«Qui bones obres farà», de Pep Tosar. Intèrprets: Evelyn Arévalo, Imma Colomer, Tilda Espluga, Pere Eugeni Font, Miquel Gelabert, Xavi Sáez, Blai Llopis, Xavier Ripoll, Mireia Ros i Pep Tosar. Música original i pianista: Elisabet Raspall. Escenografia: Pep Oliver. Construcció escenografia: Zeroquatre. Il·luminació: Maria Domènech. So: Albert Balada. Caracterització: Toni Santos. Audiovisuals Manual Produccions: Manu Benavente, Alfons Garrido i Marga Ninou. Ninots: Mim Juncà. Coordinació vestuari: Nídia Tusal. Col·laboració audiovisual: Albert Vidal, Krystian Lupa, Gilda Love, Víctor Guerrero, Irenen Vicente i Mika Widmanska. Assistència direcció: Marta Colomer. Ajudant direcció: Xavier Serrat. Direcció: Pep Tosar. Sala Petita, Teatre Nacional Catalunya, Barcelona, 29 maig 2016.

Si el guió d'aquest espectacle autoria de l'actor i director Pep Tosar (Artà, Llevant, Illes, 1961) fos una novel·la, un no dubtaria a dir que en el seu interior hi ha molt de ressò autobiogràfic, en el sentit de les referències literàries o d'experiència personal i professional. Però com que es tracta d'una dramatúrgia teatral, la tradició autobiogràfica no és tan habitual. Malgrat això, a «Qui bones obres farà» hi ressonen moltes de les referències que han acompanyat Pep Tosar al llarg de la seva trajectòria teatral, com per exemple les del mallorquí santanyinenc Blai Bonet, o el relat d'«El mestre i Margarida», de l'autor Mikhaïl Bulgàkov, i també picades d'ullet lingüístiques com la d'optar sense complexos per "dispar" en comptes de l'estàndard "tret" —per cert, se'n sent més d'un a l'obra!— usant una forma pròpia de les Illes, o encara extreure el títol de l'espectacle d'una dita popular en relació a Sant Antoni dels ases, que diu: "El disset és Sant Antoni i el vint és Sant Sebastià; qui bones obres farà no tindrà por del dimoni." I al costat d'aquests referències locals, Pep Tosar teixeix una obra des de les golfes de casa que s'empelta de seguida d'aires universals amb Anton Txèkhov de protagonista —interpretat pel mateix Pep Tosar i també representat per un suggerent ninot gegant— i Tadeusz Kantor a l'ombra com a subtil homenatjat al seu estil teatral, amb els titelles o ninots que aquí ha elaborat l'artista banyolí Mim Juncà i que creen un espai escenogràfic en dos plans: el txekhovià, el davanter, que representa l'ambientació dels personatges contemporaris de l'espectacle i el del teatre dins el teatre, a la part posterior, amb les grades d'una sala d'assaig i els ninots de Juncà ocupant algunes de les localitats, en una al·legoria, em sembla, al «Teatre de la mort» de Tadeusz Kantor... [+ crítica]