2018 es tanca amb 2,3 milions d'espectadors i una recaptació de 57 milions d'euros amb tendència a la baixa

Segons les xifres que recull Adetca, la temporada teatral 2017-2018 s'ha tancat amb 2,3 milions d'espectadors (un 7,3% menys que l'anterior) i una recaptació de 57 M€ (un 9,5% menys). L'índex d'ocupació, a la baixa, s'ha situat en el 56,46% (gairebé quatre punts per sota de la temporada anterior). Hi ha hagut 109 funcions menys) i 27 espectacles menys. La temporada 2018-2019, que s'obre simbòlicament amb la gala «Catalunya Aixeca el Teló», aquest any al Teatre Coliseum per incompatibilitat de dates amb el Gran Teatre del Liceu on se celebrava en les últimes edicions, es preveu de lleugera millora després que la caiguda de l'últim any hagi situat les xifres en les pitjors de la crisi financera. Els empresaris de teatre de Catalunya atribueixen aquesta davallada a la situació política de la tardor passada, uns mesos en què es va notar dràsticament la baixada de taquilla. El sector confia en el Pla Integral del Teatre que ha d'aprovar el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per donar resposta a les necessitats del sector. L'espectacle de sala gran amb més espectadors de la temporada passada va ser «Cabaret» del Teatre Victòria i, en sala mitjana o petita, «La visita inesperada», del Teatre del Raval. La Gala del 2018 de Catalunya Aixeca el Teló incorpora per primera vegada els Premis Catalunya de Teatre, honorífics i amb una estatueta dissenyada per Montse Amenós.

«Croades (Croisades)», de Michel Azama. Adaptació i traducció: Santiago Sans. Intèrprets: Pere Aguiló, Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida Aribau i Gerard Vidal. Escenografia i vestuari: Caterina Bonet i Helena Torres. Moviment: Andreu Raich. Veu: Esther Bové. Disseny d’il·luminació: Memé Boya. Espai sonor: Àlex Polls. Fotografia: Carlos Benito Ballester. Disseny gràfic: Guillem Moreno. Tècnics d’il·luminació: Àlex Felip, Guillem Moreno, Jaume Vidal. Tècnics de so: Guillem Fernández, Lluc Martí. Direcció: Jordi Vilà. Companyia La Ràtzia. El Maldà, Barcelona, 16 setembre 2018.

Guerra de guerres. Michel Azama (Vilallonga de la Salanca, Rosselló, 1947) fa una paràbola sobre l'absurditat i la crueltat de la guerra —de qualsevol guerra— amb un text teatral que la jove companyia La Ràtzia, sorgida d'un projecte final de quart curs de l'Institut del Teatre, dirigit per Jordi Vilà, porta al seu terreny amb un registre multidisciplinar que va des de la performance inicial a les escales de les Galeries Maldà abans de pujar a la sala des d'on s'emporta el «ramat» amunt a la recerca de la terra promesa, fins a l'espai emmoquetat de cautxú berrugós, com un territori d'enlloc ni de ningú on la desolació i la mort campen com en un cràter lunar per explorar. La proposta dramatúrgica de Michel Azama —conegut aquí, entre altres coses, perquè el 2010 va impartir un curs de dramatúrgia a la Sala Beckett— és prou agosarada per posar un repte de llistó alt a qui s'hi enfronti i encara més si la companyia pràcticament s'hi estrena... [+ crítica]

«Quina feinada!». Text original de Becky Mode. Versió de Ventura Pons. Intèrpret: Roger Pera. Escenografia: Jordi Bulbena. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Vestuari: Top Hat Produccions. Ajudant direcció: Mingo Ràfols. Direcció: Ventura Pons. Producció: Blai Pera i Versus Glòries. Sala Versus Glòries, Barcelona, 15 setembre 2018.

Hi ha actors i hi ha bèsties actorals. Roger Pera és actor, bon actor. Però també és una bèstia actoral. Potser no havia tingut ocasió de demostrar-ho tan plenament com ho fa ara en solitari en aquest espectacle importat de Broadway i que —llàstima que no es puguin fer servir els mòbils!— t'agafen ganes de fer-ne un enregistrament complet perquè, potser per influència de la direcció del cineasta Ventura Pons, als espectadors els farà l'efecte que es troben en un plató des d'on s'està emetent en directe el programa d'un xòuman popular. I no és estrany que sigui així perquè Roger Pera ha manllevat d'un actor televisiu aquest guió, extret de l'espectacle «Fully Committed», de Becky Mode, interpretat per Jesse Tyler Ferguson, conegut per ser el pèl-roig de la sèrie «Modern Family», i l'ha portat al seu terreny, amb algunes lleugeres llicències d'adaptació que, malgrat que originalment passen a Manhattan, sembla que passin aquí mateix gràcies a les picades d'ullet, entremig de les trucades, a referències locals i d'alguna mirada a la pròpia realitat personal de Roger Pera, convertit en la ficció en un encarregat de prendre nota telefònicament de les reserves d'un restaurant d'alta volada i de distribuir les trucades internes de la casa, però sempre pendent d'un càsting com a actor al Teatre Nacional de Catalunya... [+ crítica]

«El tràmit», de Fernando Trías de Bes. Intèrprets: David Bagés, Àlex Casanovas, Mònica Glaenzel, Xavier Serrano, Manel Sans i Susanna Garachana. Veus en off: Oriol Rafel i Mercedes Segura. Escenografia: Sarah Bernardy. Vestuari: Fàtima Campos. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Orestes Gas. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Motse Alacuart. Tècnic companyia: Jordi Albors. Gravació: Tot Rodat. Premsa: K de Comunicación. Imatge: Assad Kassab. Adaptacions gràfiques: 20cmStudio i Álvaro Ortuño. Administració: Cristina Arribas. Direcció de producció: Mercedes Segura. Una producció de GreenLemon Ideas for Change SL. i Extraños en Común, AIE. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Teatre Borràs, Barcelona, 14 setembre 2018.

Amb aquesta comèdia, es pot dir que l'autor Fernando Trías de Bes (Barcelona, 1967) debuta plenament com a dramaturg. La seva faceta d'economista, assagista, articulista i narrador no li impedeix de temptar aquest nou registre literari, tot i que un assaig seu, «El vendedor de tiempo», ja es va adaptar a l'escenari fa uns anys. Un dels seus èxits més sonats com a assagista és el llibre «La buena suerte», escrit conjuntament amb Àlex Rovira, que amb els anys ha superat els tres milions d'exemplars amb nombroses traduccions. En l'actual aposta teatral, l'autor explora el sentit de l'humor amb una bona dosi de denúncia social i, sobretot, política, en un moment —coses de l'atzar— que les paraules «màster», «tesi», «corrupció» i «plagi» han sortit del diccionari per entrar fins i tot al plat de la sopa. La trama d'«El tràmit» té lloc en un espai tancat, una sala comunicada només a l'exterior per veus en off, un telèfon intern i una porta imaginària de ciència-ficció mirant als espectadors que condueix a l'altra banda de la racionalitat. I un no es pot estar de pensar, en un bon començament, que potser es tracta d'un homenatge subtil a «El mètode Grönholm», de Jordi Galceran... [+ informació]

La Villarroel reposa l'obra «La calavera de Connemara» de Martin McDonagh protagonitzada per Pol López

«La calavera de Connemara», de Martin McDonagh. Traducció i adaptació de Pau Gener, sobre una idea d'Iván Morales. Intèrprets: Pol López, Marta Millà, Oriol Pla i Xavi Sáez. Escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Pau Matas. Caracterització: Toni Santos. Moviment: David Climent, Los Corderos. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Regidoria: Ainhoa Bernaola. Estudiant en pràctiques vestuari: David Valero. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Construcció escenografia: Germans Óscar i Carles Hernández Pol (Ou i Xarli), Laura Galofré i Raquel Ibor. Escultura calaveres: David Abrodos. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Iván Morales. La Villarroel, Barcelona, 29 setembre 2017. Reposició: 12 setembre 2018.

No guanyaran prou per pagar les calaveres que esmicolen en cada funció a cops de maça. Forma part del joc teatral. Si no has pogut revenjar-te del veïnat en vida, fes-ho quan ja fan malves. Set anys després de ser enterrats, les restes dels vilatans del llogarret de Connemara —som a les terres verdes de Galway a Irlanda— s'han d'exhumar (per dir-ho finament) i fer espai per als altres vilatans que vagin fent l'últim badall. Feina de mal executar. L'enterramorts oficial és Mick Dowd, vidu, solitari, borratxo, apartat del món i potser també amb un passat fosc. La feina d'exhumació se li tira al damunt i el mossèn de Connemara, que és qui el paga, li envia un ajudant, el bala perduda del poble, el jove Mairtin Hanlon, que provocarà que la història es converteixi en una peça d'humor negre tintada de thriller però també en un espatarrant entremès de clown. Amb una proposta així, incrementada amb algun excés, que els espectadors aplaudeixen, pel director Iván Morales, l'atractiu del muntatge és innegable. I més encara si el que hi ha de rerefons és el text de l'autor d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970), dramaturg i guionista internacional, del qual, quan gairebé ni se'n parlava, es va veure aquí, el 1998, tot just a la mateixa sala de l'antic Villarroel, el director Mario Gas va muntar la versió de «La reina de bellesa de Leenane» amb Montserrat Carulla i Vicky Peña, mare i filla a la ficció i a la vida real, de protagonistes... [+ CRÍTICA]