«Només són dones», de Carmen Domingo. Intèrprets: Míriam Iscla, Maika Makovski i Sol Picó / Xaro Campo. Coreografia: Sol Picó. Música original: Maika Makovski. Espai escènic: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Adrià Pinar. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Taller de Goretti. Il·luminació: Miguel Muñoz. So: Efrén Bellostes. Caracterització: Toni Santos. Realització audiovisuals: Laia Gomà. Edició audiovisuals: Lucia Albano. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Producció Factoria Escènica Internacional (FEI). Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 octubre 2015.

Paraula, música i coreografia. 'Només són dones' podrien ser tres propostes independents i cadascuna d'elles tindria bona part de la mateixa força que desprèn en aplegar-les en una: podria haver estat un monòleg, podria haver estat un solo de dansa o podria haver estar un recital. És precisament aquesta visió triangular conjunta el que fa que la malmesa Memòria Històrica prengui forma en cos de dona, l'oblidada, la silenciada, la víctima innocent, la que el franquisme i els seus seguidors volien redimir ni que fos amb tortures, segrestos de criatures en braços o afusellaments no considerats polítics i perduts entre les xifres mai tancades del tot. Els testimonis que escull l'assagista i ara dramaturga Carmen Domingo (Barcelona, 1970) podrien també ser molts més. Però el sol fet de desvelar-ne només uns quants ja desperta la història amagada des de fa gairebé vuitanta anys: per por, per desig d'oblit, per no escampar la taca amb què van ser marcades les famílies durant la Dictadura franquista... [+ crítica]