«Lehman Trilogy», d'Stefano Massini. Traducció: Carles Fernández Giua. Intèrprets: Rubèn de Eguía, Òscar Muñoz, Santi Ricart, Jordi Rico, Jacob Torres i David Vert. Escenografia i il·luminació: Roger Orra. Construcció escenografia: Estudi-Taller d’escenografia Jorba-Miró. Vestuari i caracterització: Marta Rafa. Confecció vestuari: Eugeni Caireta / Señor. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Moviment escènic: Nuria Legarda. Caracterització: Toni Santos. Tècnic teatre: Txema Orriols. Regidor: Hèctor Morris. Ajudanta de direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Roberto Romei. Grec 2016. La Villarroel, Barcelona, 3 juliol 2016.

Són set meravelles. Una meravella de text enganxadís. Una meravella d'intèrprets carregats d'adrenalina. Una meravella de posada en escena tan simple com suggerent. Una meravella de direcció afinadíssima. Una meravella de llengua sense cap esgarrinxada innecessària. Una meravella de tesi sobre l'ambició del poder. I una meravella de senyal d'alerta a futures generacions que caiguin —i segur que hi cauran— en el mateix error que va caure la nissaga dels Lehman —alemanys de Baviera i d'origen jueu emigrants a mitjan segle XIX als EUA per fer fortuna— i que a inicis del segle XXI, el 2008, va provocar la crisi financera internacional més important després del famós Crac del 29. Set meravelles, doncs, com les set meravelles del món. En aquest cas, del món teatral, esclar. I tot això, a les acaballes de temporada, quan sembla que tot ja va de rebaixes, en un muntatge de dues hores i tres quarts —hi ha intermedi—, que esclata com un dels espectacles més sòlids de la cartellera i de producció pròpia, d'aquells que tenen tota la pinta de néixer i créixer en ple estiu per anar a petar en una nova temporada més endavant. Hi ha —hi hauria d'haver— públic per a «Lehman Trilogy» per uns quants mesos seguits. Públic valent i sense por a deixar-se arrossegar per la paraula ben dita en un metralleig controlat a la perfecció i dominat pel ritme gairebé shakesperià que demostra el que poden fer sis actors que han tombat la Seca i la Meca per camins escènics diferents i que aquí formen un tot compacte com si sempre haguessin treballat plegats... [+ crítica]