«Maria Rosa», d'Àngel Guimerà. Versió de Carlota Subirós. Intèrprets: Albert Ausellé, Lluïsa Castell, Adrià Díaz, Borja Espinosa, Jordi Figueras, Sergi Gibert, Toni Guillemat, Mar del Hoyo, Francesc Lucchetti, Salvador Miralles i Manel Sans. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró. Vestuari: Marta Rafa. Ajudant vestuari: Anna Ribera. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Caracterització: Àngels Salinas. Assessorament veu i moviment: Pere Sais. Alumne en pràctiques direcció Institut del Teatre: Sadurní Vergés. Ajudant direcció: Ferran Dordal i Lalueza. Direcció: Carlota Subirós. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 gener 2016.

Carlota Subirós (Barcelona, 1974) és una directora a qui, per generació, potser li hauria pogut passar per alt l'obra dramàtica d'Àngel Guimerà —venim d'on venim— i potser fins i tot no ha tingut l'oportunitat de veure'n cap muntatge anterior, com per exemple el de John Strassberg (1983) o el de Rosa Novell (1997) o el d'Àngel Alonso (2004), sense esmentar, esclar, les diverses adaptacions cinematogràfiques, com la més antiga de Cecil B. DeMille. I em sembla que això, si fos així, li ha anat bé. I en el cas que no sigui així, ha sabut ara desempallegar-se de qualsevol influència anterior i de segons quins criteris ultraacadèmics preestablerts sobre si cal revisar Guimerà a la clàssica o a la contemporània. I ella ho ha fet a la seva manera —i de quina manera!—, jugant amb la percepció que en reben els espectadors de la Sala Petita del TNC. Per una banda, una 'Maria Rosa' visualment i estèticament contemporània. I per una altra, textualment i fidelment situada a l'època. Per això, la màquina de rentar moderna del fons de l'escenari, les cadires i la taula de càmping, el vestuari, el corrent elèctric dels llums d'alerta, els palets del magatzem sobre un altell alçat... contrasten amb les pessetes, els jornals, les quinzenes, la nova carretera —diu que Guimerà es va basar en un fet real de l'època d'una carretera de Solivella, a la Conca de Barberà, i per això hi surt el bitxo i el tòpic entre Reus i Tarragona, ciutats veïnes—, l'asfalt negre, el carro, la incomunicació amb Ceuta, l'esperança epistolar, el tracte discriminatori de la dona i l'analfabetisme dels peons... [+ crítica]