30 de novembre 2017

La Perla 29 reposa l'espectacle «L'hostalera» a la Biblioteca de Catalunya

«L'hostalera», de Carlo Goldoni. Adaptació de Pau Carrió. Intèrprets estrena: Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez. Intèrprets reposició: Laura Aubert, Júlia Barceló, Oriol Guinart, Jordi Llovet, Alba Pujol, Ernest Villegas i Pau Vinyals. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudants d’escenografia: Taísa Campos i Ximena Rubio. Il·luminació: Raimon Rius. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Helena Fenoy. Perruqueria: Marta Ferrer. Construcció d’escenografia: Xarli i Ou Hernández. Alumna en pràctiques de l’IT d’escenografia i vestuari: Macarena Palacios. Sonorització: Guillem Rodríguez. Confecció vestuari: Eugeni Caireta, Adriana Parra i Irene Fernández. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Tècnic de funcions: Juan Boné. Assistent direcció en pràctiques: Jordi Ciurana. Ajudant direcció: Marc Serra. Direcció musical: Arnau Vallvé. Direcció: Pau Carrió. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2017. Reposició: 29 novembre 2017.

Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L'hostalera» n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai. L'últim Goldoni de «L'hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer. El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l'ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l'hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l'escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s'integren a l'hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a «Dissabte, diumenge, dilluns», d'Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina... [+ crítica]

La companyia La Ruta 40 reposa per enèsima vegada «El llarg dinar de Nadal» a la sala El Maldà

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets reposició 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016.

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort... [+ crítica]

27 de novembre 2017

Palmarès de la 23a edició dels Premis Butaca 2017

Els premis Butaca 2017, en la seva 23a edició, han distingit com a millor espectacle «L'ànec salvatge», del Teatre Lliure, i ha distingit amb el premi honorífic l'actor i director Josep Maria Flotats. Palmarès amb els guanyadors de totes les categories [+ informació]

20 de novembre 2017

«Els nens desagraïts», de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Muguet Franc, Guillem Motos, Ramon Pujol i Teresa Vallicrosa. Escenografia i vestuari: Elisenda Pérez. Il·luminació: Paco Amate. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Construcció escenografia: Nave 42. Producció executiva: Helena Font. Ajudant direcció: Roger Torns. Direcció: Llàtzer Garcia. Coproducció: Companyia Arcàdia i Festival Temporada Alta. Sala Beckett, Barcelona, 19 novembre 2017.

 El dramaturg Llàtzer Garcia (Girona, 1981) ha creat una atmosfera color ocre —de temps passat— per parlar d'un virus social que, malgrat que s'amagui darrere del conreu de l'ultrareligió, s'ha de qualificar de sectari. A «Els nens desagraïts» reflecteix la dependència d'unes criatures pel fanatisme creient de l'àvia, que també ha inoculat en la mare, convertit en un trauma que arrosseguen per sempre, malgrat que finalment pensin que se n'han alliberat. L'obra mostra un primer espai, a l'escola ultra, enmig de la natura, vivint en un camp d'autocaravanes, amb un primer sacrifici per segellar l'entrada a la secta: la crema de la col·lecció de discos de Led Zeppelin en un bidó d'un dels joves adeptes. El foc purifica. I el sacrifici neteja tots els vicis i els pecats de l'exterior. L'autor utilitza tres plans diferents amb els mateixos intèrprets per mostrar la situació de les tres generacions: la de l'àvia (o tutora), la «Missatgera de Déu», la de la seva filla i el seu marit, i la de les tres criatures (germà, germana i un amic) quan ja s'han fet grans i es retroben al tanatori a causa de la mort de l'àvia. .. [+ crítica]

«Un cop l'any (Same time, next year)», de Bernard Slade. Traducció i adaptació: Hèctor Claramunt. Música: Manu Guix. Intèrprets: Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú i Marc Udina. Construcció escenografia: Escenografia Moia, S.L. Disseny vídeo: Francesc Isern. Ajudant vídeo: Susana Giraldo. Disseny so: Damien Bazin. Disseny vestuari: Míriam Compte. Adaptació vestuari: Goretti Sastreria Teatral. Perruqueria i sastreria: Aileen Layos. Disseny caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Estudiants en pràctiques: Clàudia Anguita, Ana Ciscar i Judith Mesa. Producció: Marta Soro. Producció executiva: David Felani i Jordi Sellas. Direcció tècnica: Titin Custey. Operadors llum, so i vídeo: Juli González i Elena Acerete. Regidoria: Marta Soro. Tècnic auxiliar escenari: Rubén Sánchez. Ajudant direcció: Daniel Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció: Minoria Absoluta i Cow Theatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 18 novembre 2017.

M'imagino el dilema de l'equip dirigit per Àngel Llàcer quan va posar en marxa la versió catalana de la comèdia «Same time, next year», que el guionista i dramaturg Bernard Slade (St. Catharines, Ontàrio, Canadà, 1930) va estrenar a Broadway el 1975 i de la qual Robert Mulligan en va fer una versió cinematogràfica tres anys després que, malgrat la poca incidència del film, va estar nominat als Oscar en la categoria de guió adaptat. I el dilema que m'imagino devia ser: ¿Es pot recuperar fil per randa aquí la mateixa comèdia situada entre el 1950 i el 1975 als EUA? Tal com raja, no. I aleshores, suposo, es va prendre la decisió: avançar-la al quart de segle que va del 1975 fins al 2000. Dit això, doncs, queda clar que «Un cop l'any (Same time, next year)» se salva a l'hora de superar la diferència temporal i històrica per la interpretació i la tria de la parella que la protagonitza i que, per molts retocs i vernissats que s'hi facin en la trama, es fa difícil que no continuï tenint un deix de romàtic, de regust de naftalina vull dir, no pas de romàntic, que sí que és el que en el fons manté, un alè romàntic, esclar, que amb tots els respectes del món, diria que s'inspira més en els usos socials d'un passat nostàlgic dels que ja han arribat a l'anomenada “tercera edat” que no pas en els usos socials de les noves generacions... [+ crítica]

«Las aventuras de Hércules». Guió i dramatúrgia de Ricard Reguant, Ferran González, Juan Carlos Parejo i Xènia Reguant, amb la col·laboració de Miguel Murillo. Música i cançons: Ferran González. Lletres cançons: Xènia Reguant. Intèrprets: Mikel Hennet, Lluís Canet, Cristina Murillo, Esther Peña, Roger Borrull, Alba Feliu, Lidia Ibáñez i Adrián García. Ballarins: Paula Pardo, Aaron Rides, Anna Migo i Miguel Ángel Jiménez. Coreografies: Laura Olivella. Escenografia: Caja Negra Tam. Manipulables: Palco CB. Vestuari: Maite Álvarez. Sastressa: Maria Antonia Chamorro. Il·luminació: Adrià Chamorro. Tècnic so: Joan Ollé. Regidor: Daniel Alonso. Producció: Laia Batlle. Ajudants producció: Daniel Virgili i Carol Ibarz. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Ricard Reguant. Producció: Ethika Global Entertainment i Rodetacón Teatro. Teatre Apolo, Barcelona, 18 novembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Música, circ, coreografia i teatre. L'espectacle dirigit per Ricard Reguant, en la nova línia del Teatre Apolo del Paral·lel, partint de la primera versió amb més intèrprets que es va estrenar al Festival de Mèrida, fa una barreja d'aquestes quatre disciplines artístiques per entrar en el món de la mitologia a través del personatge d'Hèrcules. Una companyia de circ, el circ Olimpus, es proposa recrear alguns dels passatges més importants de la llegenda dels déus i ho fa humanitzant-los, esclar, i fent-los caure en les temptacions terrenals. Així, doncs, l'amor, l'odi, la fetilleria, la infidelitat i el cinisme del poder es conjuguen en una trama que no obvia l'interès a donar a conèixer la relació entre Zeus, Hera, o Atenea, entre altres il·lustres déus, sinó també a recrear alguns dels passatges fantàstics als quals Hèrcules s'ha d'enfrontar per aconseguir la seva llibertat, castigat pels sortilegis envejosos de la mestressa de Zeus. Ben aviat, doncs, allò que semblava que només passava a la Terra entre els humans es constata que també passa al regne dels déus més antics... [+ crítica]

18 de novembre 2017

«Parlàvem d'un somni». Versió lliure de Jordi Coca a partir d'una conversa transcrita per Xavier Febrés. Intèrprets: Anna Güell i Òscar Intente. Escenografia: Jose Novoa. Il·luminació: Alberto Rodríguez. Vestuari: Georgina Viñolo. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Àngels Salinas. Audiovisuals: Xavier Manich. Ajudanta direcció: Cristina Raventós. Direcció: Jordi Coca. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 novembre 2017.

És inevitable. Els espectadors busquen a poc a poc, a manera que avança la conversa de la representació, les coincidències físiques de caracterització dels dos personatges. El mite és el mite. I al final, les troben. L'actor Òscar Intente és cada vegada més el pensador i il·luminat Pasqual Maragall. I l'actriu Anna Güell es va empeltant cada vegada més de la característica murrieria de Maria Aurèlia Capmany. Posar sobre l'escenari dues personalitats contemporànies i la seva veu té el risc de mostrar-ne una imatge distorsionada que els que els han conegut més o menys de prop podrien detectar de seguida. Però l'escriptor Jordi Coca (Barcelona, 1947) —coneixedor de primera mà dels dos protagonistes— ha fet un treball d'orfebreria que va més enllà del simple interès de retrobar la conversa que el 1983, el periodista Xavier Febrés va recollir en el primer volum de la sèrie «Diàlegs a Barcelona» entre el jove alcalde Pasqual Maragall i la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany. Una conversa entre una marassa que només tenia seixanta-cinc anys carregada d'optimisma crític i un jove polític amb miratge de futur que en tenia quaranta-dos... [+ crítica]

17 de novembre 2017

«Leni», de Valéria Schulzová i Roman Oleksák. Traducció de Núria Puigcorbé i Pavel Bsonek. Intèrprets: Montse Guallar, Sergi Mateu, Minnie Marx i Carles Goñi. Veu en off: Sergi Marcos i Pavel Bsonek. Espai escènic i vestuari: Thierry Castagne. Escenografia: Exquis Teatre. Construcció escenografia: Alambic. Il·luminació i projeccions: Frantisek Fabián. Perruqueria: Sergi Marcos. Ajudant direcció: Carla Ricart. Direcció: Pavel Besonek. Producció d'Exquis Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 16 novembre 2017.

A qui més qui menys li sona que abans que Catalunya declarés la independència, la "desdeclarés" i guardés a la caixa forta la nova República Catalana fins a més bon veure, el poble català i la literatura catalana ja es van conèixer a Europa amb l'adaptació cinematogràfica «Tiefland» (començada a rodar el 1940 i no estrenada per diverses circumstàcies i travetes fins al 1954) que la cineasta Leni Riefenstahl (Berlín, Alemanya, 1902 - Pöcking, Alemanya, 2003) va fer de l'obra «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà. Aquesta és una de les anècdotes, si es vol, que connecta la polèmica directora —que va treballar al costat d'Adolf Hitler i el nazisme—, amb la tradició cultural catalana. L'altra cara de l'anècdota és que Leni Riefenstahl va utilitzar com a extres presoners jueus dels camps d'extermini nazis. Malgrat tot, la cineasta, que després de l'Holocaust va ser rebutjada i ignorada artísticament malgrat la seva feina pionera i exemplar en el cinema, sempre es va defensar de les acusacions i mai va admetre haver conegut les atrocitats dels camps d'extermini... [+ crítica]

15 de novembre 2017

L'obra «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller, dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada per Sílvia Bel, s'ha reposat al Teatre Lliure de Montjuïc

«Maria Estuard». A partir de l'obra de Friedrich von Schiller. Versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Àlex Casanovas, Carles Martínez, Fina Rius i Marc Rius. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudants escenografia: Josep Iglesias i Jose Novoa. Construcció escenografia: Tallers Castells i Pascualín. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta vestuari: Núria Cardoner. Confecció vestuari: Epoca. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Alumne en pràctiques direcció: Juan Manuel Rodríguez. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Lliure de Gràcia. Barcelona, 7 maig 2016. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 novembre 2017.

Un quart de segle després, el Teatre Lliure ha tornat a «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller. Versió renovada, abreujada igualment com aleshores —de prop de cinc hores de l'original a només dues—, tendint a l'estilització i a potenciar el feix de llum sobre les dues grans protagonistes: Maria Estuard, reina d'Escòcia (l'actriu Sílvia Bel), i Isabel I, reina d'Anglaterra (l'actriu Míriam Alamany). Dos personatges històrics femenins controvertits, forts i febles a la vegada —això pretén mostrar Schiller i encara més la versió de Sergi Belbel—, que han generat al llarg del temps múltiples recreacions teatrals, cinematogràfiques i operístiques. D'uns fets convulsos del segle XVI, el poeta Friedrich von Schiller (Marbach am Nechar, Alemanya, 1759 - Weimar, Alemanya, 1805) en refà una història que publica l'any 1800, cinc anys abans de la seva mort, i que s'inscriu dins del corrent del romanticisme, farcida d'un discurs intens, epidèrmic i, per la seva naturalesa —odi i enveja, vencedors i vençuts, política i religió—, es podria dir també que absolutament intemporal. Un gabial gegant rectangular —els espectadors a dues bandes— simbolitza la cambra de la presó de la reina d'Escòcia, Maria Estuard. És només un dels tres o quatre espais escenogràfics que ha creat Max Glaenzel i que amb lleugers i subtils canvis acompanyats de suggerents efectes de so de Jordi Bonet i d'il·luminació de Kiko Planas —una pluja de fulles seques, un llum penjant en trapezi, una taula, tretze cadires nobles envoltant l'escena i un túnel amb escales— fa que el discurs de Friedrich von Schiller versionat per Sergi Belbel arribi als espectadors amb una polidesa exquisida que, sense perdre la força de l'original, no se li fa gens estrany... [+ crítica]

11 de novembre 2017

El musical familiar «Opera for Kids» es reposa en funcions de cap de setmana al Teatre Borràs

«Opera for kids». Guió d'Edu Pericas, sobre una idea d'Axa Guarch. Intèrprets: Gemma Martínez, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Ulises Ordúñez. Escenografia: Xavi Erra. Vestuari: Ulises Ordúñez. Coreografia: Anna Rosell. Assessor teatre gest: Ton Muntané. Il·luminació: Susana Abella. Disseny so: Joan Gil. Coordinació tècnica: Joan Segura. Regidoria: Sílvia Domingo i Xavier Fort. Direcció: Edu Pericas. Producció: Anexa. Teatre Borràs, Barcelona, 12 novembre 2016. Reposició: 26 octubre 2017. A partir de 6 anys.

L'espectacle «Opera for kids» és una mena de tutorial per a joves i petits melòmans —o no tan melòmans— que els introdueix en el món de l'òpera amb la descoberta d'algunes característiques dels cantants, de les peces que interpreten i del món líric que encara té l'etiqueta d'elitista. I ho fa amb una concepció teatral de fons, amb un guió ben estructurat que no obvia l'humor moderat, amb alguns moments de parella de clowns, i amb una presentadora o mestra de cerimònies —una noia que comença confessant que l'òpera l'avorreix— i a través d'un dels recursos del gènere fantàstic: el somni. És així com la noia en qüestió es troba amb els tres cantants protagonistes del repetori operístic: una soprano, un tenor i un baix. Dic que és una mena de tutorial perquè si l'espectacle fos un video de YouTube com els que ensenyen a cuinar, preparar un hort urbà, desmuntar una màquina de rentar o configurar un ordinador, els coneixements bàsics que en traurien els qui el visionessin serien els imprescindibles per perdre la por a un gènere que, malgrat el llast d'avorrit que arrossega, quan s'ha incorporat en programacions de teatre familiar amb bon gust i una pàtina de pedagogia, sempre ha donat bon resultat. Una prova en són els espectacles que generalment programa el Gran Teatre del Liceu o els de L'Auditori, per als més petits, i també podriem esmentar les trapelleries de la companyia Cor de Teatre, aptes per a tots els públics... [+ crítica]

Quim Masferrer continua portant el seu espectacle «Temps» per diversos escenaris com la reposició que ha fet ara al Teatre Borràs de Barcelona

«Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d'escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó L'Angle noir: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014. Reposició: 30 juny 2017. Reposició: Teatre Borràs, 1 novembre 2017.

Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés. Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge. Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement 'Temps', li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta. 'Temps' —que ve de lluny perquè es va estrenar el 2012 dins el Festival Temporada Alta i va fer una primera gira— no havia entrat encara a Barcelona a causa que Quim Masferrer es va embrancar després en la també celebrada aventura del programa 'El foraster', de TV3, que ja té en marxa la tercera temporada... [+ crítica]

10 de novembre 2017

L'espectacle familiar «Renard o el Llibre de les bèsties» es reposa al Teatre Lliure de Montjuïc

«Renard o el Llibre de les bèsties», de Ramon Llull. Adaptació de Marc Rosich. Composició musical de Clara Peya. Intèrprets 2016: Queralt Albinyana / Maria Santallúsia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Jorge Velasco. Piano: Clara Peya / Andreu Gallén. Escenografia: Laura Clos 'Closca'. Intèrprets 2017: Queralt Albinyana / Anna Herebia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Robert González. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Josep Sánchez-Rico. Coreografia: Roberto G. Alonso. Assessorament claqué: Ivan Bouchain. Producció executiva: Íngrid Marín. Ajudants producció: Pau Plana, Lola Armadàs, Aleix Costales i Míriam Puntí. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Cicle El Lliure dels Nens. Coproducció Teatre Lliure i Companyia Teatre Obligatori. Sala Fabià Puigserver, Espai de l'Escenari, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 octubre 2016. Reposició: 9 novembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

«E dix al Orifan aquestes peraules: D'aquí avant gran inamistat serà enfre les bèsties qui mengen carn e les bèsties qui mengen erbe; car lo rey e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets en son concell neguna bèstia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga."» Tranquils, no tinc la intenció de parlar d'aquest espectacle en català antic. Però sí que és cert que això ve de lluny... o de Llull, com diuen els personatges d'aquesta adaptació d'«El Llibre de les bèsties», que va resultar escollit en el projecte convocat pel Teatre Lliure amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull (1232 - 1316). L'espectacle s'ha adreçat al públic familiar i, com passa amb totes les propostes d'aquest cicle, la franja d'edat receptora és tan variada que la seva incidència depèn sovint del nivell o de l'experiència lectora de cada espectador... [+ crítica]