«Sembla que rigui», d'Òscar Constantí i Mont Plans. Intèrpret: Mont Plans. Adaptació cançons i producció musical: Mariona Vila. Disseny il·luminació: Josep Maria Riera. Veu en off: Pepa Arenós. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 15 gener 2016.

L'actriu Mont Plans es vesteix de negre. De dol. Un rosari a les mans. Un cabell blanquinós i el maquillatge blanquinós del més enllà. I apareix sobre un teló vermell davant d'un fons blanc lluminós que recorda el folre d'un taüt. El personatge està a punt d'aprovar el qüestionari per obtenir el passi a entrar a l'altre món. I perquè tothom tingui clar el que també els espera, fa que els espectadors siguin ja com ànimes en pena que han superat la mateixa prova de fa temps. Aquest és el recurs teatral que utilitzen tant ella com Òscar Constanti —una autoria, i diria també que una direcció, a quatre mans—, per explicar la història corrent i humana d'un personatge que ha viscut un segle, des del 1914 fins a avui, i que creix envoltada de la presència de la mort, després de néixer en una antiga funerària dels pares, i que acaba tocada deu anys per l'Alzheimer en una residència. Però es fa el miracle. Perquè es veu que els miracles només són possibles en un altre món. I aquella memòria perduda que s'havia fos es recupera sobtadament quan és al llindar de la porta del més enllà... [+ crítica]