«La desaparició de Wendy», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Joan Anguera, Diana Gómez, Mar del Hoyo, Antònia Jaume, Xavier Ripoll, Josep Sobrevals i Armard Villén. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Luis Martí. Espai sonor: Damien Bazin. Audiovisuals: Francesc Isern. Caracterització: Àngels Salinas. Construcció escenografia: Taller Sala Beckett. Telons: Castells Planas. Confecció vestuari: I.T. Vestuari a Medida i Nené Fernández. Assessorament màgia: Mag Lari. Col·laboració especial: Teresa Urroz. Regidoria: Bàrbara Glaenzel. Alumna en pràctiques: Emma González. Direcció: Oriol Broggi. Producció Sala Beckett / Obrador Internacional Dramatúrgia. Sala Beckett, Poblenou, Barcelona, 23 novembre 2016.

És difícil créixer. I quan s'ha crescut i ha sortit el bigoti, ja és impossible de tirar enrere i arrencar-se'l d'una estrebada. Això és el que li passa al Peter Pan / Ventafocs —personatge amb dues personalitats— d'aquesta obra iniciàtica de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), la que marca un salt en el que seria després la seva extensa creació teatral. «La desaparició de Wendy» va ser escrita el 1974, però no va ser estrenada fins al 1985, a la sala Villarroel, a càrrec de la companyia del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb l'actor Martí Galindo en el paper protagonista, el que ara interpreta Xavier Ripoll. En aquella primera estrena, s'hi van aplegar intèrprets tan variats com Loles León, Pep Sais, Nadala Batiste o Xavier Capdet, entre altres, acompanyats de cinc músics. La versió actual, que ha obert la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou —a peu de TRAM, com diria Salvat Papasseit, i també en ple remodelatge urbanístic de l'entorn del carrer Pere IV— ha estat revisitada i mirada amb ulls nous pel director Oriol Broggi que n'ha extret al màxim possible tant de la poètica que amaga l'obra com de l'absurditat que explora l'autor. Només la conjunció d'aquest parell de registres dramatúrgics fa que els espectadors entrin en un món que juga amb el fantàstic, amb la memòria personal d'una generació molt pròxima a la del mateix Benet i Jornet i amb els mites de la infantesa que no caduca... [+ crítica]