«El bon pare», de David Plana. Intèrprets: Lluís Soler, Georgina Latre, Teresa Vallicrosa i Jaume Madaula. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Montse Alacuart. Espai sonor i concepció sonora: Dani Ferrer. Vídeo: Mar Orfila. Ajudanta escenografia: Núria García Pubill. Construcció escenografia: Jorba-Miró Taller Estudi d'Escenografia. Coordinació tècnica: Eudald Gili. Regidoria: Clàudia Flores. Tècnic llums i so: Susana Abella. Ajudant producció: Olalla Calvo. Producció: Estel Solé i Carles Roca. Ajudanta direcció: Clàudia Flores. Direcció: David Plana. Coproducció: Bitò Produccions, Grec 2016 Festival de Barcelona i Vània Produccions. Teatre Borràs, Barcelona, 24 setembre 2016.

El programa de mà d'aquesta comèdia és tota una declaració d'intencions: el rostre del protagonista (el bon pare) de cap per avall. Que és com quedarà tot plegat —avís per a espectadors— a manera que avanci la trama de la història de David Plana (Manlleu, 1969), una història que té un bon guió, una trama àgil i uns diàlegs d'aire de comèdia francesa, fruit segurament d'una de les branques de la trajectòria professional de l'autor, que ha estat com a guionista, entre altres, darrera de la sèrie «La Riera» de TV3 durant unes quantes temporades. «El bon pare», protagonitzada per l'actor Lluís Soler, representa l'ascens i caiguda d'un personatge contemporani, polític, excomunista transvestit al socialisme, influent capitost des de l'alcaldia d'una ciutat mitjana (un poble, comparat amb Barcelona), arquitecte de professió abandonada, que ha regalat algunes illes de vianants als seus conciutadans als quals vigila i observa com un déu de l'Olimp des de la seva casa-xalet, al capdamunt, amb el poble als seus peus, enmig d'un disseny impecable anti-Ikea, dissenyat escenogràficament per Sebastià Brosa, que regala la vista dels espectadors abans, durant i després de la representació, com si aquests visitessin una pàgina web immobiliària i passessin els ulls per aquelles mansions de luxe que, amb la valoració actual del mercat postbombolla, superen el milió i mig d'euros, que és el que costa tocar el Paradís amb la punta dels dits... [+ crítica]