«L'ànec salvatge (Vildanden)», d'Henrik Ibsen. Adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Lluc Castells. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Arts-cenics, Jorba Miró, Taller d'escenografia Jordi Castells i Pascualín. Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Jaume Ventura. So i vídeo: Damien Bazin. Alumnes en pràctiques: Martina Roura i Juli Sanjuan. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 març 2017.

Hi ha un ànec i hi ha un gos. El gos ha ferit l'ànec. Hi ha idealisme i febre de justícia i hi ha escepticisme i supervivència. Hi ha dignitat i hi ha venjança. Hi ha poder absolut i hi ha submissió impotent. Tot això és el que hi ha en aquesta obra que barreja el simbolisme amb el realisme modern d'Henrik Ibsen (Skien, Noruega, 1828 - Oslo, Noruega, 1906). Però hi ha sobretot una versió catalana d'una evident brillantor que comença amb una adaptació dramatúrgica tripartita (Artigau, Genebat, Manrique) d'una obra sense gaires precedents d'haver-se posat en escena aquí, que continua amb una interpretació coral de gran solidesa i que culmina amb la mostra d'una intensa trajectòria recent de direcció de Julio Manrique. L'ànec salvatge és el símbol màxim d'aquest drama d'Henrik Ibsen. Un ànec ferit que conviu amb gallines i conills de corral al soterrani de la casa i estudi fotogràfic de Hialmar on acaben convergint tots els personatges de l'obra. Però al damunt d'aquesta granja domèstica absent escenogràficament, sota una trapa que s'obre i es tanca, s'amaga la mentida —"mentida vital", l'anomena el doctor Relling— guardada zelosament durant gairebé quinze anys i a punt d'esclatar quan arriba Gregor, el fill del poderós Werle, la figura del fill que encarna la veritat, ni que les veritats, com assegura la dita, facin perdre les amistats... [+ crítica]