A «El filósofo declara» ningú no és el que aparenta ser. Fins a l'extrem que la parella protagonista, el professor i la seva dona, s'han creat un món irreal domèstic per fugir de la banalitat de l'exterior. L'autor Juan Villoro (Mèxic, 1956) qüestiona la veritat absoluta i posa contra les cordes la gairebé ignorada i desapareguda intel·lectualitat. Per aconseguir-ho, juga amb dos personatges del ram de la filosofia —una ciència que recentment ha pujat com l'escuma al carrer a manera que ha baixat en picat a la universitat— que es rebutgen tant com s'atrauen. Allò que l'espectador pot pensar que potser serà un duel dialèctic carregat de tesi per a experts es converteix en una tragicomèdia quotidiana que ridiculitza el pensament transcendent i el posa a l'abast dels fogons. I no és sobrera aquesta afirmació si tenim en compte que, dels tres actes que té l'obra —una hora quaranta de durada—, el segon transcorre a la cuina que s'amaga darrere d'una escenografia canviant i fins i tot imponent, que contrasta amb l'austeritat dramatúrgica del muntatge... [+ crítica]