«L'avar», de Molière. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Joan Pera, Manu Fullola, Júlia Barceló, Ricard Farré, Elena Tharrats, Josep Minguell, Alba Florejachs, Manel Dueso, Òscar Castellví i Xavi Francès. Escenografia: Pep Duran. Construcció escenografia: Estudi-Taller Jorba-Miró. Tractament pictòric escenografia: Taller Jordi Castells. Vestuari: Maria Araujo. Ajudant vestuari: Marian Garcia. Confecció vestuari: I.T. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Àlex Polls. Caracterització: Àngels Palomar-Marquès. Perruqueria: Alicia Dvorska. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Regidoria: Blai Pera. Sastressa: Olga Fibla. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Producció: Focus. Teatre Goya, Barcelona, 18 febrer 2016.

L'última versió catalana de l'obra «L'avar», de Molière, es va representar —si no se me n'escapa de la memòria alguna altra— a l'Amfiteatre de Montjuïc, dins el Festival Grec del 1996. El va protagonitzar l'actor Lluís Soler (Harpagon), guardonat com a intèrpret per la crítica d'aquella temporada pel seu paper, i ja en va fer la traducció Sergi Belbel, que també la va dirigir, sota la producció de Focus. Aquella va ser una edició de record trist perquè, en plenes funcions del Grec de «L'avar» va morir una de les protagonistes del repartiment, la jove i gairebé debutant actriu Marta Ollé, que feia el paper d'Elisa (la filla d'Harpagon) i que va ser substituïda d'urgència per Roser Camí. Posteriorment, a l'inici de la temporada següent, l'obra es va representar al Teatre Tívoli, i l'actriu Roser Camí va ser substituïda per Marta Domingo en el mateix paper. Aquell muntatge de «L'avar» va ser un dels èxits de la temporada 1996-1997 amb 56.798 espectadors en conjunt, segons les dades d'arxiu. I és d'allí que parteix ara la versió que ha revisat Sergi Belbel, i que dirigeix Josep Maria Mestres, amb un llenguatge posat més al dia —han passat vint anys decisius per a l'evolució de la llengua— i fent-lo molt accessible als espectadors d'avui. Aquest és un objectiu aconseguit i que salta a la vista —millor dit, a l'oïda— des de la primera frase. Bravo! En un moment que el teatre i el cinema tendeixen a menjar-se la fonètica, aquí es detecta clarament que hi ha hagut un interès evident perquè això no passi i tots els intèrprets fan allò que els espectadors agraeixen tant: llançar el text endavant amb claredat com un dron que plana per damunt de la platea... [+ crítica]