«Un enemic del poble», de Henrik Ibsen. Versió lliure de Juan Mayorga i Miguel del Arco. Traducció de l'espanyol de Cristina Genebat. Música original d'Arnau Vilà. Intèrprets: Blanca Apilànez, Pere Arquillué, Roger Casamajor, Mar Casas, Rafa Delgado, Pablo Derqui (2014), Miquel Fernández, Jaume Garcia (2015), Miquel Gelabert, Eli Iranzo, Mónica López, Jordi Martínez, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart i Andrea Ros. Escenografia: Eduardo Moreno. Ajudant escenografia: José Novoa. Vestuari: Ana López. Ajudants vestuari: Suevia Sampelayo i Maria Armengol. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Sandra Vicente (Estudio 340). Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (3D). Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Miguel del Arco. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 24 gener 2014. Reposició: 28 maig 2015.

Patatxap, patatxop! Aigua per l'amor de Déu! Les clavegueres del balneari de ficció de Henrik Ibsen es transformen en aquest muntatge en un infern per al poble dels germans Stockmann: Thomas, el doctor, director del balneri i científic descobridor de les aigües putrefactes que enverinen els turistes que s'hi acosten; i Peter, l'alcalde, defensor del que ell anomena l'interès general i el bé comú. Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) es va avançar cent cinquanta anys a reblar el clau sobre els perills de la democràcia i les trampes que amaga en boca i en mans de segons qui. El protagonista de l'obra és el doctor Stockmann. N'hi ha hagut uns quants en l'última dècada als escenaris catalans. Esmentem-ne només tres: el de l'actor Miquel Barceló, del muntatge estrenat al Teatre Romea, el novembre del 2003, producció dels Teatres de la Generalitat Valenciana, sota la direcció de Carme Portaceli. El de l'actor Francesc Orella, portat al Teatre Tívoli, l'abril del 2007, pel Centro Dramático Nacional, sota la direcció de Gerardo Vera; i el de Bernat Quintana, en la versió minimalista de Les Antonietes, a la Sala Muntaner, el maig del 2013. El d'ara, al Teatre Lliure de Montjuïc, li ha tocat a l'actor Pere Arquillué, de nou imponent, en les escenes col·lectives, però més al màxim a l'hora del discurs idealista que acaba monologant el doctor Stockmann en l'assemblea popular del poble... [+ crítica]