«Adossats», de Ramon Madaula. Intèrprets: Rosa Renom, Jordi Bosch, Ramon Madaula, Marieta Sánchez, Carles Canut i Guillem Balart. Escenografia: Joan Sabaté. Ajudant escenografia: Gemma Morató. Construcció escenografia: Taller escenografia Sant Cugat. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Jordi Agut. Caracterització: Toni Santos. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Regidoria: Jana Morey. Caps tècnics teatre: Raúl Martínez i Sergio Lobaco. Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Teatre Romea, Barcelona, 21 desembre 2017.

Com el Vallès no hi ha res! Ja ho va dir Pere Quart: «En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res.» El que no sabia Pere Quart és que, al cap dels anys, el Vallès de la seva corranda d'exili, com tantes altres comarques catalanes, es convertiria en un farcit d'urbanitzacions i de cases adossades, separades les unes de les altres per una tanca de bruc, amb algunes heures i amb veïns a vegades no volguts, un «pepero» que fa escàndol quan talla la gespa i fa anar el motocultor, o una veïna que té una dotzena de gats al jardí. A la casa adossada que retrata l'ara ja dramaturg consolidat Ramon Madaula (Sabadell, 1962) —que això no vol dir que hagi penjat el hàbits de bon actor— no hi ha tallagespa ni motocultor, però hi ha una caseta del gos, de la gossa més aviat, una gossa que els espectadors escoltaran bordar algunes vegades, però que no veuran mai, i que pels indicis evidents des del primer moment, només sap escampar la quisca per tota la gespa... [+ crítica]

El Teatre Lliure reposa l'espectacle «Rhümia» per a tots els públics durant les festes nadalenques

S'adrecen a tots els públics, però és evident que l'etiqueta «pallasso» arrossega criatures. El dia de la meva funció ocupaven gairebé el 50% de l'aforament complet. Feliços com uns gínjols. Prova superada, doncs. Sessió de tarda. Cap de setmana. Ambient nadalenc. Els pallassos de Rhum & Cia. les deixen anar amb la sàvia intel·ligència que els petits no es mamen el dit. I per tant, els esquetxos més picarescos per als adults són observats amb seriositat pels preadolescents que fan veure que no els acaben de pescar. Quan es va en família, convé nedar i guardar la roba. L'espectacle «Rhümia» n'és un tros, de picaresc. Però tot està tan integrat dins la dramatúrgia que acaba sent una sàtira de la mateixa picaresca. La companyia es va formar arran de la malaguanyada pèrdua del clown Joan Montanyès 'Monti'. El primer espectacle, «Rhum», va ser un homenatge a la seva memòria. L'actual encara és, diuen, «un record molt especial». Però hi ha l'empremta que Monti va deixar. Expressions i números clàssics que els cinc pallassos de «Rhümia» fan i desfan a la seva manera, amb un guió nou, que no abandona la poètica d'entrada i de sortida, per entrar en una successió durant una hora i mitja central d'esquetxos esbojarrats. Els Zirkòlika els han reconegut la feina amb els seus premis... [+ crítica]

«Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose)», d'Amelia Bullmore. Traducció de Roser Batalla. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura. Escenografia: Enric Planas. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells i Pascualín Estructures. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Jordi Bonet. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Audiovisuals: Raquel Cors i Daniel Lacasa. Maquinària: Joan Bonany. Tècnic so: Joan Gil. Tècnic vídeo: Martín Elena. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Assistència sastreria: Alejandro Lorenzo. Perruqueria i maquillatge: Pablo Arcusa. Coordinació tècnica: Jordi Thomas. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Producció executiva: Macarena García. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Producció: Bitó amb la coproducció de La Villarroel. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel, Barcelona, 14 desembre 2017.

Actriu i autora. Aquesta, crec, és una de les claus de l'obra estrenada a Londres el 2011 i representada des d'aleshores en diferents escenaris internacionals, «Di and Viv and Rose» —la tendència manllevada del cinema de canviar els títols l'ha convertit en català en «Les noies de Mossbank Road»— perquè l'autora Amelia Bullmore (Chelsea, Londres, 1964) coneix bé el que es cou a l'altra banda del guió i l'estructura teatral de la seva obra respira les fustes d'escenari que ella mateixa ha trepitjat. Amelia Bullmore, com a autora, és en aquesta obra una mica Di, una mica Viv i una mica Rose. Em costa apuntar-me a la teoria que fa córrer la promoció quan diu que va decidir escriure aquesta obra a partir de descobrir, passejant per Nova York, les cames d'una senyora que s'assemblaven a les d'una amiga seva. Deixem-ho i anem al gra. El gra és l'amistat covada entre tres estudiants de divuit anys que comparteixen habitatge —aquesta franja d'edat està per sota dels Erasmus actuals i aquí hi veig un cert desaprofitament en no jugar amb el moviment postuniversitari de la generació actual, malgrat que parli d'uns anys enrere— i com evoluciona aquesta amistat des de l'absoluta desconeixença a l'obligació de conviure plegades i al salt en el temps de les tres quan ja han entrat en la quarantena... [+ crítica]

«25 il·lusions». Creació de Josep Maria Lari. Guió: Josep Maria Lari. Intèrprets: Mag Lari, Roger Molist, Juan Carballido, Josep Ramon, Albert Obach, Estanis Farré. Coreografia: Roger Molist. Veu en off: Pere Arquillué. Escenografia: Josep Maria Lari. Il·luminació: Oriol Rufach. Banda sonora: Marcel Botella (Bcntracks). Construcció escenografia: Teatrerya i Jordi López. Vestuari: Josep Massagué, Míriam Compte, Jordi Dalmau. Maquillatge i perruqueria: Toni Santos i Nil de Niló. Vídeos: Daniel Pérez, Apm. Producció solucions Camiral: Oriol Rufach. Cap producció Focus: Maite Pijuan. Producció executiva Focus: Marina Vilardell. Responsable tècnic Focus: Moi Cuenca. Operador so i il·luminació: Oriol Rufach. Sastreria: Marta Pell. Regidoria: Estanis Farré. Responsable tècnic teatre: Sergio Gracia. Producció de Focus i Solucions Camiral. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2017.

El Mag Lari tanca una etapa... o un cicle. Una etapa que s'explica al llarg de 25 anys de trajectòria i que, per molt mag que un sigui, comença a fer respecte. L'espectacle «25 il·lusions», cap al tram final, marca aquesta intenció: les llufes de paper retallades amb què ha obsequiat els espectadors voluntaris sisplau per força o les que mostra com una icona, com si demanés disculpes als milers i milers d'espectadors que el mag ha tingut fins ara per si algú s'havia sentit molest per les seves bromes, la copa de xampany brindant amb cendres, les cametes i el decorat de l'escenari que s'abaixen com si darrere les moguessin quatre menestrals amb gorra estirant les gruixudes cordes de corriolla des de dins... Sí, s'acaba una etapa, un cicle. I el mateix Mag Lari no ho amaga. Vol reconvertir la seva capacitat de barrejar màgia i espectacle teatral —també amb la paraula irònica com fa ell— en un art de la màgia més modern i contemporani, diu. I això és el que sorprèn perquè l'espectacularitat i la singularitat amb què el Mag Lari ha captivat els espectadors en directe o a la televisió no crec que s'hagin plantejat en cap moment que faci una màgia «caducada en el temps»... [+ crítica]

Mariona Castillo reposa, ara en solitari, l'espectacle ««Nine. Les dones de Guido Contini» a la sala El Maldà després de l'estrena la temporada passada al Teatre Eòlia

«Nine. Les dones de Guido Contini». Llibret d'Arthur Kopit. Lletra i música de Maury Yeston. Adaptació de David Pintó. Intèrpret: Mariona Castillo. Intèrprets 2016: Mariona Castillo, Mònica Vives, Lu Fabrés i Bealia Guerra. Coreografia: Ariadna Peya. Disseny il·luminació: Jordi Berch. Vestuari: Cris Quer. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció escènica: David Pintó. Teatre Eòlia, Barcelona, 21 octubre 2016. Reposició: El Maldà, Barcelona, 11 desembre 2017.

Diu l'actriu i cantant Mariona Castillo (Barcelona, 1983) que aquest musical la perseguia des de feia anys. El seu pas en les últimes temporades per diversos muntatges musicals de llarg recorregut («Mamma mia!», «Cop de rock», «Guapos & Pobres») i algun de cambra («Mares i filles», «Limbo») hauran fet que se'l reservés fins ara. I quan s'hi ha posat, ha entrat en la pell de totes les dones protagonistes que envolten el període en crisi de la quarantena del director de cinema Guido Contini —un musical de Broadway del 1982, basat en el film «8 i 1/2» de Federico Fellini i que es considera autobiogràfic del mític cineasta—, un personatge que en el muntatge de Mariona Castillo hi figura absent en una cantonada de l'escenari, amb una simple cadira i una americana al respatller. En un musical d'una hora justa, doncs, l'actriu i cantant fa de la dona de Contini, de la seva amant, d'una periodista, de la seva musa, de confident, de dissenyadora, de la seva mare, d'una prostituta... I és així com aquells qui potser havien conegut tots aquests personatges femenins a partir de la versió cinematogràfica de Bob Marshall del 2009 hi recordaran ara les actrius Nicole Kidman, Marion Cotillard, Penélope Cruz, Sofia Loren, Judi Dench, Kate Hudson o Fergie... [+ crítica]

L'emblemàtic musical «El Petit Príncep» d'Antoine de Saint-Exupéry ha tornat a aterrar a la Sala BARTS en el que és la quarta temporada a Barcelona

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets: El Petit Príncep (Guillem Martí), Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015. Reposició: 2 desembre 2016. Reposició: 7 desembre 2017.

Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica]

«El conte de Nadal» de Charles Dickens torna a la cita del Jove Teatre Regina amb la companyia La Trepa

«El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé (2013). Reposició 2017: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez -Ferrer, Alícia Olivé i Maria Agustina Solé. Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Reposició: 9 desembre 2017. A partir de 5 anys.

Ja fa unes quantes temporades —després d'una absència dels tres últims Nadals— que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició per sisena vegada el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca. El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps. Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, que interpreta sempre Maties Gimeno, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atablen i no li agraden gens. L'arrencada, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els més petits... [+ crítica]

«Tick, tick... boom!». Llibret, música i lletres de Jonathan Larson. Guionista: David Auburn. Arranjaments vocals i orquestracions: Stephen Oremus. Adaptació al català: Marc Gómez. Intèrprets: Xavi Duch, Lu Fabrés i Marc Pociello. Covers: Laura Miquel i Ferran Guiu. Músics: Joan Comaposada / Joel Signes, Pau Mas / Kiko Valín, Jordi Sánchez / Cristina Aguilella, Berenguer Aina / Josep “Pinyu” Martí. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Disseny de so: Xose Fernandez. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Productora executiva: Roxana Díaz. Producció de Versus Teatre. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 3 desembre 2017.

A l'inci dels anys noranta del segle passat, Manhattan encara era el cor de la gran poma que no havia estat sacsejada per l'atemptat de les Torres Bessones. Hi havia deu anys per endavant, doncs, per viure encara els petits problemes personals i les misèries humanes a distància curta i local, com per exemple complir trenta anys i bufar espelmes i pensar-se que el món ja s'ha escapat de les mans o assabentar-se de la malaltia de la plaga de la dècada d'un amic d'infància o haver de renunciar a la parella sisplau per força perquè ella vol córrer món o dedicar hores i energia a crear un musical que trencaria amb l'ordre establert del gènere. Tot això és el que probablement es creu que preocupava el compositor Jonathan Larson (Nova York, 1960 - 1996), l'autor que després d'engegar conjuntament el projecte del musical «Rent» amb Billy Aronson, el va acabar en solitari i, per una malaltia no diagnosticada a temps, no el va poder estrenar perquè va morir en ple assaig... [+ crítica]

«My Baby is a Queen». Creació d'Eva Vilamitjana i Albert Vilà. Intèrprets: Miquel Fiol, Maria Hernando, Raquel Gualtero, Guido Lucas, Marina Fullana, David Novoa i Sol Vázquez (ballarins). Músics: Asier Suberbiola (violí), Nil Vilà (saxo) i Nico Sánchez (guitarra). Composició musical i arranjaments: Jordi Bello. Escenografia: Paula Bosch i Albert Vilà. Coreografia: Eva Vilamitjana. Tecnologia interactiva: Ivan Rubio. Vestuari: La Petita Malumaluga i Joana Martí. Disseny il·luminació: Carles Rigual, Ivan Rubio i Albert Vilà. Disseny so i concepció sonora: Jordi Bello i Ivan Rubio. Disseny vídeo: Carles Rigual i Ivan Rubio. Producció executiva: Cristina Roca. Direcció escènica i musical: Albert Vilà. Coproducció: Grec 2017 i Companyia La Petita Malumaluga. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 desembre 2017. A partir de 0 a 3 anys.

Als espectadors i espectadores que ja han deixat arraconats fa anys els bolquers, esperant el retorn a la infància quan arribin a la vellesa, potser els costarà una mica, asseguts en tamborets de fusta al voltant de la pista que la companyia La Petita Malumaluga els ha preparat, centrar l'atenció en els diferents moviments que ballarins i músics fan acompanyats d'un joc de llums i de música original barrejada amb alguna cosa del grup Queen perquè la vista se'ls escapa cap als petitíssims espectadors que encara gategen i alguns no han deixat el xumet i que són convidats —com si fossin en un max mix de dj— a participar de la jugada, al seu aire, lliurement, aconseguint fugir per primera vegada dels braços protectors tot i que molts hi tornen tentinejant al cap d'una estona quan necessiten assegurar-se que, sense protecció, tampoc no es pot viure del tot bé. Molts espectadors, pares encara joves amb criatures d'un any o un any i mig, potser no van passar per l'experiència de l'anterior espectacle de la companyia, «Bítels per a nadons». Ara, la proposta és semblant pel que fa a col·laboració, però diferent pel que fa a objectius... [+ crítica]

«Molsa». A partir de la novel·la homònima de David Cirici. Text de David Cirici. Coreografia de Thomas Noone. Titelles de Martí Doy. Música original de Jim Pinchen. Il·lustracions i animacions en vídeo d'Ana Aranda i Marina Fernández. Intèrprets: Blai Rodríguez (actor), Joel Mesa, Paula Tato / Pierfrancesco Porrelli i Eleonora Tirabassi. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Horne Horneman. Cartell: Eusebio López. Imatge il·lustració novel·la Edebé: Esther Burgueño. Producció executiva: Sara Esteller. Ajudant direcció: Núria Martínez. Direcció: Thomas Noone. Companyia Thomas Noone Dance. Coproducció Teatre Lliure i ICUB Món Llibre. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 desembre 2017. A partir de 5 anys.

Els qui hagin llegit la novel·la per a infants «Molsa», de David Cirici, premi Edebé del 2013, i també reconeguda pel Premi del Públic de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya d'aquest any on la cultura catalana va tenir una excepcional representació, retrobaran en aquest espectacle dos dels seus principals personatges: el gos Molsa i la petita Janinka. La companyia Thomas Noone Dance ha sabut condensar en un espectacle familiar de durada breu (45 minuts) allò més essencial de la sensible història de David Cirici (Barcelona, 1954) i n'ha resultat un espectacle altament narratiu que s'explica amb molt poques paraules i que deixa que siguin els moviments coreogràfics de cada escena i els titelles gegants de Martí Doy, manipulats pels mateixos ballarins, els que complementin el relat. Però encara no en té prou amb això i hi afegeix una banda sonora musical original de Jim Pinchen i un audiovisual, a vegades en clau de pel·lícula animada i a vegades en documental dibuixat en blanc i negre que situa els espectadors en una atmosfera bèl·lica indefinida, intemporal, però per això mateix, de caràcter universal i absolutament comprensible per totes les generacions i cultures... [+ crítica]

«Prefiero que seamos amigos (Je préfère qu’on reste amis!)», de Laurent Ruquier. Versió espanyola de Tamzin Townsend i Chema Rodríguez-Calderón. Intèrprets: Lolita Flores i Luis Mottola. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Escenografia: Mambo Decorados. Utillatge i mobiliari: Scnik. Disseny il·luminació: Felipe Ramos. Disseny vestuari: Gabriela Salaberri. Agraïments vestuari: Tusstilettos.com. Música: Mariano Marín. Productor: Jesús Cimarro. Cap de producció: Marco García. Ajudant producció: Alejandra Freund. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Regidor: Brais Fernández. Direcció tècnica: David Pérez Arnedo. Ajudant direcció: Ricardo Cristóbal. Direcció: Tamzin Townsend. Producció: Pentacion Espectáculos, Focus i Verteatro. Teatre Goya, Barcelona, 2 desembre 2017.

Si el qualificatiu de teatre de bulevard s'ha aplicat alguna vegada a la comèdia mal anomenada comercial, aquesta vegada la identificació li va com l'anell al dit. Sobretot perquè la comèdia de l'autor Laurent Ruquier (Le Havre, França, 1963) respira l'aire d'autèntic bulevard —millor dit, de “boulevard”—, però amb remenat de salsa a l'espanyola, passant pel fricandó català de Barcelona, fins i tot pel carrer de la Fraternitat, del barri de Gràcia —picada d'ullet de la reina del mambo—, o el Born —boom turístic—, ciutat on els protagonistes sembla que tenen residència a jutjar pel que diu Valentí / Augusto, el gigoló argentí que manté una amistat innocent i entranyable des de fa cinc anys amb la ja granadeta florista Claudia, enamorada secretament d'ell que, en la pell de l'actriu Lolita Flores —qualsevol semblança del rètol comercial de la floristeria del fons de l'escenari amb el cognom de l'actriu és simplement un atzar— agafa un vertigen interpretatiu absolutament personal. Els francesos, de recrear en teatre i en cinema aquesta mena de relacions sentimentals de tobogan, en saben un tros. La cultura sentimental del sud d'Europa és una altra cosa. Més pràgmàtica i més escèptica, diria. Potser perquè els temps han canviat i cada vegada és més difícil trobar una dona o un home encara sense parella estable (o inestable) quan el tòpic els encoloma que se'ls "ha passat l'arròs" però mantenen l'esperança mentre hi ha vida. En tot cas la història de Laurent Ruquier no vol deixar sortir del teatre els espectadors amb coragre i els regala un final feliç, au, com si res, de pel·lícula rosa, amb petó inclòs... [+ crítica]

«Claudia». Creació i intèrprets: Claudia Victoria Poblete Hlaczik, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Escenografia i vídeo: Eugenio Szwarcer. Il·luminació: Luis Martí. So: Damien Bazin. Producció executiva: Aina Pociello. Direcció: Carles Fernández Giua. Producció: Grec 2016, CCCB, Centre Arts Escèniques de Terrassa i Companyia La Conquesta del Pol Sud. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 desembre 2017.

La companyia La Conquesta del Pol Sud —nascuda amb un espectacle amb aquest mateix títol— va continuar amb el relat verídic de «Nadia», del 2014, la jove afganesa Nadia Ghulam que es va fer passar per noi per sobreviure en l'estat de terror del règim dels talibans i poder ajudar la seva família. Era la mateixa Nadia la que ho explicava als espectadors. Amb «Claudia», estrenat el Grec del 2016 al CCCB i en gira permanent des d'aleshores, la companyia repeteix experiència. Aquesta vegada, amb un testimoni d'una altra atrocitat de l'era contemporània —la de la nostra civilització—, els nens robats arran de la Dictadura de l'Argentina del 1976 al 1983. És a dir, com aquell qui diu, fa quatre dies. Claudia Poblete, com ja va passar amb Nadia, és també qui protagonitza en persona el relat autobiogràfic. Els altres dos creadors de l'espectacle li fan costat, més discretament del que feien a Nadia, dedicant-se més aviat a crear l'ambientació escènica i l'audiovisual —en el qual ells també estan implicats com a investigadors sobre el terreny— que situa els espectadors que quaranta anys enrere encara no eren en aquest món... [+ crítica]

«Himmelweg (Camino del cielo)». Dramatúrgia de Juan Mayorga. Intèrprets: Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Guillem Gefaell. Escenografia: Mireia Trias. Construcció marionetes: Mireia Trias i Montserrat Gallego. Disseny llums: David Valero i Raimon Molins. Vídeo: Héctor Mas. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Gloria Viguer. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 30 novembre 2017.

Quatre anys després d'haver estat un dels espectacles més ben rebuts de la Companyia de la Sala Atrium, els seus promotors l'han recuperat perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir. Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats. La falsa imatge va funcionar i la delegació —atenció perquè parlem del 1944 quan l'extermini ja era un fet que corria com la pólvora— va emetre un informe favorable... [+ crítica]